Sobre el capitalisme immaterial

    

     Acccidentalment, vaig trobar un video a la xarxa que em va trasbalsar profundament. Una professora universitària, anunciava una conferència que pronunciarà la setmana vinent. A la primera no vaig entendre gaire cosa, parlava de conceptes nous per a mi; potser perquè no estic gaire al dia de nomenclatures filosòfiques. De fet, el vaig haver de sentir tres vegades per captar-ne el sentit. Després, em vaig sentir colpida. Jo, que em sentia tant satisfeta de mi mateixa, per haver tingut la valentia d’haver-me realitzat trencant amb una feina en la que estava sotmesa, resultava que no era una altra cosa que un producte del capitalisme immaterial. Som una micro-molècula dins un univers amb centenars de milers de galàxies, energia que vibra a l’uníson amb altres energies, però si volem acomplir els desitjos i “ser nosaltres mateixos”, resulta que estem sent utilitzats pel sistema de forma perversa. El capitalisme mercantil reforça la idea de la persona feta a sí mateixa, perquè és una manera de que produeixi rendiment econòmic. La professora va posar els exemples de Steve Jobs o Mark Zuckerberg: l’individualisme no és altra cosa que un parany!. Ara, això sí, des del seu pessimisme il.lustrat -com ella mateixa va dir-, va remarcar que l’individualisme com a “valor” esta en decadència.

      Això del pessimisme il.lustrat és un concepte abastament tractat per Fernando Savater i Rafael Corazón González. La idea parteix de Kant i les teories polítiques de la Il.lustració. L’optimisme il.lustrat, la fe en el progrés, topa amb el pessimisme antropològic: l’home és en sí dolent. Rousseau deia que la causa no era tant que l’home fos dolent, sinó que no s’organitzava bé. El mal no era, per tant, causa de l’home, sinó de la societat. Per a que el progrés funcionés de forma positiva, calia organitzar bé la societat. Però llavors, l’ésser humà deixava de ser el protagonista de la seva vida. La lluita contra els sistemes, doncs ve de molt lluny. Amb la revolució tecnològica, apareix el concepte de “capitalisme immaterial”. Aquest concepte va ser emprat per Daniel Cohen, editorialista del diari Le Monde i vicepresident de l’Escola d’Economia de Paris. El capitalisme immaterial és el que es deriva de l’època de la globalització, en la societat post-industrial i tecnològica. Suposo que aquí és on hem de situar aquests personatges esmentats per la professora i que són un exemple de com un individu pot convertir-se en una marca.

    En fí, que l’individualisme no és altra cosa que una demostració de què el capitalisme s’ha desmaterialitzat i s’ha convertit en una mena de virus que s’apropia de les seves víctimes per a reproduir-se i perpetuar-se. Com a la pel.lícula Matrix. O sigui: un horror. Em va quedar el dubte de saber quin model de societat alternativa o “millor” proposa la professora. Curiosament, altres intel.lectuals que diuen coses semblants també són profesors universitaris o treballadors de centres culturals públics. I això ho troben un bon model? Des del seu observatori segur, protegit i altament sistèmic, pensen que l’individualisme esta en decadència... Llavors que passa amb els creadors? Potser s’han de limitar a ser canalitzadors de sentiments col.lectius? Ai.... Em sembla que començo a entendre algunes coses. Però no em puc treure a Kafka, ni a Mariano José de Larra del cap. Què és el que esta en decadència realment? Intentaré no perdre’m la conferència de la professora. Necessito tenir més dades.