Intrusos

     

     Si un no és coneixedor de la baralla espanyola, no sabrà quin dels dos pals és l’intrús. Cal saber que la línia que delimita la imatge és diferent segons el pal. La dels “oros” és contínua. La de les copes té un espai a les parts superior i inferior, la de les espases en té dos i la dels bastos, tres. Així doncs, la línia de la carta del poema visual que il.lustra aquest escrit, ens diu qui és l’intrús: tres espais corresponen als bastos, per tant, l’intrús és l’espasa.

     En tots els àmbits de la vida, sovint trobem intrusos. Persones que es fan passar pel que no són, en major o menor grau. O que es dediquen a coses per a les que no tenen la qualificació suficient o apropiada. Hi ha molts que a les primeres de canvi no se’n surten, perquè el lloc que han triat per introduir-se és massa específic, massa tècnic o que requereix unes habilitats manuals que no es poden improvisar. Però un dels àmbits en que es practica l’intrusisme de manera quasi professional és en el món de l’art. La majoria de la gent no és entesa en la matèria, i, com ja he assenyalat en altres escrits d’aquest bloc, és molt fàcil vendre fum. No cal ser un expert en art per convertir-se en galerista. Només calen alguns diners, coneixements d’art que poden ser superficials, dominar el llenguatge del mercat, tenir dots de relacions públiques, dominar les estratègies del màrqueting, i tenir bons contactes. Malauradament, i pel que m’ha demostrat l’experiència, això sembla ser suficient en un món en el que el borni és el rei. Aquest galerista intrús haurà sabut construir un muntatge  creïble, i posarà preus alts a artistes fora del mercat. Per posar un exemple:  les obres d’un artista publicitari que només hagi exposat a alguns hotels, tindran uns preus que correspondrien a tenir un currículum exhaustiu d’exposicions a galeries, museus i fundacions d’arreu del món.  Per interessant que sigui la seva obra, els preus han de tenir un equilibri entre la qualitat i el mercat. No n’hi ha prou en ser molt bo. El mercat de l’art té unes regles bàsiques que s’han de conèixer i respectar. Tot això, els intrusos ho ignoren, o no els importa. Alguns es creuen per sobre del bé i del mal. Potser la única cosa que els interessa és fer diners. La seva capacitat de relacionar-se és la seva major virtut. En els ambients en els que es saben moure, troben molta gent amb diners que no saben distingir les diferències dels pals de la baralla.

     Els intrusos són molt perillosos. Fan mal als galeristes que sí que es preocupen de no vendre fum, perquè és fàcil que la gent els posi a tots al mateix sac. Confonen i fan confondre. Barregen, degraden, esborren la línia que hi ha entre el que és i el que no és. I si alguna vegada l’encerten, bingo!; perquè no és pot dir d’altra manera. També fan mal als artistes, no als que són com ells - que també n’hi ha, i això ja és un altre tema-, sinó als que patiran quan vegin que tracten les seves obres com a pures mercaderies. I el pitjor de tot plegat és que, a la llarga, generen desconfiança. Afortunadament, hi ha persones ben informades, que saben distingir el que té interès del que no, i el que té un valor del que no en té.  Col.leccionistes i aficionats entesos que agraeixen la feina feta amb tot el rigor. Però en són pocs, i tal i com estan les coses, tinc por que els intrusos ens acabin guanyant la partida.

Nota: La il.lustració es titula "Intrús" i és un poema visual de Barbat/H de 1983.

Shirley Baker i el Marqués de Cerralbo

     

     Vam anar a parar al Museo Cerralbo sense voler, de fet, anàvem a veure l’exposició de fotografia de Shirley Baker. Després de Vivian Maier, pensàvem descobrir una altra street photographer, com de fet, va ser. L’exposició de la Baker, titulada “Mujeres, niños y hombres que dejan pasar en tiempo” estava formada per una sèrie de fotografies preses en els barris marginals de Salford i Manchester, entre 1960 i 1980, mentre es demolien les cases velles i es construïa un barri nou. Mentrestant, els habitants sobrevivien entre cases sense condicions, i carrers insalubres. Però la de Baker no era una visió sòrdida, sinó molt humana i feia sobresortir les relacions veïnals, els jocs infantils i l’esperança d’una vida millor. L’exposició estava a la planta baixa del Museo Cerralbo, un palauet del segle XIX, que també es podia visitar. L’entrada, amb dues immenses escalinates a banda i banda, prometia molt; com a mínim, saber com vivien alguns rics de l’Espanya del segle XIX.

     El marquès de Cerralbo, que es deia Enrique de Aguilera y Gamboa, va viure entre 1845 i 1922. Carlista convençut, era un gran terratinent que vivia de les rendes de les seves propietats heretades i de diverses inversions financeres i en infraestructures. Només entrar al palauet, ja es veia que era un home d’idees molt tradicionalistes. L’edifici s’havia construït a finals dels anys 80 del segle XIX, però la decoració, que en part s’havia conservat malgrat la guerra, mirava com a mínim dos-cents anys enrera. El marquès, a més, estava posseït per l’afany del col.leccionisme: de ceràmica (en diverses vitrines hi havia una barreja memorable de ceràmiques primitives, tradicionals i orientals), de pintura (pràcticament no hi havia ni un pam de paret lliure de pintura espanyola i europea dels segles XVII i XVIII, sobretot), d’armes (la primera sala del principal era una armeria, amb nombroses armadures d’èpoques diverses, espases i revòlvers de tot tipus), de curiositats d’altres cultures, de joies, de monedes, de llibres (la biblioteca,  amb una sala principal, voltada d’un altell, esta formada per uns 10.000 volums) i de rellotges (uns setanta, i funcionaven tots). En aquell palau no hi faltava de res: tenien cambra de bany (una modernitat per l’època), sala de ball, despatx, sales de tertúlia, menjador de gala... I per tot arreu miralls, daurats i enormes làmpades de cristalls de Murano. Travessar totes aquelles estances, però, feia certa angúnia... En el dormitori del marquès, d’una austeritat relativa i que no lligava gaire amb el barroquisme de la resta del palau, l’atmosfera era tant densa, que no convidava a estar-s’hi gaire estona. Segurament perquè una casa plena de fantasmes.

      El marquès de Cerralbo havia sigut coetani dels escriptors de la generació del 98. Era una mica més gran; Baroja, Valle Inclán i Azorín havien nascut uns divuit anys després. El marquès havia estat un home amb inquietuds intel.lectuals: la seva biblioteca i el fet de que havia finançat i dut a terme personalment moltes excavacions arqueològiques, en són una prova. Però estava ben lluny de l’inconformisme de Valle Inclán,  de la naturalitat de Baroja i de la senzillesa d’Azorín. Segurament, també representava tot allò contra els que aquells intel.lectuals volien reaccionar. La seva col.lecció demostra que era un home ancorat al passat. Una glaçonera de les Wiener Werkstätte en una de les vitrines, era l’únic objecte que corresponia al present que va viure. Tots els viatges que va fer i els diners que tenia, li haurien permès fer una extraordinària col.lecció a l’estil dels Ephrussi. Però l’aristocràcia madrilenya de finals del XIX no era com la vienesa.

      Un marc pintoresc per a l’exposició de la Shirley Baker; que quasi havíem oblidat del tot en sortir del palau. O potser no tant: tant una cosa, com l’altra eren testimonis del passat.