Sobre les fàbriques de creació

     

     L’Ajuntament de Barcelona, mitjançant l’Institut de Cultura de Barcelona, va posar en marxa l’any 2007, el programa de Fàbriques de Creació, amb l’objectiu d’incrementar la xarxa d’equipaments públics a la ciutat que donen suport a la creació i producció cultural. En molts casos es tracta de recintes remodelats per a afavorir la tasca dels artistes, els agents culturals i les entitats implicades en la promoció de la creació. Les Fàbriques de creació, reforcen xarxes i teixits culturals de la ciutat i han de convertir-se en referents per a la generació de nous continguts basats en l’excel.lència i la qualitat. Aquestes Fàbriques de Creació són: Fabra i Coats (Sant Andreu) Graner (Sants-Montjuic) La Seca (Ciutat Vella) La Escocesa (Sant Martí) La Caldera (Les Corts) La Central del Circ (Sant Martí) L’Ateneu Popular 9 Barris (Nou Barris) Hangar (Sant Martí) Sala Beckett-obrador (Sant Martí) Nau Ivanow (Sant Andreu).

      Aquest text esta extret de la web general de les Fàbriques de Creació, i la vaig consultar després de visitar Can Fabra ahir a la tarda. Vaig tenir curiositat després de percebre el poc moviment que hi havia. Vull suposar que no sempre és així, però he visitat vàries vegades aquest recinte, en el que es celebren exposicions de cert interès, i sempre l’he trobat desoladament buit. A excepció d’alguna inauguració, plena a vessar d’artistes, comissaris i estudiants d’art, no es pot dir que aquest centre sigui gaire visitat. El text del començament demostra la voluntat de facto de bastir unes estructures per impulsar la creació, però el que no tenim és un substrat que assimili i absorbeixi aquesta creació. Sense cap mena de dubte, la ciutat sembla que vol estar molt viva en l’aspecte creatiu, però hi ha pocs consumidors de cultura contemporània, tret es clar, dels mateixos artistes i alguns galeristes, però el “consum intern” d’art és mínim.  La idea de què els projectes o les obres d’art s’han de vendre a fora d’aquí em sembla desolador. I no sempre és cert. Ja ho va dir recentment el director de la galeria Thaddeus Ropac: l’art espanyol no interessa al mercat internacional (!). Deixant de banda però, l’absència de públic, qui ens assegura la “qualitat” dels “productes” d’aquestes fàbriques de creació? Els comissaris que actuen sota el seu paraigües? Els galeristes que s’apunten a aquestes “mogudes”? Els càrrecs polítics oportunistes? Hi ha realment tants creadors com per a omplir aquestes fàbriques? I són realment necessàries? No s'estarà creant una super-estructura per col.locar els de sempre? Moltes preguntes, i no hi trobo respostes convincents. Aquestes “fàbriques de creació”, subvencionades amb diners públics, també lloguen espais a creadors per a que puguin desenvolupar el seu projecte. Esbrinar quan pot costar un d’aquests lloguers ha estat del tot impossible. S’ha de presentar el projecte, i llavors (suposo), t’informen del que et pot costar. Em van dir que els preus variaven depenent de la durada, l’època de l’any i l’horari, però per més que vaig insistir en tenir una idea del pressupost més baix, no vaig aconseguir la més mínima informació. Em va semblar que aquesta manca d’informació transmetia una certa idea d’opacitat, però després de visitar l’exposició dels sel.leccionats pel premi Miquel Casablancas, en el mateix centre d’Art Contemporani de Can Fabra, vaig pensar que més que opacitat era desídia. La pèssima retolació d’aquesta exposició, així com l’absència de claredat en el plantejament, en donen fe. Però això és tema per un altre article.

Les "colònies" de piano

    

     Més o menys per aquestes dates s’acabava el curs de piano a l’escola Luthier. El primer any, això de les vacances d’estiu em va venir de nou. Ja feia molts i molts anys que jo, fins l’agost, no feia vacances. Aquell estiu, el meu professor, en David Padrós, em va preguntar si volia fer classes durant el juliol, i li vaig dir que sí. Per a mi no tenia sentit fer vacances de piano! Era la cosa que m’agradava més, i no era cap sacrifici anar a classe cada setmana, sobretot perquè la galeria en la que treballava estava just al davant de l’escola de música. A més m’anava molt bé dedicar un parell d’hores al piano cada vespre, per desconnectar. En David Padrós era aficionat a la meditació, deia que l’ajudava molt. Jo sempre li deia que el piano era “la meva meditació”. Així doncs, vam continuar fent classe durant el mes de juliol, tot i que amb la calor, vaig patir força. A la dificultat de l’estudi l'hi havia de sumar l’escalfor de la làmpada i el fet de que l’habitació on tinc el piano no és gaire fresca. Passat l’estiu, li vaig dir que, l’any següent ja m’ho pensaria, això de fer classes a l’estiu.

     Però quan es van tornar a acostar les vacances següents, i vaig expressar al professor els meus dubtes seriosos de continuar estudiant amb la calor, vaig notar una manifesta desil·lusió per part seva. Llavors vaig tenir una idea. Continuaria fent classe, però amb un programa diferent. Deixaríem de banda el Mikrokosmos de Béla Bártok, les sonates de Haydn, i els Preludis de Bach, i provaríem un altre gènere. Li vaig proposar de fer música de “piano-bar”. “I això que és ?” em va preguntar  amb un to reticent. “Doncs mira, el que toca en Llibert”, li vaig dir ben convençuda. En Llibert era un músic que havia conegut a la galeria, i que s’havia guanyat la vida tocant en sales de festes per varies ciutats del món. D’entrada, la idea no li va agradar gens, però em va semblar que el fet de perdre’m de vista fins al setembre encara li agradava menys, així és que va accedir.

     Jo havia comprat un àlbum de partitures editat per un professor de música alemany, Hans Günter Heumann. L’àlbum es titulava Bar Piano. Faszinierende Melodien in Barmusikstil, i el vaig portar a classe. A l’àlbum hi figuraven standards com Feelings, Smoke gets into your eyes, As time goes by, Autumm leaves, My Way, Moon River, etc. Aquell estiu, havia triat Smoke gets into your eyes perquè a simple vista em va semblar la més asequible. Recordo que en David Padrós es va mirar la partitura i la va tocar. “Increïble, increïble!!”, vaig començar a exclamar. Sonava de meravella i la va tocar més que bé. A partir d’aleshores, cada any, quan s’acostaven aquestes dates, em dedicava a buscar quina peça tocaríem durant les “colònies”, que és com vam batejar les classes del mes de juliol. La veritat és que jo m’ho vaig passar molt bé tocant aquestes cançons, però estic convençuda de que el meu professor, tant seriós i extremadament purista, també es va divertir. Jo fins i tot m'atrevia a cantar les lletres, li li feia broma dient-li que si féssim un duo, potser triomfaríem i tot.  Ara ja fa més de dos anys que no en fèiem, de colònies. Ell no es trobava gaire bé, i jo, amb el meu canvi de feina tampoc tenia el temps necessari. Aquests dies, l’aire em porta, de tant en tant, l’olor de final de curs, i m’envaeix una onada de nostàlgia. En una altra època, a mitjans de juny em dedicava amb tota la il.lusió a buscar “el programa de les colònies”; ara només em queda recordar la sort d’haver viscut aquells moments.

Una exposició a contracorrent

     

     Avui inaugurem una exposició de Joan Furriols. És una exposició sublim, amb unes obres triades escrupolosament per deixar a la vista la seva poètica. Una poètica basada en la memòria i el silenci, una poètica construïda en solitud, fonamentada en una recerca constant  de la manera de travessar les coses i els espais, en anar més enllà del temps i arribar a l’esperit de les persones. L’obra de Joan Furriols ha parlat sempre del buit, del buit com a espai i com a lloc espiritual. I l’obra de Joan Furriols sempre ha estat una obra empàtica, perquè ha aconseguit fer-nos despertar sentiments. No és que ens hagi transmès els seus, sinó que ha despertat els nostres. I tot plegat, de la manera més senzilla, sense pretensions, i sense haver de menester desplegaments tècnics o informàtics. Sense disquisicions teòriques, metalingüístiques; sense pretensions metafòriques ni desafiaments sociologico-estètics. Furriols empra una eina molt més sofisticada, molt més subtil i poderosa que cap altre: la poesia. Rosa Queralt, en un text que va escriure per al catàleg de  l’exposició Joan Furriols, pensar amb l’espai, i que es va organitzar l’any 2007 a diferents espais de Vic, va escriure: Potser pel fet que la poesia sembla desterrada de l’obra d’art que vol diagnosticar l’esperit del nostre temps, i probablement per raons deficitàries, ens plantegem l’eterna pregunta: perquè aquests petits estris sense cap qualitat remarcable transcendeixen l’àmbit quotidià i adquireixen una dimensió poètica? Potser perquè a Joan Furriols, com a Gabriel Ferrater, el mou el desig de veure fins on es pot elevar l’energia poètica del llenguatge.

    Em passejo per l’exposició acabada de muntar i la trobo impecable, refinada i molt potent. Però penso que, una vegada més, seguim nedant contracorrent. No només perquè la ciutat es troba immersa en la “moguda” de la fira Loop, la qual cosa vol dir que s’imposen les imatges en moviment, sinó perquè coincideix amb algunes exposicions que pretenen fer molt de soroll, i el soroll avui dia és molt més atractiu que el silenci. Uns altaveus potents pregonen “el desafiament del sense sentit i la informitat de la vida d’avui dia” com a argumentari artístic. I duen a terme aquest desafiament utilitzant, una vegada més, imatges i rastres de la desgràcia aliena. I tot això, malauradament, és el que es porta. Ningú veu que utilitzen aquests temes en benefici propi? Que aquestes obres tant de denúncia es venen a uns preus ben alts? Em sap greu que això malmeti alguns artistes, que es deixaran arrossegar pel que es porta i no escoltaran la seva pròpia veu. Em fa patir el perill de la uniformització de l’art contemporani, i que tot plegat condueixi a l’avorriment i el cansament de la gent. Contestant el darrer article de la Rosa Olivares publicat a la revista Exit, en el que es preguntava ¿Qué nos ha pasado?, fent referència a l’actual manca d’interès per l’art, jo apuntaria com a culpable no només a la crisi econòmica, sinó també a aquesta uniformització tediosa, pretensiosa i molt perversa, que domina galeries i biennals. Rosa Olivares parlava de la falta de passió de la gent envers l’art, i jo crec que sense imaginació i poesia és molt difícil que la passió es desperti.

     Potser algú s’atrevirà a dir-me reaccionària, o passada de moda, però per a mi, sense poesia, és molt difícil que l’art em digui res. I de poesia, l’obra de Joan Furriols en té molta.