A partir d'una fotografia de Martí Gasull i Coral

    

    Aquest text va ser un encàrrec de la revista d'arquitectura Engawa. Es tractava d'enviar una fotografia, a partir de la que altres col.laboradors de la revista també escriurien un article. En el moment de rebre la invitació, a la galeria teniem una exposició de Martí Gasull i Coral. Per això vaig triar aquesta fotografia. 

      

     En Martí Gasull i Coral (Barcelona, 1919-1994) va fer aquesta fotografia cap a finals dels anys 50. Ell mateix en va positivar una sola còpia de 38 x 28,5 cm. sobre paper baritat, i constitueix una bona mostra de la seva investigació en el terreny de la fotografia. Segurament, va voler captar la manera en la que, els fils de la teranyina, brillants per la pluja, reflectien la llum. També deuria voler retratar aquella estructura de fils de seda, perfecta i admirable, construïda amb la saviesa de la supervivència. Les teranyines estan fetes per a resistir; encara que es trenqui un dels filaments, l’estructura roman intacta. Com a fotògraf, en Gasull va fixar-se en la llum i en la forma, però sense cap mena de dubte, també hi va veure un tema, que ha estat present en l’obra de molts artistes al llarg de la història de l’art, i que ha estat abordat de des de perspectives ben diferents.

     L’afició d’Odilon Redon (1840-1916), per exemple, a visitar el museu d’Història Natural, el va portar a sentir una veritable fascinació pel mon de les aranyes. Per a un artista que buscava expressar una realitat alternativa, basada en uns valors que anaven de la imaginació al subconscient, les aranyes eren una mena d’alter ego fantàstic dels éssers humans: “L’aranya que somriu” del 1891 o “L’aranya que plora”, del 1881, podrien considerar-se com un precedent del surrealisme, en tant que aplicava la lògica del món real a un món imaginat.  Però no cal anar tant lluny en el temps, per trobar una artista que va convertir les aranyes en el tema central del seu art Louise Bourgeois (1911-2010). El 1999 va acabar la seva escultura titulada “Maman” i que reprodueix una aranya de més de 9 metres d’alçada. Es tracta d’una escultura d’acer i marbre de la que es varen produir una sèrie de rèpliques en bronze. L’aranya és per a Bourgeois una al·lusió a la força de la seva mare. Segons les seves paraules: L’aranya és una oda a la meva mare (...). Com una aranya, la meva mare era teixidora. La meva família tenia un taller de restauració de tapissos, i la meva mare era l’encarregada. Era una dona molt astuta, com les aranyes. Les aranyes són presències agradables que mengen mosquits. Sabem que els mosquits propaguen malalties, i per tant no són benvinguts. Per això les aranyes són proactives i de gran ajuda, com la meva mare.

     En un sentit ben diferent, l’any 2009 es varen produir dues manifestacions artístiques que varen prendre les teranyines com a leit motiv. Sense tenir res a veure l’una amb l’altre, crida l’atenció el protagonisme del tema de  la teranyina, plantejat, en tots dos casos, sota òptiques molt diferents i amb propòsits ben diversos.  A Viena, el col.lectiu artístic Numen/For Use (Croàcia, 1998), varen presentar una teranyina gegant amb motiu de la setmana del disseny. Era una estructura enorme, construïda amb 535.000 metres de plàstic adherent. Malgrat el seu aspecte fràgil, va ser capaç de suportar el pes d’un grup de ballarins mentre duien a terme una coreografia durant l’acte inaugural. Després, el públic podia introduir-se dins la teranyina i experimentar la sensació d’estar-hi atrapat. El mateix any, A Venècia, durant la Biennal, Tomás Sarraceno ( Tucuman, Argentina, 1973) va  presentar l’obra “Galaxies formin along filaments”. Eren una mena de constel.lacions suspeses amb cordes elàstiques, que mantenien l’equilibri mitjançant un acurat càlcul de tensions. Com si fossin dibuixos suspesos a l’aire i que, de la mateixa manera que les teranyines, estenien els seus filaments per tal de subjectar-se al sostre o a les parets.

     La teranyina de la fotografia de Gasull i Coral però, no transmet la idea de resistència, sinó ben al contrari, és una imatge de fragilitat etèria. El contrast de la teranyina, brillant per l’efecte de la llum sobre l’aigua atrapada en els seus fils, amb el fons negre, ens fa pensar en les coses efímeres. I és que les teranyines, per més resistents i perfectes que siguin, no són unes estructures fetes per durar eternament. Caspar David Friedrich, en una xilografia de 1803 titulada “Melangia”, va representar una dona asseguda entre uns arbres morts, envoltada de flors seques. Entre les branques seques, s’estén una teranyina. L’obra te una forta càrrega simbòlica. Parla de la transitorietat de la vida, i la teranyina simbolitza la seva fugacitat. És una obra que respon a la inquietud emocional del Sturm und Drang i al corrent del romanticisme més tenebrós, però d’alguna manera, la fotografia de Gasull amb el seu radicalisme en blanc i negre, ens acosta a la idea de principi i final, sense alternatives.

     En qualsevol cas, el que se’ns fa evident, tot fent un repàs de la presència de les teranyines en alguns moments de la història de l’art; és que aquest tema sempre ha estat l’escollit per a representar de forma simbòlica les coses importants: el subconscient, la mare, la vida i la seva caducitat, l’espai i els límits. Però a banda d’això, i contemplant la foto de Gasull, no puc estar-me de veure-hi reflectida una metàfora del nostre món interconnectat, de la nostra manera de moure’ns avui dia. La nostra societat sempre ha funcionat a la manera d’una xarxa, però avui dia, aquesta dinàmica s’ha portat fins a les últimes conseqüències. Els límits de la xarxa no són altres que els límits del nostre món. Penso també en l’extraordinària novel.la de W.G. Sebald, Els anells de Saturn. Per a descriure la realitat tal com se’ns presenta, Sebald utilitza la multiplicitat d’aliances que es teixeixen entre passat i present, entre els records i la imaginació, entre la poesia i els relats científics, com si es tractessin dels elements que conformen una teranyina. Aquesta teranyina sebaldiana ens descriu la totalitat del món, i conté totes les èpoques, tots els personatges, tots els espais i tots els pensaments. No és una altra cosa que el descobriment de la nostra estructura interna: la de la humanitat i la seva història.

   

   

  

    

    

Qüestions de poètica

    

     Podria dir, sense temor a equivocar-me, que m’identifico més amb els editors de llibres que amb la majoria de galeristes. Afinant més aquesta afirmació, podria dir que sento com a més pròpia la seva “poètica”, fent referència a allò que hi ha al darrera dels seus actes, de les seves tries, de les seves motivacions internes. Ahir, sense anar més lluny, vaig llegir dues entrevistes, que no em van deixar cap mena de dubte respecte a la certesa de amb qui m’identifico.

     La primera entrevista la vaig trobar en un blog de literatura, i era a l’editora Valeria Bergalli, de l’editorial Minúscula (hauria d’escriure minúscula). Bergalli va iniciar el seu projecte editorial a Barcelona, després d’haver rebut una petita herència. Ella ja intuïa que es llençava a un món en el que hauria de treballar de valent, sense esperar cap remuneració immediata. Sense aquest ajut, diu, no ho hauria pogut fer. Explica que havia observat la tendència de les editorials grans, de publicar la mateixa novel.la amb portades diferents, i que ella tenia ganes de trencar, d’anar en una altra direcció. Una cosa així, afirma, només es pot fer amb entusiasme. És un camí difícil, a contracorrent, i exigeix sacrificar vacances i caps de setmana. També és un camí molt solitari, s’ha d’obrir un camí nou, personal, diferent i únic. Això comporta diferenciar-se, actuar al marge de les tendències i fer les coses únicament per motivacions personals. El nom que va posar a la seva editorial, “minúscula”, ja és tota una declaració d’intencions. Ella no té cap pretensió de menjar-se el món, sinó d’aportar coses des de la petitesa, des de l’individual. Aconseguir captivar lectors, un a un, a base de triar llibres que reflecteixin tot allò que li agrada.

     La segona entrevista que vaig llegir, (algú l’havia compartit a Facebook) era al galerista Alex Nogueras, que fa poques setmanes va inaugurar un espai (hauria de dir una galeria?) a l’Hospitalet de Llobregat, en un pis d’un vell edifici d’ús industrial. L’entrevista destil·lava una gran ambició, no només per la seva idea de galeria, sinó perquè la paraula ambició apareixia varies vegades al llarg de l’entrevista. Explicava que havia marxat del centre perquè els locals eren massa petits, i allà no es podien dur a terme projectes ambiciosos. El centre de Barcelona esta ple, d'aquests locals petits, que transmeten el concepte petit burgès del comerç. Ell no es volia conformar a penjar obres de format domèstic. La seva idea era obrir-se a una escena de col.leccionisme més ambiciosa, per això també havia obert una galeria a Madrid. Definia els moments claus de la seva carrera, amb els moments en què havia vist una obra de la seva galeria en un museu o una institució pública.  Recordem que aquest va ser el galerista que va presentar el got mig ple/mig buit de Wilfredo Prieto a l’edició de la fira d’Arco de l’any passat.

     Hi ha moltes galeries amb aquesta meta. Persegueixen integrar-se en un circuit internacional de galeries i institucions. Potser seria exagerat dir que totes presenten la mateixa obra amb diferents portades (en el sentit que ho deia la Bergalli), però quasi. Per a mi, els moments àlgids no són quan un museu compra o exposa una obra de la meva galeria, sinó quan una persona decideix que aquella obra ha de formar part de la seva vida. L’emoció que sento llavors, no es pot ni comparar.

Després de llegir a Jean-Yves Jouannais

     La lectura del llibre de Jean-Yves Jouannais  “Artistas sin obra” m’ha deixat literalment sense paraules, durant un parell de setmanes. Jouannais és un crític d’art francès i durant deu anys, va ser redactor en cap de la revista Art Press. El llibre és un assaig que va ser publicat per primera vegada el 1997. L’edició que jo tinc és del febrer de 2014. El vaig trobar accidentalment a la llibreria de la Fundació Miró, obert i en una secció que no li pertocava, com si algú me l’hagués deixat allà, especialment per a que el trobés. Estava clar que havia de llegir-lo.

     El llibre parla d’una sèrie d’artistes i escriptors inquietants, que, sense tenir una producció extensa, o tenint una producció molt reduïda, van exercir una influència notable en els artistes de la seva generació. Es tracta d’autors que es van decantar per la no-creació, o per fer obres per a si mateixos. Alguns van ser personatges extravagants, que van fer de la seva vida, la seva única obra. En el seu assaig, Jouannais parla (entre molts d'altres) d’autors com Duchamp, Jacques Vaché, els Wittgenstein, Félix Féneon, Joseph Joubert, Arthur Cravan, i fins i tot s’en inventa un: Felicien Marboeuf, que el fa ser fill d’un matrimoni amic de Flaubert. Si no hagués estat pel pròleg d’Enrique Vila-Matas, jo me l’hauria cregut del tot. Per tant, recomano llegir el pròleg després de llegir l’assaig, perquè desvela algunes claus del llibre que són preferibles conèixer-les al final. També hi ha un apassionant capítol dedicat a la biblioteca Brautigan, una biblioteca integrada per llibres rebutjats pels editors, esborranys, manuscrits, etc. Tot són llibres que no han estat publicats. Són, per tant, llibres que no existeixen. Aquesta biblioteca va ocupar durant deu anys el pis superior d’una llibreria a Burlington (Vermont, USA), fins que va ser traslladada al Museu d’Història de Vancouver. Va ser batejada com a Biblioteca Brautigan, en honor de l’escriptor americà Richard Brautigan, que en la seva novel.la The abortion, imagina una biblioteca d’obres inèdites. 

     A l’epíleg del llibre, Jounnais esquartera el món de l’art. Escriu sobre els crits i les protestes que s’aixequen contra la idea de no-producció artística per part dels que conceben els artistes com a artesans de la seva pròpia subjectivitat, com a mers productors del seu jo. La funció de l’artista en la nostra societat ha evolucionat, segons Jouannais, fins a convertir-se en un operador que gestiona la seva idoneïtat industrial. El medi, la modernitat, el sistema, els ha devorat. Per tot això, defensa els que han triat el camí de no deixar rastre. No com una actitud nihilista, sinó com un “projecte hedonista en el que la discreció i la passió es donen la mà”. No produir no és preferir no fer res, sinó una aposta per la llibertat. El llibre acaba amb una cita d’un altre artista inventat per ell, Firmin Quintrat, que va recórrer el món per tal de fer una cartografia visual de tot el que va veure:

     La meva obra, doncs sóc artista, no seran aquarel.les, aiguaforts, bronzes, poemes, seran els meus ulls, que s’hauran d’exposar sota una campana de vidre, els ulls de l’home que haurà vist més homes en la seva vida. La humanitat haurà quedat impresa en les meves retines. Aquests ulls ja no s’hauran de considerar com a eines, sinó que seran sumes, arxius, una col.lecció única.

    
     La tesi de Jouannais tracta sobre la possibilitat de construir una veritable història de l’art a través de les obres escadusseres o no-obres de determinats autors; i fa entendre que pot arribar a ser molt més autèntica que la que es fonamenta en la producció o superproducció d’obres. I basteix aquesta tesi amb una galeria de personatges únics, extravagants, que interactuen directa o indirectament entre ells i influeixen poderosament en la marxa del pensament creatiu. Al capdavall, es tracta d’una tesi. Però tot el que es desprèn de la seva lectura m’ha deixat en una mena d’estat de trànsit. Un cop superat, he descobert que m’havia donat unes eines noves per entendre moltes coses.