Sobre la poesia de David Ymbernon

     

     La poesia de David Ymbernon pot sorprendre a aquells que no estiguin avesats als poemes visuals i a la poesia sintètica de Joan Brossa. Des dels anys 50, Joan Brossa va començar a conrear una poesia desconcertant des del punt de vista clàssic, ja que es va dedicar a investigar més enllà dels límits del llenguatge. Va abandonar les formes mètriques tradicionals per entrar en una poesia molt més experimental. En el llibre “Em va fer Joan Brossa”, publicat el 1950, Brossa explora el camí d’allò essencial, i en fer-ho, trenca amb les convencions del que fins aleshores es considerava “poètic”. Fins i tot la parla col·loquial pot ser el mitjà ideal per aconseguir finalitats poètiques. De la mateixa manera que va fer Duchamp, allò quotidià, aïllat i descontextualitzat, pot fer-nos descobrir una nova realitat. Aquesta clara voluntat metalingüística és la que el conduirà fins la poesia visual, màxima expressió del sintetisme. De la mateixa manera que la poesia sintètica de Joan Brossa, els poemes de David Ymbernon estan marcats per la brevetat i per l’ús d'un llenguatge planer. Podríem dir que integren, de manera magistral, la qualitat purament denotativa de la parla col·loquial i els valors connotatius del llenguatge poètic.

     Sense cap mena de dubte, la poesia de David Ymbernon és una mostra de la seva voluntat de transgredir els límits del llenguatge. En un dels seus poemes escriu: “El que és inexplicable, no es pot explicar”. Contràriament al que pugui semblar aparentment, aquesta frase ens desvela el misteri. Per explicar el que no es pot explicar, s’han d’emprar altres mitjans que van més enllà de les paraules. Poden ser útils les descripcions, les analogies, les paradoxes, les imatges convertides en paraules, tot allò que, en definitiva, constitueix el nucli de la seva obra plàstica. Les obres de David Ymbernon no són altra cosa que una translació de la seva voluntat poètica: poesia sense paraules, poesia convertida en quadres.

     La consciència dels límits del llenguatge per a expressar allò poètic no és una cosa nova. De fet, és una lluita que arrenca a l’època romàntica. Els anglesos William Wordsworth (1770-1850) i Samuel Taylor Coleridge (1772-1834), van explorar les formes poètiques populars, a la recerca d’una essència poètica més lliure que la que els proporcionava la poesia culta. En aquest sentit, la última baula d’aquesta cadena, la trobaríem en els textos els poetes vienesos del canvi de segle, i especialment, en la prosa poètica d’Hugo von Hoffmannsthal. A la “Carta de Lord Chandos” ( Ein Brief, 1902), Hoffmannsthal utilitza el gènere epistolar per a manifestar la seva decisió d’abandonar la literatura. L’esteticisme, que havia estat la seva forma d’expressió fins aleshores, havia esdevingut una cotilla que no li permetia l’expressió poètica.  En el “Llibre dels amics” (Buch der Freunde, 1922), Hoffmannsthal afirma que qui no és capaç de parlar el llenguatge del seu temps, ha perdut la partida. Esta clar que, en la nostra època, la immediatesa i la síntesi són valors imprescindibles.  La poesia ha de travessar la temporalitat, i ha de poder transformar l’eternitat en un segon. I això és exactament el que trobem en els poemes del llibre “Carbassa emergent (Llum de bengala)”, de David Ymbernon: “I sento arrencar el bull per desaferrar l’àncora” (pàg. 23). Doncs, això.

Nota: El llibre "Carbassa emergent (Llum de bengala)" ha estat editat per Labreu Edicions.

Una qüestió d'estètica: estem en decadència?

     

    Foto: Haus Steiner, Adolf Loos, 1910

      Darrerament, no puc deixar de pensar en Adolf Loos. Des de fa uns anys, proliferen les botigues de roba vintage, i les de mobles retro. Els antiquaris s’han tornat a envoltar d’una àura d’exquisidesa, a la vegada que, alguns, ocupen llocs destacats en la  formació de l’opinió pública, en forma de columnes als diaris, i espais televisius. En cap moment pretenc desqualificar-los, ni treure’ls-hi cap mèrit, però trobo preocupant aquesta omnipresència. No per part dels antiquaris en qüestió, que ténen tot el dret (i el deure) de lluitar per fer valer les seves idees i creences, sinó de que tants mitjans diversos els donin espai. Malauradament, sovint el protagonisme no el prenen només els antiquaris; sinó també comerciants de pseudo-antiguitats. Vull dir mobles i objectes d’antiguitat dubtosa, per dir-ho clar: fets avui dia i envellits per fer-los passar per vells. I si existeix una indústria “del passat” capaç d’arribar a aquests extrems, és perquè la nostra societat ho demana. I això és el que trobo preocupant.

      L’any 1908, Adolf Loos va escriure un article titulat “Ornament i delicte” (el títol original en alemany era Ornament und Verbrechen). Aquest article va significar un punt d’inflexió del que seria l’estètica europea del segle XX. Loos i altres arquitectes, artistes i pensadors avançats al seu temps, volien fer capgirar el gust dels seus conciutadans, ancorat en un passat historicista que no tenia sentit. Com deien els artistes vienesos d’aquella època: “A cada temps el seu art, i a cada art la seva llibertat”. Les idees d’Adolf Loos, es van traduir en la seva arquitectura, una arquitectura feta de parets blanques i llises, sense cap ornamentació supèrflua i en la que predominava el sentit d’allò pràctic i útil. Les seves idees varen ser continuades i portades fins les darreres conseqüències pels arquitectes de la Bauhaus, i estan latents en totes les obres dels creadors que s’han pres la molèstia de mirar el seu entorn, i estudiar els materials, des de Frank Lloyd Wright a Louis Kahn. Creadors avantguardistes, que es van caracteritzar per fer un pas endavant i construir l’estètica del moment en què vivien.

     I quina és l’estètica del món en què vivim ara? M’inquieta profundament l’èxit aclaparador d’algunes exposicions que, a mi, m’han creat un malestar considerable. Per denses, necrològiques, d’imaginació malaltissa i febril (no en el sentit figurat del terme); i perquè m’han produït sensació de caspa i de naftalina. M’inquieta tanta botiga de mobles pseudo-clàssics. Si ni ha tantes, i n’obren de noves, serà perquè la gent tendeix a comprar-los.  Què ha passat perquè això tingui tanta audiència? Perquè a les persones els agrada tant mirar enrere? I ho dic jo, que sóc historiadora, nostàlgica i conservadora. Però el que veig, va molt més enllà del gust pel coneixement i del respecte. Sobretot, perquè demostra una actitud massa exagerada que s’entossudeix únicament en penetrar a les zones obscures, i ignora la meravellosa sensació de deixar de tocar terra i veure més enllà. Així és com s’evoluciona. A tots els altres, aquells que eren feliços vivint  en dècades passades, (actualment seria en segles passats!) l’Adolf Loos els qualificava de ressagats. Serà que hem entrat en un cicle de decadència? Si aquest és el cas, ja ens podem espavilar i reaccionar. Seria del tot absurd permetre’ns el luxe de caure en una involució estètica. O com a mínim, seria una veritable llàstima.

Sobre la possibilitat real de les coses fantàstiques

     

     Quan jo tenia 10 o 11 anys, tenia un mestre de dibuix que es deia Garcia-Llort. En aquella època se’l considerava bastant, com a artista i com a professor. La sala Dalmau de Barcelona ha seguit organitzant exposicions després de la seva mort, ocorreguda l’any 2003; i he vist que el Museu d’Art Modern de Tarragona ha organitzat enguany una exposició titulada García-Llort mirant el món, i que l’Àlex Mitrani –insigne recuperador d’artistes injustament relegats a la segona fila- ha publicat un llibre sobre l’artista. Tots els meus companys de l’escola n’estaven molt del mestre de dibuix, per a ells, la seva classe era poc menys que una festa. Però a mi, en García-Llort no em queia bé. La veritat és que em queia fatal. Una vegada, pels volts de Nadal, jo havia dibuixat un Pare Noel. En aquella època no era com ara, que trobem Pares Noel a quasi totes les botigues. Segurament, l’únic lloc on jo l’havia vist era per la tele. Jo estava ben orgullosa del meu dibuix. Però el senyor García (que era com li deiem) me’l va suspendre. Em va dir que només podia pintar allò que jo havia vist “de debò”. Vaig protestar dient que l’havia vist per la tele, però ell va afegir que havia de pintar el que es veia al món real. La tele no valia. Recordo que quan li vaig explicar al meu pare, va exclamar : “ Què burro!”.

     No vaig voler donar el meu braç a tòrcer, i el següent dibuix que vaig presentar, representava una barca que s’estava enfonsant enmig d’una tempesta, amb unes quantes persones desesperades a bord. Vaig batejar la barca amb el nom de “Crescent Star”. Jo no havia vist mai cap barca enfonsant-se, però havia vist per la tele una fantàstica pel.lícula, protagonitzada pel Tyrone Power, que es deia “El naufragio del Crescent Star”. Aquell dibuix va triomfar, i el mestre em va aplaudir. Per a mi tant era el Pare Noel com el naufragi, tots dos els havia tret de pel.lícules; però sense cap mena de dubtes, aquell mestre trobava el naufragi molt més realista. I jo tampoc vaig ser tant ingènua com la primera vegada, i no li vaig parlar de la pel.lícula del Tyrone Power. També era massa petita per dir-li el que pensava: "Senyor García, el món real és diferent per a cada una de les persones, i també són reals les coses que pensen, i les que imaginen. I tot pot ser real, encara que només es vegi per la tele!. Sense aquests factors, l’art seria molt avorrit, i tothom pintaria igual". Però el mestre havia cregut que jo havia vist un naufragi. Allò sol, a mi ja em demostrava que les coses fantàstiques, també podien ser reals.

      L’exposició de David Ymbernon m’ha fet recordar en García-Llort. Estic segura que li hauria posat un “cate” com una casa. En David no ens fa sociologia, ni ens presenta misterioses i interminables llistes de coses reals. No ens descriu el poc espai que hi ha per penjar quadres, ni ens transmet testimonis dels seus viatges. Tampoc ens planteja complexes disquisicions filosòfiques, ni sobre la vida, ni sobre el món en el que vivim.  La seva proposta rau en la imaginació, que no és altra cosa que el seu món real. Ell pinta allò que veu, de la mateixa manera que jo vaig pintar el Pare Noel. El cotxe amb la taronja, la bombona de butà amb ales, són allà, al davant o al darrera dels seus ulls, què importa!. Penso sincerament que és molt d’agrair, que, en un moment tant ensopit, hi hagi algú que valori l’anar pel món amb el cap ple d’ocells, que no s’entesti en explicar allò inexplicable, i que ens digui que tot allò que ha après, ho ha après a l’hora del pati.