Sobre la fatiga

     

     Una extraordinària exposició comissariada per Martí Peran, i que encara es pot veure al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, m’ha fet veure la llum en referència al tema que vaig exposar en l’article anterior (1). La mostra, titulada “Assaig sobre la fatiga”, constitueix la darrera part d’un cicle de tres exposicions. Les dues anteriors varen ser “Futurs abandonats” (2) i  “Ciutats copiades”. “Assaig sobre la fatiga” (així com les dues anteriors), és una exposició de tesi molt ben argumentada. Amb a un criteri molt ben definit, riquíssim en documentació, permet una lectura amplia, però inequívoca, del discurs que desgrana el seu comissari al voltant de la fatiga a la que alguns individus de la nostra societat es veuen abocats. Una fatiga entesa com a l’alienació dels nostres dies, i induïda per una societat sobreexplotada, hipercomunicada i que tendeix a la hiperactivitat generalitzada. Una vida hiperactiva que Martí Peran descriu com a paradigma de la pobresa d’experiència directament proporcional a la superficialitat de la comunicació a través de les xarxes socials. El discurs de Peran, parteix de la base que aquesta fatiga, aquesta buidor, lluny d’haver de ser considerada com una patologia a corregir, pot ser el punt d’inflexió a partir del qual s’inicia un procés d’emancipació. Segons les seves paraules: “En la negativa a la producció que suggereix la fatiga s’obre el principi alliberador de la des-educació i la des-programació. En l’aparent neutralitat de la fatiga descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Tanmateix, aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la innacció, instal.la la fatiga, en l’horitzó de l’experiència contemporània, en una posició que transcendeix la que temps enrere va ocupar la malenconia” (3).

     Convertir aquest argument en exposició no em sembla una cosa fàcil, i he de dir que el resultat m’ha semblat fora de sèrie: la tria de les obres és encertadíssima, el muntatge, del tot impecable i el recorregut és entenedor, a la vegada que tremendament subjugant.  Per altra banda, a mi m’ha servit, de passada, per entendre alguns artistes l’obra dels quals, fins ara, em resultava del tot incomprensible. Seguint els raonaments de Martí Peran he pogut trobar algunes de les claus que em faltaven. Com, suposo, entendre els motius que poden portar un artista a fer una obra que no es pugui vendre: no es tracta de produir, això ja és una activitat obsoleta. És una acció fruit de la fatiga, del cansament, de la saturació i del tedi. La millor expressió del buit, un possible punt de partida, una presa de posició.

     No es tracta de justificar allò injustificable, sinó de veure més enllà del que ens és pròxim i entendre-ho. Moltes vegades, això pot ser un exercici fascinant.

Notes.

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/paranys.html
(2).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/10/futurs-abandonats.html
(3).- Transcrit del programa de mà de l'exposició

Paranys

    

     El món de l’art sempre ha estat un món particular. La lògica aplicable a altres esferes no funciona en l’àmbit artístic. Aquest fet a mi sempre m’ha semblat fantàstic, sobretot quan, amb els anys,  he pogut comprovat quant de prosaic hi ha en el funcionament de la vida. En el món de l’art, sovint ens movem entre paràmetres intangibles que són difícils de comprendre per les persones que no hi estan avesades. El filòsof George Santayana, diria que “la meditació filosòfica i la cultura, són activitats que permeten a les persones evadir-se momentàniament dels mesquins entorns en els que els toca viure, per entregar-se al riure, accedir a la comprensió de les coses i possibilitar petites concessions de bogeria a la raó”. Com a bon estudiós del pragmatisme filosòfic, Santayana es va adonar de que la poesia, la literatura i l’art sovint es produïen al marge de la raó. Potser per aquest motiu, tots els que treballem amb artistes, i tenim la sort de relacionar-nos amb persones amants de l’art, tenim una manera particular d’entendre la vida. Husserl deia que el món no és el que pensem, sinó el que vivim. El nostre món, en canvi  està tant a prop de la il.lusió i del pensament abstracte i/o sensible, que de vegades se’ns fa difícil la convivència amb l’enteniment i la comprensió convencional.

     Tot i amb això, de vegades es produeixen situacions tant inversemblants, que, de cop, fan aflorar la nostra petita parcel.la de pensament pragmàtic. Són coses que es passen tant de la ratlla, que simplement salten a l’altre cantó. I no al de la simple bogeria, que això seria comprensible, sinó al de la seva instrumentalització. Penso en una cosa que m’han explicat i que no sé si és certa, però que si ho és (i podria ser-ho), és per fer pensar. M’han parlat d’un artista, que esta a punt de fer una exposició en una galeria, i que l’ha pensat especialment per a que no es pugui vendre res. La primera cosa que he pensat, és que es tracta una postura, o que a aquest artista potser se li han acabat les idees. Fins i tot una acció com aquesta no és nova, segur que a tots ens venen exemples al cap. Jo, per una raó de proximitat, penso en quan Christo va embolicar la galeria Joan Prats.  Però el que m’ha explicat això, m’ha fet veure que molt probablement, tot forma part d’una estratègia calculada. Podria ser que l’artista en qüestió persegueixi la idea de fer una exposició en un centre d’art contemporani, i que aquesta “anti-exposició” estigués pensada especialment per seduir als possibles personatges influents. Podem intuir fàcilment per on van els seus “desitjos i necessitats”!. Un salt al buit perfectament calculat.

     Potser sóc una ingènua, però quan de l’art desapareix la utopia, no sé què li queda. Com he assenyalat al començament, estic habituada (i m’agrada)  l’idealisme de molts artistes, i la seva capacitat de construir un món que ens permeti viure al marge del temps.  Quan la il.lusió es perd de vista, es pot córrer el perill de caure en un discurs merament formalista. Penso en la frase de Samuel Beckett: “No hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, cap desig d’expressar-ho... al marge de l’obligació de fer-ho”.


Nota: Complementa aquest article l'entrada del blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/sobre-la-fatiga.html

     

    

El més important és la imaginació

    

     Potser una de les coses que valoro més en un artista és que tingui imaginació. La imaginació, que no hem de confondre amb fantasia, és un instrument de transformació i de comunicació molt poderós. A través de la imaginació, una artista pot transcendir de si mateix i arribar a l’ànima d’una altra persona. A la vegada, pot suggerir, convidar, fer somniar o pensar. També pot fer-nos recordar, reflexionar, analitzar i comparar. La imaginació pot fer-nos descobrir coses que no sabíem que existien, i a la vegada ens pot ajudar a entendre el món. Els artistes amb una imaginació molt poderosa, són capaços de transformar el món de les persones amb les seves obres, d’enriquir-lo, i sobretot d’eixamplar-lo. Aquestes obres no cansaran mai als seus espectadors, ben al contrari: encara que les vegin cada dia, sempre descobriran aspectes nous; i a mesura que passi el temps, continuaran sent tant vàlides com al principi, o fins i tot més.

     Aquest és el gran valor de l’obra de l’Oriol Jolonch. Aquests dies, amb motiu de la seva exposició a Can Framis, he tingut l’oportunitat d’explicar (si és que cal!) la seva obra a algunes persones que la veien per primera vegada. Tothom estava d’acord en el fet de que, tot i representar mons màgics –o diferents-, era fàcil identificar-s’hi. Cada un de nosaltres pot trobar afinitats diferents en cada una de les seves obres, perquè proposen una lectura alternativa i possible de la realitat. Encara que pugui semblar inversemblant, hem d’acceptar que la realitat interior de les persones no és tant avorrida i cartesiana com ens volen fer creure que ha de ser. Durant la roda de premsa i posteriorment en la inauguració, he de dir que vaig reviure temps feliços. Vaig recordar moments similars del passat, quan vaig tenir la sort de poder fer descobrir artistes com Jordi Alcaraz, Chema Madoz, David Ymbernon o Joan Furriols, entre molts d’altres. Els arguments per transmetre els seus postulats eren i són tant poderosos! Només es tracta d’obrir la porta i ensenyar el camí. De seguida reconeixes l’expressió extasiada dels qui descobreixen unes obres que els canviaran la vida.

    Precisament va ser comentant tot això amb una periodista, que ella mateixa em va dir que estava tipa d'haver de patir el fenòmen contrari. Em va dir que li costava entrar en l'art contemporani, perquè sovint l'avorrien els discuros dels comissaris; veritables compendis de sociologia i filosofia,  i que sovint es convertien en manuals d’instruccions per entendre les obres exposades. Jo sempre he preferit que les obres parlin soles. Si podem conèixer tot el que hi ha al darrera, perfecte; de vegades ens ajudarà a fer-ne una lectura més rica; però que no sigui imprescindible. Si l'art s'ha d'explicar massa, si no té el poder de la comunicació intrínsecament associat, podem ser víctimes d'un parany que no tingui res a veure amb l'art. Recordo haver hagut d’aguantar propostes molt avorrides, com la d’un artista que copiava notícies de diaris antics. Tenia molt bona tècnica, però a mi m’avorria tantíssim! O un altre que escrivia la mateixa paraula en diversos idiomes: un quadre, una paraula, i així successivament.  És possible conviure amb obres d’aquestes cada dia sense caure en una depressió per empobriment espiritual? Penso fermament, que l’art ha de ser tot el contrari. I per ser-ho, l’artista ha de tenir imaginació; aquesta és una condició imprescindible.  I això, encara que no ho sembli, no és una cosa tant fàcil.

Nota: La fotografia és d'Oriol Jolonch