Sobre la falta d'interès

     

     Aquest cap de setmana, els mitjans de comunicació i les xarxes socials han bullit amb la notícia de la venda de la biblioteca particular d’Albert Ràfols Casamada i Maria Girona als Encants. Les fotografies publicades mostraven una pila ingent de llibres pel terra; alguns, lligats amb cinta de precintar. La gent estava indignada; alguns volien remoure cel i terra per parar la venda ignominiosa. Altres, van aprofitar l'oportunitat per fer-se amb algun llibre dedicat o alguna altra pertinença a uns artistes que, durant molts anys, varen ocupar el centre del nostre panorama artístic. D’alguna manera, els que volien aturar la liquidació, ho van mig aconseguir: el conseller de cultura va enviar la directora de la Biblioteca de Catalunya a apagar l’incendi. Quan vaig saber la notícia, i vaig veure les fotografies, em va fer molta llàstima. Però no vaig poder evitar pensar que aquelles imatges no eren una altra cosa que el resultat de l’estat general de les coses pel que fa a la cultura del nostre país. Un final lamentablement previsible, sobretot si es coneix el panorama.

      En aquest moment, que s’està "criminalitzant" a les hereves dels artistes per haver dut a terme aquesta venda "immoral", cal dir que estic plenament convençuda de que elles haurien volgut que els llibres trobessin un destí millor. Molt probablement, a l’hora de decidir, es van trobar soles. Tota la cort de seguidors, admiradors i aduladors fervents que els Ràfols tenien al seu voltant mentre vivien, deurien haver desaparegut. Alguns, perquè ja s’havien mort. Altres perquè ja eren massa grans per gestionar res. I la resta, perquè havien dirigit els seus interessos volàtils cap a altres bandes.  La llàstima és que no hi va haver ningú capaç de gestionar aquest tema. I qui ho hauria pogut fer, segur que tenia al.lèrgia a defensar una cosa tant local.

     En molts escrits d’aquest blog, m’he lamentat de la indiferència general de la gent, sobretot per l’obra d’un artista quan es mor. Malauradament he sigut testimoni d’aquest fet en varies ocasions. La primera vegada em va produir sorpresa, després desengany i desesperança. Ara tothom posa el crit al cel en veure els llibres dels Ràfols als Encants, però jo el vaig posar quan les seves obres es van deixar de vendre, i encara pitjor, quan van començar a sortir a subhasta a preus irrisoris. I els compradors (per no dir-los col.leccionistes) es vantaven de les gangues que compraven i se’n reien dels preus que tenien les obres a les galeries: estan bojos!, deien... . El mal no esta en el fet d’haver malvenut la biblioteca d’un autor de renom, sinó en les circumstàncies que han abocat a aquest fet. Les arts plàstiques s’aguanten en uns fonaments febles i mal assentats. Poca gent les valora amb justícia; molts es preocupen més de tenir el millor preu que la millor obra, i això condueix a pràctiques irregulars que debiliten més i més les bases d’aquests fonaments. Vivim en una societat que no valora prou l’art i els artistes, per desconeixement i per falta d’interès. I això genera imatges com la dels llibres de'n  Ràfols Casamada i la Maria Girona escampats de mala manera en una parada dels Encants.

     Acabo de llegir una esplèndida novel.la de Víctor Català: Un film (3.000 metres), que descriu a les mil meravelles la societat catalana de principis de segle. Era una societat endogàmica, pobra, aficionada a les trampes i a la usura. Hi havia una gran distancia entre rics i pobres; i tots, sense excepció volien aparentar més del que eren. Els esdeveniments culturals, en aquell temps funcions de teatre i concerts, no eren una altra cosa que un decorat. Em sembla que les coses no han canviat pas gaire.