Afinitats electives

     

 

      La inauguració de l’exposició de l’Alfons Borrell Els treballs i els dies, a la Fundació Miró de Barcelona, va ser el dia 2 de juliol de 2015 i vaig assistir-hi. Durant molts anys havia estat defensant la seva obra, i a més,  havia sigut un dels meus  pintors abstractes predilectes. Sempre m’ha atret la seva estricta relació amb la pintura, i l’ús exclusivament abstracte que fa del color. De l’Alfons Borrell he vist ben de prop obres magnífiques, amb algunes hi he conviscut durant molts anys. Precisament, fa alguns mesos, vaig escriure una entrada en aquest blog sobre la seva obra, i vaig il.lustrar-lo amb una obra que tinc, des de fa molts anys a casa meva (1). El dia de la inauguració hi havia molta gent, l'ocasió s’ho mereixia. L’Alfons Borrell és un pintor reivindicat des de fa molts anys per un grup de seguidors fidels, i ja era hora que la seva obra es mostrés en una institució de tant prestigi i amb tant de recorregut i  projecció com la Fundació Miró. Potser per aquest motiu, aquell dia no vaig prestar l’atenció necessària a l’exposició.  Vaig arribar tard, això que havia tancat la galeria mitja hora abans, i em vaig passar pràcticament tota l’estona saludant a les desenes d’amics i coneguts que s’hi havien congregat per fer costat a l’artista admirat per tots. La veritat és que aquell dia no vaig veure l’exposició. Només vaig fer mirades generals a les sales, tot conversant o saludant a persones que, en alguns casos feia molt de temps que no veia. En algun moment, vaig pensar que hi havia massa obres negres, d’una sèrie que va fer a finals dels anys 70, però tampoc em vaig plantejar gaire coses més. També vaig veure algunes obres que recordava perfectament, però que mai m’havien acabat de convèncer: n’havia fet de molt millors!. Vaig tornar cap a casa amb la sensació de que, fora de tres o quatre obres, no havia vist el Borrell que sempre m’havia entusiasmat i amb el convenciment de que havia de tornar.

    

     A l'endemà vaig rebre algunes trucades. Coneguts meus que havien estat a la inauguració i que, amb més calma que jo, havien vist l’exposició... i no els havia agradat. Una senyora, que tota la vida havia estat una admiradora incondicional de la seva obra va preguntar-me: On està aquell Borrell que m’apassiona? On estan aquelles vibracions de color magnètiques? Un altre, gran coneixedor de l’obra d’en Borrell des de fa molts anys, em va dir, tot enfadat, que havien desaprofitat una ocasió única per a donar a conèixer un gran pintor. Segons em va dir, qui no conegués l’obra d’en Borrell, s’enduria una sensació potser tediosa, ben lluny de l’estat d’ànim que generen les obres d’aquest artista.  Vaig dir-li la veritat; que no podia opinar, que havia de tornar.

     

     Hi vaig tornar un migdia. La Fundació Miró estava plena a vessar de turistes, però les sales dedicades a l’exposició de l’Alfons Borrell estaven tranquil.les. Alguna parella o algun turista distret s’hi passejava sense parar-hi gaire interès. Vaig dedicar tota la meva atenció a veure l’exposició, i fins i tot em vaig entretenir veient el documental, que per cert, ja havia vist. Vaig tornar a trobar a faltar tot el material que havien filmat a la galeria Joan Prats, que era molt i força atractiu, i em vaig tornar a preguntar perquè l’havien eliminat. Havien filmat la penúltima exposició (magnífica) i una entrevista amb el seu galerista. Res de tot això apareix al documental.  L’exposició, curiosament, em va fer la mateixa impressió que el dia de la inauguració: un excés d’obres d’una determinada època, l’absència quasi total d’una altra, i una estranya (per a mi) tria de peces. Vaig tornar a llegir el text del comissari del programa de mà; un text força intel.lectual i prou interessant, a l’entorn de l’obra de l’Alfons Borrell. Em venien al cap moltes obres que haurien pogut estar perfectament en aquella mostra sense desvirtuar gens ni mica la tesi que havia desenvolupat l’Oriol Vilapuig entorn l’obra d’en Borrell. Però tampoc em vaig fer gaires cabòries: el propi artista, i la majoria de la gent que vaig trobar a la inauguració estaven entusiasmades amb la mostra. Cada un té el seu punt de vista, i potser no calia filar tant prim. O potser a alguns ens agraden els Borrells massa intuïtius, poc meditats i per tant, menys interessants.

     
     No vaig tornar a pensar en aquesta exposició, fins que la meva mirada es va aturar en un paper de l’any 89 que hi ha al menjador de la casa on passo les vacances. Una peça esplèndida, d’aquelles que et fan parar l’atenció per força. És l’obra que il.lustra aquest escrit. Sense cap mena de dubte, la trobo infinitament superior a algunes de les exposades de la Fundació Miró, i tampoc penso que s’escapi de les tesis del comissari. I com aquesta, hi ha moltes altres. Però com passa a la vida, tot es una qüestió relativa a les afinitats electives (2). 


Notes: (1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/11/alfons-borrell-i-la-condicio-humana.html. Pareu atenció a l'obra que il.lustra el text.

(2).- Les afinitats electives és una obra de Johann Wolfgang Goethe, escrita el 1809, que posa èmfasi en les passions que determinen els nostres actes, i es basa en les lleis de la química, tant la que es genera entre les persones, com entre les persones i les coses.