Com els anells de Saturn

    

     Aquest agost ha estat un mes estrany. El vam començar amb la notícia de la presència, als Encants, de la biblioteca d’Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. Un seguit d’imatges dels llibres pel terra, apilats de mala manera, ens va trasbalsar. També vam saber que entremig hi havia fotografies, papers manuscrits, rebuts de l’electricitat...., coses íntimes (els llibres també poden ser-ho) tirades pel terra, venudes a qualsevol preu... . D’alguna manera se’ns va fer evident el menyspreu o potser més ben dit, la negligència de moltes persones, no només la de qui ho va lliurar als Encants en darrera instància, sinó la de qui va aplanar el camí per a que això passés. Va ser la societat mateixa? Les persones que envoltaven l’artista? Els que es varen responsabilitzar de representar la seva obra? Molt probablement, tots varen tenir una part de culpa.

     Poc després, ens vam sobresaltar amb la desagradable sorpresa de que uns nous llogaters havien pres possessió del local que havia estat la seu de la galeria Joan Prats, i havien destruit completament la reforma que va idear en Josep Lluís Sert l’any 1974 per a la galeria esmentada. Davant la reacció de la premsa, alertada per les xarxes socials, l’Ajuntament va fer aturar les obres, però aviat es va comprovar que aquella reforma no havia estat mai catalogada, i molt menys protegida. Per desgràcia, aquells nous llogaters, podien fer el que volguessin. Es va fer evident la manca de sensibilitat dels actuals propietaris, però perquè no es va fer protegir aquella reforma d’en Sert? Perquè l’Ajuntament o la Generalitat no catalogaven interiors?. Ignoro aquest punt, però també podia haver estat per negligència del primer llogater de tots, o sigui, la mateixa galeria Joan Prats. Potser si hagués estat protegit, s'haurien estalviat una pujada del lloguer tant exagerada. El fet d'haver de mantenir aquella estructura i acabats s'hauria convertit en una valuosa arma de negociació del preu. Els que el van llogar després, un cop tancada la galeria, sabien que no podien tocar res durant un any, però que després eren lliures de fer les reformes que volguessin. Només estava protegit el que havia pertangut a Joan Prats, el fabricant de barrets; o sigui, els vidres de la façana i unes quantes portes d’armaris del petit soterrani. Res més.

     Durant aquest mes d’agost, també vaig llegir en algun lloc que la casa en la que havia viscut Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva havia estat venuda a una família belga o holandesa.... La propietària anterior havia mantingut la casa tal i com la Rodoreda la va deixar; però la va haver de posar a la venda per motius econòmics.  Va intentar que alguna administració es quedés la casa per tal de conservar-la tal com estava, però la seva lluita va ser en va.

     Mentre passava tot això, jo estava del tot immersa en la lectura de Los anillos de Saturno, un llibre inquietant, misteriós i extraordinari de W. G. Sebald. Durant un viatge a peu per la costa anglesa, Sebald fa un repàs de la història (no només de l’anglesa) a través dels vestigis que va trobant. És un llibre que demostra que al llarg del seu camí, la humanitat travessa calamitats de tota mena, i que qualsevol avenç, comporta pèrdues. Com els anells de Saturn, vestigis de pols d’antics satèl·lits, hi ha moltes coses de la humanitat que acaben per convertir-se primer en ruïna, després en pols, i finalment, i amb sort, en el mer record d’un passat.

Afinitats electives

     

 

      La inauguració de l’exposició de l’Alfons Borrell Els treballs i els dies, a la Fundació Miró de Barcelona, va ser el dia 2 de juliol de 2015 i vaig assistir-hi. Durant molts anys havia estat defensant la seva obra, i a més,  havia sigut un dels meus  pintors abstractes predilectes. Sempre m’ha atret la seva estricta relació amb la pintura, i l’ús exclusivament abstracte que fa del color. De l’Alfons Borrell he vist ben de prop obres magnífiques, amb algunes hi he conviscut durant molts anys. Precisament, fa alguns mesos, vaig escriure una entrada en aquest blog sobre la seva obra, i vaig il.lustrar-lo amb una obra que tinc, des de fa molts anys a casa meva (1). El dia de la inauguració hi havia molta gent, l'ocasió s’ho mereixia. L’Alfons Borrell és un pintor reivindicat des de fa molts anys per un grup de seguidors fidels, i ja era hora que la seva obra es mostrés en una institució de tant prestigi i amb tant de recorregut i  projecció com la Fundació Miró. Potser per aquest motiu, aquell dia no vaig prestar l’atenció necessària a l’exposició.  Vaig arribar tard, això que havia tancat la galeria mitja hora abans, i em vaig passar pràcticament tota l’estona saludant a les desenes d’amics i coneguts que s’hi havien congregat per fer costat a l’artista admirat per tots. La veritat és que aquell dia no vaig veure l’exposició. Només vaig fer mirades generals a les sales, tot conversant o saludant a persones que, en alguns casos feia molt de temps que no veia. En algun moment, vaig pensar que hi havia massa obres negres, d’una sèrie que va fer a finals dels anys 70, però tampoc em vaig plantejar gaire coses més. També vaig veure algunes obres que recordava perfectament, però que mai m’havien acabat de convèncer: n’havia fet de molt millors!. Vaig tornar cap a casa amb la sensació de que, fora de tres o quatre obres, no havia vist el Borrell que sempre m’havia entusiasmat i amb el convenciment de que havia de tornar.

    

     A l'endemà vaig rebre algunes trucades. Coneguts meus que havien estat a la inauguració i que, amb més calma que jo, havien vist l’exposició... i no els havia agradat. Una senyora, que tota la vida havia estat una admiradora incondicional de la seva obra va preguntar-me: On està aquell Borrell que m’apassiona? On estan aquelles vibracions de color magnètiques? Un altre, gran coneixedor de l’obra d’en Borrell des de fa molts anys, em va dir, tot enfadat, que havien desaprofitat una ocasió única per a donar a conèixer un gran pintor. Segons em va dir, qui no conegués l’obra d’en Borrell, s’enduria una sensació potser tediosa, ben lluny de l’estat d’ànim que generen les obres d’aquest artista.  Vaig dir-li la veritat; que no podia opinar, que havia de tornar.

     

     Hi vaig tornar un migdia. La Fundació Miró estava plena a vessar de turistes, però les sales dedicades a l’exposició de l’Alfons Borrell estaven tranquil.les. Alguna parella o algun turista distret s’hi passejava sense parar-hi gaire interès. Vaig dedicar tota la meva atenció a veure l’exposició, i fins i tot em vaig entretenir veient el documental, que per cert, ja havia vist. Vaig tornar a trobar a faltar tot el material que havien filmat a la galeria Joan Prats, que era molt i força atractiu, i em vaig tornar a preguntar perquè l’havien eliminat. Havien filmat la penúltima exposició (magnífica) i una entrevista amb el seu galerista. Res de tot això apareix al documental.  L’exposició, curiosament, em va fer la mateixa impressió que el dia de la inauguració: un excés d’obres d’una determinada època, l’absència quasi total d’una altra, i una estranya (per a mi) tria de peces. Vaig tornar a llegir el text del comissari del programa de mà; un text força intel.lectual i prou interessant, a l’entorn de l’obra de l’Alfons Borrell. Em venien al cap moltes obres que haurien pogut estar perfectament en aquella mostra sense desvirtuar gens ni mica la tesi que havia desenvolupat l’Oriol Vilapuig entorn l’obra d’en Borrell. Però tampoc em vaig fer gaires cabòries: el propi artista, i la majoria de la gent que vaig trobar a la inauguració estaven entusiasmades amb la mostra. Cada un té el seu punt de vista, i potser no calia filar tant prim. O potser a alguns ens agraden els Borrells massa intuïtius, poc meditats i per tant, menys interessants.

     
     No vaig tornar a pensar en aquesta exposició, fins que la meva mirada es va aturar en un paper de l’any 89 que hi ha al menjador de la casa on passo les vacances. Una peça esplèndida, d’aquelles que et fan parar l’atenció per força. És l’obra que il.lustra aquest escrit. Sense cap mena de dubte, la trobo infinitament superior a algunes de les exposades de la Fundació Miró, i tampoc penso que s’escapi de les tesis del comissari. I com aquesta, hi ha moltes altres. Però com passa a la vida, tot es una qüestió relativa a les afinitats electives (2). 


Notes: (1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/11/alfons-borrell-i-la-condicio-humana.html. Pareu atenció a l'obra que il.lustra el text.

(2).- Les afinitats electives és una obra de Johann Wolfgang Goethe, escrita el 1809, que posa èmfasi en les passions que determinen els nostres actes, i es basa en les lleis de la química, tant la que es genera entre les persones, com entre les persones i les coses. 

Sobre la falta d'interès

     

     Aquest cap de setmana, els mitjans de comunicació i les xarxes socials han bullit amb la notícia de la venda de la biblioteca particular d’Albert Ràfols Casamada i Maria Girona als Encants. Les fotografies publicades mostraven una pila ingent de llibres pel terra; alguns, lligats amb cinta de precintar. La gent estava indignada; alguns volien remoure cel i terra per parar la venda ignominiosa. Altres, van aprofitar l'oportunitat per fer-se amb algun llibre dedicat o alguna altra pertinença a uns artistes que, durant molts anys, varen ocupar el centre del nostre panorama artístic. D’alguna manera, els que volien aturar la liquidació, ho van mig aconseguir: el conseller de cultura va enviar la directora de la Biblioteca de Catalunya a apagar l’incendi. Quan vaig saber la notícia, i vaig veure les fotografies, em va fer molta llàstima. Però no vaig poder evitar pensar que aquelles imatges no eren una altra cosa que el resultat de l’estat general de les coses pel que fa a la cultura del nostre país. Un final lamentablement previsible, sobretot si es coneix el panorama.

      En aquest moment, que s’està "criminalitzant" a les hereves dels artistes per haver dut a terme aquesta venda "immoral", cal dir que estic plenament convençuda de que elles haurien volgut que els llibres trobessin un destí millor. Molt probablement, a l’hora de decidir, es van trobar soles. Tota la cort de seguidors, admiradors i aduladors fervents que els Ràfols tenien al seu voltant mentre vivien, deurien haver desaparegut. Alguns, perquè ja s’havien mort. Altres perquè ja eren massa grans per gestionar res. I la resta, perquè havien dirigit els seus interessos volàtils cap a altres bandes.  La llàstima és que no hi va haver ningú capaç de gestionar aquest tema. I qui ho hauria pogut fer, segur que tenia al.lèrgia a defensar una cosa tant local.

     En molts escrits d’aquest blog, m’he lamentat de la indiferència general de la gent, sobretot per l’obra d’un artista quan es mor. Malauradament he sigut testimoni d’aquest fet en varies ocasions. La primera vegada em va produir sorpresa, després desengany i desesperança. Ara tothom posa el crit al cel en veure els llibres dels Ràfols als Encants, però jo el vaig posar quan les seves obres es van deixar de vendre, i encara pitjor, quan van començar a sortir a subhasta a preus irrisoris. I els compradors (per no dir-los col.leccionistes) es vantaven de les gangues que compraven i se’n reien dels preus que tenien les obres a les galeries: estan bojos!, deien... . El mal no esta en el fet d’haver malvenut la biblioteca d’un autor de renom, sinó en les circumstàncies que han abocat a aquest fet. Les arts plàstiques s’aguanten en uns fonaments febles i mal assentats. Poca gent les valora amb justícia; molts es preocupen més de tenir el millor preu que la millor obra, i això condueix a pràctiques irregulars que debiliten més i més les bases d’aquests fonaments. Vivim en una societat que no valora prou l’art i els artistes, per desconeixement i per falta d’interès. I això genera imatges com la dels llibres de'n  Ràfols Casamada i la Maria Girona escampats de mala manera en una parada dels Encants.

     Acabo de llegir una esplèndida novel.la de Víctor Català: Un film (3.000 metres), que descriu a les mil meravelles la societat catalana de principis de segle. Era una societat endogàmica, pobra, aficionada a les trampes i a la usura. Hi havia una gran distancia entre rics i pobres; i tots, sense excepció volien aparentar més del que eren. Els esdeveniments culturals, en aquell temps funcions de teatre i concerts, no eren una altra cosa que un decorat. Em sembla que les coses no han canviat pas gaire.