Una iniciativa privada

     

     Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort i el privilegi d’assistir a la presentació del catàleg raonat de Joan Brull (1), que va tenir lloc un vespre al MNAC, a la sala dedicada als artistes simbolistes, i al davant del quadre “Somni”, del mateix Joan Brull.  Joan Brull (Barcelona, 1863-1912), va ser un dels representants del simbolisme català, juntament amb Adrià Gual, Josep Tamburini i Alexandre de Riquer. Alumne de l’Escola de Llotja, també freqüentava el taller de Simó Gómez, un dels pintors realistes de l’època i que va ser mestre d’altres pintors com Josep Cusachs, i d’arquitectes com Enric Sagnier. Després de viure un temps a Madrid, Brull va viatjar a Paris, que a finals del segle XIX era el centre artístic més important del món. El contacte amb l’efervescència creativa d’aquella ciutat, va ser fonamental per al posterior desenvolupament de la seva obra. En aquell moment, a Paris triomfava el simbolisme, un moviment d’arrels franceses i belgues, que s’havia iniciat en la poesia i es va estendre a totes les arts.  L’art havia de representar els ideals, les veritats absolutes, i aquestes no estaven en el món real. D’alguna manera, el simbolisme va continuar les tendències místiques del romanticisme, i es va servir de tot allò que provenia del món espiritual i fins i tot del sobrenatural. El simbolisme atorgava una importància decisiva als estats d’ànim, considerats com a manifestacions de l’esperit. I l’estat d’ànim generalitzat d’aquell moment de finals del segle XIX, de crisi individual i col.lectiva, tendien a recrear-se en els sentiments de solitud i de malenconia. Penso en la música de Claude Debussy com a banda sonora de les pintures de Joan Brull d’aquesta etapa, amb la seva mística sensual i etèria, que pren com a referent els sons de la natura, -els de l’aigua, i els de l’aire- per a expressar les tensions i dualitats presents en la societat d’aquell moment: entre el poder i la moralitat i la recerca de la llibertat espiritual. Brull va ser l’autor dels quadres més importants del simbolisme català, amb les seves adolescents vaporoses, meitat dones, meitat nimfes, simbolitzant la puresa enmig d’uns paisatges boirosos i tristos. Aquest catàleg raonat és, per tant, una eina imprescindible.

     Però el privilegi del que he parlat al començament, no fa tant referència a l’interès que em va despertar l’obra de Joan Brull (que també), sinó al fet d’haver pogut compartir la presentació del catàleg raonat de la seva obra a càrrec de les seves autores: Reyes Faus i Isabel Fabregat. La introducció va anar a càrrec de Reyes Faus, que va demostrar un coneixement profund de l’obra de Brull, i a més va comunicar a l’audiència, la passió i la il.lusió amb la que van dur a terme aquest projecte, finançat a través del micro-mecenatge, i amb una inversió d’hores, treball i empeny, sense cap altra finalitat que la feina ben feta. Una vegada més, una iniciativa individual, sense cap mena de protecció per part dels estaments oficials, ni econòmica, si tant sols moral i sense esperar cap contrapartida a canvi. La Reyes i la Isabel, van demostrar ser dues valentes que van tirar endavant el seu projecte, i a les que no se’m acut una altra cosa que admirar-les i tenir-les com a model. Sense cap mena de dubte, en un moment en el que la gent ha perdut la il.lusió i les ganes, el contacte amb elles, és l’equivalent a carregar el dipòsit de benzina. 

     Hauria de dir que em va estranyar l’absència de representació del món universitari, i sobretot, d’algun/a representant del grup de recerca sobre el modernisme. Pensant-ho bé, potser no m’hauria d’estranyar! La seva absència delata el mal del moment: la falta d’entusiasme i la indiferència generalitzada. A més, què en saben els funcionaris del que significa tirar endavant una empresa sense el coixí que ells tenen a sota!  Jo valoro les persones com la Reyes i la Isabel, que s’atreveixen a llençar-se al buit i sense xarxa.

Nota:

(1): Per als qui tinguin interès, l'enllaç al catàleg raonat és aquest: http://joanbrull.com/ca/index.php

Sobre Les Variacions Sebald

     

     He visitat l’exposició Les Variacions Sebald, al CCCB i he sortit entusiasmada. Més que per les obres que han escollit els comissaris, pel discurs de l’exposició, basat en l’obra de W.G. Sebald. Sebald (1944-2001), va ser professor de literatura alemanya a la Universitat d’East Anglia, a Anglaterra. La seva vida va estar marcada per les vivències de la generació dels seus pares,  al voltant de tot el que va succeir a l’Alemanya nazi. Els seus llibres són una barreja de realitat i ficció, autobiografia, llibres de viatges, assaig i novel.la. Sovint intercala imatges en blanc i negre als seus textos. La fotografia sempre el va atraure: és la captura d’un moment que ja no existeix. Aquest concepte és un dels elements cabdals del seu discurs, centrat, per damunt de tot en la conservació de la memòria i la restitució de la identitat, tant individual com col.lectiva. En el seu cas, aquesta memòria esta molt relacionada amb la persecució política i l’exili.  Els textos de ficció de Sebald, es centren en una voluntat de restituir la vida malmesa, de reconstruir una història que ha estat interrompuda o abandonada. El record, encara que fragmentat i poc precís, és l’eina que permet aquesta reconstrucció.

     Segons els comissaris, l’obra de Sebald explora la major part dels grans temes dels segle XX: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, la intertextualitat, el documental, l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució. L’exposició constitueix  un assaig visual i textual que recull la veu de l’escriptor i d’altres creadors en diferents àmbits i examina la manera en que diverses estratègies intel.lectuals de Sebald (lús d’imatge amb text, la seva particular reflexió històrica, la juxtaposició inesperada d’escenes i cites, el caminar com arqueologia) han influït en les arts visuals i la literatura després de la seva mort. (1).  Seguint aquesta premissa, els comissaris presenten l’obra d’una sèrie d’artistes. Algunes d’aquestes obres m’han semblat fantàstiques, com la instal.lació de Carlos Amorales Black Cloud (2007), les fotos de Susan Hiller Country Roads (2003), el vídeo de Guido van der Werbe, Nummer veertien, home (2012) i el de Simon Faithfull 0,00 Navigation (2009). Totes són obres que els comissaris han triat perquè d’una manera o una altra recullen els plantejaments de Sebald. La resta d’obres m’ha deixat indiferent. Llàstima!. Se m’acuden moltes obres, molts artistes que haurien encaixat perfectament amb el discurs, i amb les que no es correria el risc de caure en el terreny de l’art conceptual documentalista que avorreix tant. És cert que l’escriptura de Sebald, de vegades segueix la lògica d’un arxiu. Però és un arxiu fragmentari i atzarós, com ho és el record, que et pot portar d’un lloc a l’altre gràcies al poder d’evocació dels detalls. L’arxivística de Sebald és molt literària i va molt més enllà. Precisament, s’ha relacionat Sebald amb l’art contemporani perquè aquest desconfiava del llenguatge a la manera de Hoffmansthal: el llenguatge simplifica la realitat, no la pot expressar en profunditat. L’art, en canvi, sí.   

     Ja esta bé, però, que es plantegin i es portin a terme, exposicions tant interessants com Les Variacions Sebald. Encara que el discurs estigui molt per damunt d’algunes de les obres; de ben segur que servirà per descobrir un autor tant interessant com W.G. Sebald i per demostrar que, les relacions entre art, literatura i pensament són ben estretes.

Notes:

(1).- El text en cursiva esta extret del programa de mà de l'exposició.

La descoberta dels Betepocs

     

     Val la pena compartir la feliç descoberta d’aquesta setmana. En una nau de l’Escola de Llotja, espaiosa i ben il.luminada, es pot visitar una exposició memorable, dedicada a un grup d’artistes ignorats fins ara per la crítica i la historiografia: els Betepocs (1). Els Betepocs va ser un grup format per artistes, alguns d’ells estudiants de l’Escola de Llotja, que l’any 1944 es van reunir per donar vida i impuls a la creació artística (2). Els anys 40 van ser uns anys durs i foscos. Uns anys de penúries i de misèria per a la majoria de la gent. La Guerra Civil havia deixat un país arrasat, sense recursos i sense esma. No puc evitar pensar en les històries que m’explicaven els meus avis, quasi sempre al voltant de les mil i una maneres que s’havien d’empescar per portar menjar a casa. Molta gent s’havia empobrit fins arribar a tocar la misèria, i a moltes llars es passava gana. Tot i amb això, algunes veus es van alçar per tornar a reivindicar allò que semblava malmès per sempre: l’alegria de viure. Unes d’aquestes veus varen ser les dels Betepocs. Units per l’amistat i la companyonia, es reunien per pintar: la millor manera que se’ls va acudir per tal de tornar a mirar endavant. Varen tenir una valuosa iniciativa, que ara se’ns acut fins i tot romàntica: promoure els Campaments Pictòrics. Es tractava d’acampar en un indret i instal.lar-s’hi a pintar durant uns dies. Després, muntaven una exposició amb els quadres que havien realitzat. Paral.lelament, organitzaven recitals de poesia, concerts, conferències, així com projeccions comentades de pel.lícules. Al llarg de dotze anys, van organitzar vuit campaments: a Viladrau (1946), Sant Julià de Vilatorta (1947), Camprodon (1948), Eivissa (1949), Menorca (1954) i Cuenca (1957). La seva voluntat, a més, era promoure i difondre l’art i la cultura catalana. En un moment tant trist i severament reprimit, aquella era una iniciativa heroica.

      “Betepocs: la cultura que passa” (3) és una gran exposició, en tots els sentits. En primer lloc, perquè recupera una sèrie d’artistes completament deixats de banda, i que, sense cap mena de dubte, van fer un pas endavant respecte a l’art que es feia abans de la Guerra Civil. Les seves obres, personals i sòlides, miraven cap al futur i plantejaven reptes nous. Malgrat els moments difícils, volien obrir el camí al ressorgiment cultural. Per altra banda, és una exposició extraordinàriament ben muntada (i l’espai, per obert, no ho posava fàcil). El recorregut fa de bon seguir, i resulta molt didàctic gràcies als textos i les fotografies. L’exhaustiva documentació que acompanya la mostra, i la seva excel.lent disposició de còmoda lectura, fa que ens hi passem una bona estona i que al la fi, tinguem la sensació d’haver recuperat un fragment de passat molt nostre. Personalment em va tocar molt descobrir l’artista que hi havia al darrera de tantes portades del Cavall Fort: en Llucià Navarro. Aquelles il.lustracions estan indissolublement lligades als records de la meva infantesa.

     Però no puc acabar aquest escrit, sense esmentar al veritable crack que hi ha al darrera d’aquesta exposició: en Bernat Puigdollers, el seu comissari. Un noi que, amb 23 anys, te la sensibilitat, el bon criteri, el coneixement i el rigor necessaris, per organitzar una exposició com aquesta i fer-ho bé. Una lliçó magistral, de la que n'haurien d’aprendre molts dels que organitzen exposicions en espais de molta més anomenada i, de passada, amb més responsabilitat.

Notes:

(1).- Per batejar el grup i sota la influència del dadaísme, cada un dels integrants inicials del grup va proposar una lletra a l'atzar. El resultat va ser BTPOX, que va evolucionar cap a "Betepocs".

(2).- El grup va aglutinar un gran nombre d'artistes d'estils i procedències diverses. Van formar part dels Betepocs: Llorenç Alier, Oriol Balmes, Rafael Bataller, Ramon Bech, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Josep Mª Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido Mateo Moral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Mª Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera i Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruíz Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.

(3).- Aquí trobareu més informació, així com l'adreça de l'Escola de Llotja: http://www.llotja.cat/pages/page.php?numh=0&numv=1&cat=9&lan=1&id=427