I a més a més, en minoria.

    

     No dic que estigui malament, però el discurs oficial de l’art contemporani esta dominat per l’àmbit de la teoria i el pensament, i això fa molt difícil que altres tendències trobin una escletxa per poder créixer. Si pensem una mica en els noms dels qui dominen les institucions com ara el Reina Sofia, el Macba o la Fundació Tàpies, de seguida veurem que anem a parar a l’àmbit acadèmic de la filosofia, la teoria de les idees estètiques o el pensament. Hi trobem professors d’història de les idees estètiques, de filosofia, o de teoria de l’art contemporani, preocupats per estudiar quin ús es fa de la imatge per part dels mitjans de comunicació, o de l’educació i per analitzar l’abast de les diverses polítiques culturals al llarg de la història. Hi trobem llicenciats en història de l’art, però també en filosofia, i aquesta barreja, tot i que interessant i perfectament vàlida, pot conduir a la construcció d’una entelèquia teòrica que margini, per definició, mil i una manifestacions artístiques de caire divers. Torno a dir que no tinc el més petit dubte de l’interès de les propostes que fan, o de les que es puguin fer sota el paraigua de la seva protecció (o benedicció), però el poder que tenen és tal, que la homogeneïtzació que han exercit i exerceixen condemna a l’anonimat tot allò que estigui al marge.

     Tot això se’m va fer especialment evident durant la passejada per la la fira Arts Libris. Precisament, les propostes que em van cridar l’atenció no tenien res a veure amb l’estètica (per dir-ho d’alguna manera) associada a aquest discurs homogeneïtzador. Penso especialment en una petita editorial de Barcelona que vam descobrir al final, quan ja marxàvem de la fira. Es diu De la pulcra ceniza, i entre altres coses, presentaven uns petits llibres d'autor que formaven la col.lecció Libros de la Micronesia. Segons diu la seva pàgina web, es tracta d’un projecte editorial que va iniciar-se l’any 1995 amb la idea d’editar plaquetes i volums de poesia unint-la a objectes que hi estiguin associats. En alguns d'aquests llibres hi trobem referències a alguns aventurers polars, com William Scoresby i John Franklin. A diferència d’algun/a altre/a artista que, darrerament, s’ha apropiat de la idea d’aquests descobridors del segle XX, el tractament que en fan aquests autors-editors posseeix tota la màgia i el misteri que els falta als primers. El seu esment és poètic i literari, culte i fins i tot respectuós i sensible; ben allunyat d’altres propostes que han plantejat aquest tema amb un posat tant pretensiós com limitat. En aquests llibres també hi trobem suggeridores referències a Auden, el poeta que es va posar al costat de la República durant la Guerra Civil espanyola, i va haver de marxar, afectat per les intrigues de les que va ser testimoni; o al llibre Wodwo, de Ted Hugues (escrit pocs anys després del suïcidi de la que va ser la seva dona, la Sylvia Plath), entre d'altres. 

     El contacte amb aquests autors-editors, em va remetre una vegada més, a la pel.licula de Jim Jarmusch Only Lovers Left Alive (1): tal com estan les coses, hi ha un reducte de persones que gaudeix amb certes coses, sota una òptica discreta i intimista, i que per força, sovint es sent lluny de l'entelèquia artística predominant. La llàstima, una vegada més, és la indiferència generalitzada. En una societat inquieta, hi hauria d’haver lloc per a tothom. Però la manca de curiositat i de vida, fa que tot s’ho emporti qui ocupa els llocs estratègics de poder. La resta, com els vampirs de Jarmusch, han de viure d’amagat.

Nota:

(1).- Vegeu : http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/08/only-lovers-left-alive.html

Sophie Calle: quina obra triaria?

     

     Em va agradar moltíssim l’exposició de Sophie Calle (1953) “Modus vivendi” que es pot veure a La Virreina, fins el 7 de juny. Sophie Calle és una artista conceptual francesa que al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a aprofundir en el tema de la intimitat, tant la pròpia com la dels altres. Moltes de les seves obres giren al voltant de la mirada (o la seva absència), la memòria i el record. Per a desenvolupar els seus treballs, ha utilitzat diversos mitjans: l’escriptura, la fotografia, el vídeo, el cinema i les performances. Segons les seves paraules “intenta fabricar peces que funcionin amb valor poètic i artístic, sel.leccionant moments de les vides de les persones que tenen potencial per a ésser penjats a la paret o per a escriure un llibre”. L’exposició de La Virreina és una retrospectiva que repassa l'obra de Sophie Calle des dels anys 80 fins ara, prou amplia per a submergir-nos en la seva poètica i comprendre-la

     Em va impressionar especialment “Les aveugles” (1967), en la que fa recordar a una sèrie de persones que han perdut la vista, quina va ser la darrera cosa que van veure abans de quedar-se cegues. Cada “història” es composa d’un text, de la fotografia de la persona i de l’objecte o el lloc que constitueix el seu últim record visual. El tema de l’absència és el principal protagonista de “Last Scene” (1991) i de “Què hi veieu?” (2013). “Last Scene” esta formada per una sèrie de fotografies dels espais buits que van quedar a les parets del museu Isabella Steward Gardner de Boston, després de que uns lladres robessin les obres que els ocupaven. A “Què hi veieu”?  va col.locar el personal del museu al davant del marc buit, o del lloc on havia estat l’obra, i els va fer relatar els seus records, o els pensaments que els venien al cap. També em va impressionar l’obra extensíssima “Prenez soin de vous”. L’obra parteix d’un correu electrònic rebut per l’artista, en el que es manifesta un trencament sentimental. Sense respondre’l, va donar el text a 107 dones per a que l’interpretessin, l’analitzessin, el comentessin, el ballessin o el cantessin. Arribats fins aquí, no cal que m’allargui més descrivint l’obra exposada de la Sophie Calle, però sí que cal dir que vaig sortir bastant trasbalsada de l’exposició. La mateixa mena de trasbals que que experimento després de llegir un llibre de l’Alice Munro, per exemple. Hi ha alguna cosa que “dona en el clau”, que fa que immediatament, m’identifiqui amb el que hi ha al darrera de les obres. Hi ha alguna cosa subjacent que és comuna, universal, de veritat.

     Ara bé, si jo fos una col.leccionista, o simplement volgués tenir una obra de la Sophie Calle, quina em compraria? Fins i tot, encara que tingués l’espai adequat per posar obres que estan formades per (de vegades) desenes d’elements, me’n adono que el que m’agrada de debò, és el discurs que hi ha al darrera. De vegades molt més que l’obra (com a objecte) en sí. Tampoc sabria quina obra triar. M’agrada el conjunt, i veure com s’interrelacionen les unes amb les altres. Fa alguns anys, vaig mantenir una conversa amb un col.leccionista. Recordo que jo volia que es quedés una obra d’un artista que li interessava molt. Em va dir que era incapaç, que li agradava molt la seva poètica, però que per anar bé, s’hauria de quedar l’exposició sencera, tal com estava muntada. Una obra sola no li deia res: les obres són les il.lustracions d’un discurs magnífic, però no les podem separar, no te cap sentit, va dir-me. En sortir de l’exposició de Sophie Calle, vaig pensar que d’alguna manera, tenia raó.

Jordi Casañas i Jeff Wall: la poètica d'allò soterrat

    

Els visitants de l’exposició ens pregunten tot sovint, si les fotografies de Jordi Casañas estan retocades i si ha preparat l’escena prèviament. Nosaltres els diem que ni una cosa ni l’altra, que en Casañas fotografia allò que veu, i que, encara que sembli impossible, no hi ha cap retoc posterior. Per explicar-nos el seu procés de treball, ens va parlar del fotògraf canadenc Jeff Wall (Vancouver, 1946).  A diferència de les seves, les fotografies de Jeff Wall tenen al seu darrera un llarg procés de preparació. Sovint presenten escenes de carrer, i transmeten una primera impressió de naturalitat. En canvi, estan acuradament planificades. Tots els detalls estan estudiats, les escenes estan escrupolosament construïdes. Jeff Wall prepara les seves escenes de la mateixa manera que ho faria un escenògraf. Wall forma part del que s’ha anomenat foto-conceptualisme, o nova objectivitat fotogràfica. El seu llenguatge es situa entre la tradició documental i el straight photography. Té un profund  coneixement de la tradició pictòrica occidental, i sovint s’inspira en quadres d’artistes clàssics a l’hora de "constuïr" les seves fotografies. Recordo les primeres fotografies que vaig veure de Jeff Wall. Va ser en una fira de Basilea, a finals dels anys 80. Eren dues enormes caixes de llum que ens ensenyaven els marges d’una carretera: vorejant l’asfalt, creixien herbes de diferents tipus, s’hi acumulaven papers, burilles de cigarretes, plàstics... Ningú hauria dit, a simple vista, que al darrera d’aquella fotografia hi havia una posada en escena cuidada al mil.límetre. La idea de les caixes de llum li va venir de veure un anunci publicitari en una parada d’autobús. A partir d’aquí, va explorar totes les possibilitats que li oferien, i que d’alguna manera acostaven les seves fotografies a les estratègies dels mitjans de comunicació.

     És cert que algunes fotografies de Jordi Casañas sembla que hagin estat preparades. La de l’home amb vestit gris ajupit, entremig d’altres homes amb vestit negre, per exemple. El fet de que l’únic que porta vestit gris, sigui el que està ajupit, ens provoca estranyesa, i ens dona peu a pensar que el fotògraf ha preparat l'escena. Però aquest no és el procés de treball de Jordi Casañas. Ell creu que si tenim paciència i ens esperem una estona en un lloc determinat, segur que passa alguna cosa. Molt probablement, i com a bon observador que és, preveu el que pot passar. És el que ell mateix defineix com a  “idea preconcebuda transformada en accidentalitat”. De vegades un element diferencial pot ser, irremeiablement, el detonant d’un possible esdeveniment sorpresa.

     Curiosament doncs, tot i el seu procediment de treball oposat, Jordi Casañas i Jeff Wall coincideixen en el resultat final d’algunes de les seves fotografies. A través d’allò pintoresc, recreen el gran simulacre de la vida contemporània. Lluny del reportatge documental i dels missatges explícits, les fotografies de Jeff Wall i de Jordi Casañas ofereixen una narrativa latent: quelcom passa, malgrat tota la resta. Les imatges esdevenen fragments d’una altra història que no coneixem. Ens condueixen, a través d’aquesta “mirada perversa” de la realitat, a imaginar històries paral.leles, a qüestionar-nos orígens i desenllaços. Allò casual és, precisament, el que ens ha de desvetllar de la letargia.

Filtracions

    

     Fa uns dies, en un article brillant titulat “Macba: minut zero?” l’Albert Perelló detallava els motius que havien dut a l’actual situació del Macba (1). És un fet palès que aquest museu defensa, per damunt de les altres i  des de fa molts anys, una tendència artística concreta. De vegades, i en podríem donar uns quants exemples, han organitzat algunes exposicions brillants, com va ser el cas de la dedicada a Lawrence Weiner (2). Sense cap mena de dubte, l’interès de l’art conceptual és innegable. Quan hi ha fonaments i esta ben plantejat i ben resolt; quan és de veritat i no d’oïda, és una tendència capaç d’anar més enllà i transgredir els límits del llenguatge . El que passa, és que no és la única tendència, i aquest museu ha optat per donar-li tota la prioritat. Per tot això, moltíssima gent del món de l’art contemporani, no s'ha sentit mai identificada amb la línia d’exposicions proposada per aquest museu.  Com a museu, potser ha deixat de banda massa coses. Una crítica d’art que ens va visitar pocs dies després de la destitució de Bartomeu Marí, es lamentava de tot això. Ens va confessar que ella havia acabat per visitar poc el Macba. Estava cansada de tant art conceptual, de tanta “literatura” i tanta “sociologia”, i ens va dir que aquest museu actuava més com una Kunsthalle alemanya, més que no pas com un veritable museu. Presentaven massa propostes qüestionables, i per tant havia deixat d’interessar-li. Aquesta actitud va fer que es quedés sense veure l’esplèndida exposició de l’obra de Carol Rama. Quanta gent va deixar de veure-la pel mateix motiu?

     En l’article “Macba: minut zero?”, l’Albert Perelló es mostra esperançat. Esta clar que falta recuperar moltes coses que durant tants anys s’han deixat de banda, i ell aposta per una possible obertura de mires per part del museu, si es tria un director que estigui allunyat dels actuals poders fàctics. Jo tinc els meus dubtes al respecte. En primer lloc perquè la majoria de “caps pensants” ( i ho són de debó, en el sentit que són persones intel.lectualment molt ben preparades) que es mouen en les esferes de l’art contemporani (aquí i  a fora) són tots de la mateixa corda, i en segon lloc, perquè crec que l’anomenada “màfia artística contemporània” és molt i molt poderosa. Durant els darrers vint anys s’han afermat, han arrelat amb força, i han donat espai per créixer a una nodrida xarxa d’adeptes.

     Una conversa recent amb una persona propera al cercle de l’actual director del Reina Sofía, responsable, segons l’Albert Perelló, del model actual, va confirmar les meves sospites. Sembla ser, que la convocatòria pública de la plaça de director serà una mera pantomima. La plaça ja està adjudicada a qui fa uns anys va ser directora de la Fundació Tàpies. També sembla ser que l’actual director del Macba, passarà a dirigir un museu d’art contemporani de nova creació a Abu Dhabi. També em van dir que una persona de confiança del grup, passarà a dirigir la Fundació Tàpies. O sigui que, els càrrecs es nomenen “a dit” (!). Que hi ha algú per sobre del be i del mal, que porta la batuta del molts dels  centres d’art contemporani d'aquí i de més enllà. Tinc l’esperança que aquesta filtració no tingui cap fonament, que es  tracti d’un simple rumor. O de que la intenció sigui aquesta, però que no se’n surtin. Si això que em van explicar es confirma, acabarem tenint raó els escèptics. És molt difícil que les coses canviïn, quan s’ha produït una inèrcia tant poderosa.

Notes:

(1):Per llegir l'article:  http://www.nuvol.com/opinio/macba-minut-zero/

(2): Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/sobre-alguns-objectes-de-desig.html