Una biografia (sota la influència de l'Alice Munro)

     

     Havia decidit visitar al seu mestre de piano a l’hospital on estava ingressat. Era dissabte a la tarda i com que no esperava visites a la galeria, va fer festa.  Malauradament, l’època dels dissabtes concorreguts ja era molt lluny. Sovint la recordava amb molta nostàlgia. Eren dies amb molta activitat, la gent que treballava no podia anar de galeries durant la setmana, i aprofitaven el dissabte per anar de compres i veure exposicions d’art. Moltes vegades, d’aquells dissabtes sorgien contactes importants, públic nou, alguna venda i sobretot,  moltes converses que li aportaven coses interessants.  Ella sempre es preparava un bon discurs sobre l’artista de torn, de la mateixa manera que ho hauria fet si s’hagués tractat d’una classe universitària. Hi havia un col.leccionista que sempre venia els dissabtes al matí i li demanava que li expliqués l’exposició, i ella ho feia amb el màxim entusiasme. Li venia a la memòria aquella època breu i llunyana en la que havia fet alguna substitució a la universitat, i aprofitava per exposar el material de la seva tesina de llicenciatura. En aquella època, estava treballant en la tesi doctoral i fruïa comunicant les seves descobertes. Més endavant va venir el desencantament. El tema que havia triat no donava per a una tesi, per més que volgués estirar-lo per aquí o per allà. Durant mesos, va tenir la sensació de trobar-se en un carreró sense sortida. Fins que li van oferir la feina a la galeria i va abandonar la carrera universitària. Al començament de treballar-hi, va pensar que potser, passat un temps, reprendria el doctorat amb un altre tema d’estudi. El contacte amb l’art contemporani li havia obert un món il·limitat que no tenia gaire cosa a veure amb aquelles parcel.les petites d’història, polsoses i durament competides. El temps però, va passar i el doctorat mai va arribar. Les coses a la galeria li van anar molt bé, va fer algunes apostes per artistes que varen funcionar, i com a conseqüència, va fidelitzar el públic. Es trobava com a peix a l’aigua, fins que va venir la gran crisi i l’ambient es va fer tant irrespirable, que va haver de marxar i espavilar-se pel seu compte.

      El viatge en metro fins l’hospital era llarg, i va agafar un llibre de l’Alice Munro. Però no es va poder concentrar en la lectura. A l’estació de Sagrera, van pujar tres noies adolescents. Reien i parlaven en veu molt alta i la seva vestimenta cridava l’atenció: shorts (i feia un fred que pelava), caçadores de colors brillants i calçat esportiu. Anaven molt maquillades, i li arribaven olors barrejades de perfums diferents. Sense saber perquè la van fer sentir desplaçada i incòmoda amb ella mateixa, com s’havia sentit aquella mateixa setmana amb un artista que li havia recordat que ella, ara, ja no era ningú; que la seva galeria començava de zero, i que ja no tenia el paraigua de la galeria important en la que havia treballat. Ella li havia aconseguit una bon espai a la televisió, i en canvi, aquell artista es feia pregar, no volia enviar les fotos que li havia demanat per a la productora, i li havia enviat un correu a quarts de dotze de la nit, posant en evidència que era una  pesada, perquè havia estat tota la tarda intentant localitzar-lo. I li escrivia a quarts de dotze de la nit per donar-li lliçons!. Potser l’artista havia tingut raó en una cosa: això mai li hauria passat abans, quan treballava a la galeria gran.

     El piano però, era el lligam amb les seves hores felices. Tot i que sabia que mai aconseguiria tocar-lo bé, perquè havia començat passats els quaranta, li encantava el procés de desxifrar una peça fins que sonava. Ara que el seu professor estava malalt, valia la pena fer el viatge per veure’l i dir-li-ho. La resta eren coses...

       

Un primer passeig per l'exposició de Jordi Casañas

    

  

     Les primeres fotografies de l’exposició, un díptic de gran format, ja ens recorden que a la ciutat sempre hi ha un ull que ens vigila. Una de les fotografies ens ensenya un primer terme d’uns baladres florits i ufanosos, el fons queda completament borrós, no el veiem. El protagonisme de la segona fotografia ja no el tenen els baladres, sinó el fons que en l’altra veiem completament desenfocat. I el que veiem, és una càmera de vigilància, que controla tots els nostres moviments. A les ciutats, ens podem creure lliures, però mai ho som del tot. Sense pretendre-ho, he descobert un nexe d’unió entre l’exposició de Jordi Casañas i la de Jorge R. Pombo. L’exposició “Mapes”, de Jorge R. Pombo, també prenia la ciutat com a tema. Les vistes de satèl.lit de la ciutat de Nova York ens feien veure que les persones vivim constretes, quasi sense espai vital, en una petita porció de terra, i en els “mapes” de Lucca trobàvem l’omnipresència del dibuix ben definit de les muralles, amb les connotacions de limitació, control i ordre artificial (1).

     Les 21 fotografies que conformen l’exposició de Jordi Casañas, són quasi totes urbanes. De tota manera, i contra el que pugui semblar, les imatges ens transmeten el sentiment que, malgrat el límits que ens imposa la ciutat, i el control al que estem sotmesos, les persones tenen, per força, un petit espai per  a ser feliços: com el senyor estirat en un banc de formigó, protegint-se el cap amb una carpeta, llegint o fent uns mots encreuats. Malgrat que la grisor del ciment ens parli de tot allò d’artificial de les ciutats, hi ha alguna cosa que ens transmet placidesa. Una altra foto ens mostra les cames d’uns homes que caminen de pressa. Podria ser un carrer, un passadís del metro, o el hall d’unes oficines. En un dels extrems de la foto, veiem els peus d’una dona asseguda, amb una cama sobre l’altra, que calça unes sabates daurades. Una sabata li cau del taló, i sense veure res més que això, ja sabem que és algú que, mentre fa una pausa, es mira el tràfec dels que caminen. Sempre hi ha un moment de pausa, sempre ens podem apartar del neguit i simplement, mirar-lo.

     L’any passat, en una ressenya a La Vanguardia, i referint-se a les fotografies de Jordi Casañas que formaven part de l’exposició “Un canvi d’aires” Juan Bufill va assenyalar que Jordi Casañas realitzava un ús conscient i dosificat del color. De fet, això pot ser així perquè a la ciutat no n’hi ha gaire, de color: així ho veiem en els executius retratats en una de les fotos, tots vestits de negre, a excepció d’un, que va vestit de gris, i que és justament el que esta ajupit cordant-se la sabata. En aquesta fotografia, el color gris, predominant a la ciutat, és el que marca la diferència. En una altra fotografia, tot és penombra, segurament esta feta en un auditori, o en un cafè. De fet, el lloc no importa. El que realment és important, és la silueta del cap d’una noia que es retalla en la foscor. El cap esta voltat d’una aureola blava, generada per la llum de la pantalla del portàtil o la tablet que esta mirant. Aquesta fotografia posseeix una potent càrrega espectral, i ens remet a espais urbans nocturns plens de gent. Però si hi ha dos elements urbans on el color és el protagonista en exclusiva, aquests són els quioscos i els mercats. En Jordi Casañas va retratar un quiosquer que es capbussa literalment en la pila de diaris, i un paradista de fruita que sembla que sofreixi una curiosa transformació: la samarreta sembla que se li hagi tornat verda per un procés camaleònic, i el seu cap és literalment, un manat de plàtans (2)

     Sense cap mena de dubte, estem al davant d’una exposició carregada de contingut semàntic. En Jordi Casañas, tot i retratar la realitat tal com és, sap fer la tria interessant i ens fa exercitar el pensament. És ben evident que, amb un primer passeig, no en tindrem prou.

Notes:

(1).- http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/11/jorge-r-pombo-de-mapa-territori.html

(2).- Podeu veure totes les fotografies si visiteu l'exposició o la pàgina web. Aquí deixo el link amb totes les dades:  http://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2014/09/Jordi-Casañasveure-o-descarregar.pdf

Hienes

     

     Fa uns mesos vaig dedicar una entrada d’aquest blog a una espècie de mal anomenats col.leccionistes que vaig qualificar de “voltors” (1). Avui dedicaré unes ratlles a uns altres encara pitjor anomenats col.leccionistes que ara qualificaré de “hienes”. Les hienes són uns animals caçadors i carronyaires. Moltes cultures les han associat amb la golafreria, la brutícia, la covardia, la crueltat, la traïció i la cobdícia. En algunes cultures africanes se les ha associat amb el poder del dimoni i sovint se les relaciona amb rituals de màgia negra. Va ser un amic meu que em va parlar de les hienes ahir, quan jo li vaig relatar la meva experiència amb un individu que vaig haver d’atendre. Va explicar-me que, quan els voltors ja s’han atipat, és quan apareixen les hienes.

     La veritat és que ahir vaig tenir un mal dia. Tot va començar amb la malaurada visita d’un suposat col.leccionista de llibres de bibliòfil, que va aparèixer atret per dues joies bibliogràfiques que teníem ocasionalment. Una era “Nou variacions sobre tres gravats”, editat per Sala Gaspar el 1966. És el primer llibre d’artista d’Antoni Tàpies. L’altra era “Bois de cerfs”, amb un poema de Salah Stétié i dos aiguaforts signats d’Antoni Tàpies, que va ser editat per Fata Morgana, a Montpeller, l’any 2003. Els preus de tots dos llibres eren molt raonables, donada la seva altíssima qualitat. Era un preu consensuat amb els editors i que a mi no em va semblar, ni de lluny, cap bogeria, sinó al contrari. Estava ben convençuda de que eren una molt bona cosa per a adquirir. Però tot es va tòrcer quan l’individu que esperàvem va arribar, i només entrar, em va demanar el preu d’una de les obres que teníem penjada a prop del moble de calaixos. Quan li vaig dir, va esclafir a riure d’una manera histèrica (potser per això el meu amic em va parlar de les hienes en relatar-li l’escena) i em va dir que ningú em pagaria allò per aquella obra, que ell podia aconseguir les que volia, del mateix artista, per un preu deu vegades inferior. La seva prepotència em va indignar, i a més, mentia miserablement. Em vaig posar en guardia. Vaig intuir que d’aquella visita, no en sortiria res de positiu. Així va ser. Mentre es mirava aquelles joies bibliogràfiques, no va parar de donar xifres misèrrimes: que si havia trobat aquell llibre a Paris per la meitat de preu i que no el va comprar per massa car; que una senyora li oferia gravats solts del llibre del 66 per una misèria i encara ho trobava massa, etc., etc., etc. Em vaig plantar. Li vaig dir que no calia que seguís mirant, que ni tant sols estava disposada a escoltar cap contraoferta. Aquells dos llibres eren una meravella i per tant, tenien el seu valor. I que no parlàvem de res exagerat, sinó d’un preu lògic i raonable. Va mirar al seu voltant i, com que no ens deuria veure ni desesperats ni morts de gana va dir: “No, si tampoc li faré cap oferta”. Increíble!. I se les donava de col.leccionista! Quina mena de col.leccionista? Col.leccionista de la misèria? Gent d’aquesta mena no pot tenir bona col.lecció. Ni de bon tros!. No el vaig engegar escales avall, però poc em va faltar.

     Tot el dia el vaig passar malament, no em treia aquella visita desagradable del cap. Perquè havia vingut? Quines ganer de perdre el temps! Potser comptava amb trobar gent desesperada i obtenir un bon botí per una misèria. Ens va dir que era metge. Em vaig preguntar quina mena de metge. Espero no haver de dependre mai d’un diagnòstic seu. Pensar que aquell home tenia la salut de persones a les seves mans, em feia venir esgarrifances.

Nota:

(1): veure http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/05/els-voltors.html

Sic transit gloria mundi

     

     A finals del segle XIX, l’imperi austrohongarès va començar la seva progressiva decadència. La bonança econòmica va fer pujar una burgesia culta amb ganes de coses noves. El règim aristocràtic dels Habsburg i tot el que aquest significava era un llast pesat i caduc, calia regenerar-se, mirar cap a altres bandes. L’art acadèmic, defensat fins a l’extenuació pels estaments oficials, va començar a provocar el més profund dels avorriments: calia deixar enrere el realisme estètic, l’ethos empirista, les ortodòxies, i començar a crear sota uns nous supòsits, uns nous plantejaments. El moralisme i la reproducció mecànica de la natura, les referències historicistes i tot allò que estava adscrit a l’estètica imperant fins aleshores, varen ser desplaçats per la novetat i la rebel·lia contra tot el que es podia identificar amb els poders fàctics d’un temps passat. A les noves generacions, tant l’art imperant com els seus màxims defensors i representants, els semblava que ja no tenien recorregut. Calia gestar un art nou, alliberat, gens alliçonador i sobretot rupturista. L’art havia d’esdevenir una nova forma d’evasió. Una manera de canalitzar les ànsies de llibertat de tota una generació que havia crescut sota els dictats d’uns cànons estètics que ja no els motivaven. Fa gràcia llegir les descripcions que feien alguns joves intel.lectuals de l’època, com Hugo von Hoffmannsthal o Georg Trakl de les persones que representaven aquests poders fàctics del món acadèmic de l’art: els descriuen com a pusil.lànims, malalts de sobèrbia fins la mort, convençuts de ser l’eix que fa girar el món, i en el fons, insegurs, manipuladors i incultes. En definitiva un destorb, el principal obstacle per a la tant necessària renovació. També assenyalen que eren personatges amb un fort poder, ben establerts dins la societat i amb una certa aura de falsa sapiència que els atorgava tant anys en el poder dels dictats estètics. Estava ben clar que tot allò repel.lia. S’havien d’explorar totes les possibilitats més enllà de l’art acadèmic. S’havia de crear un nou estil.

     Suposo que tots aquells poders fàctics van mossegar, intrigar, i presentar batalla fins la mort. Això no ho he trobat en els llibres, i en el seu dia, tampoc va ser l’objecte dels meus estudis. No sé si algú s’ha dedicat a investigar quines varen ser les argúcies i els jocs bruts que van fer servir tots aquells acadèmics austrohongaresos per tal de frenar els seus deixebles díscols i desvergonyits. Donat que havien estat persones molt poderoses, dubto que es quedessin quiets, veient com altres (indesitjables) els prenien el protagonisme del que havien gaudit durant molts anys. Es molt probable que els traïssin (com Judes), que mentissin, que manipulessin jurats i comitès, que volguessin –encara- manipular els burgesos adinerats més dèbils i culturalment insegurs. Segur que deurien passar coses increïbles! Suposo que si féssim un bon estudi en una hemeroteca, trobaríem tota la bilis que, aquests estaments que s’enfonsaven de mica en mica, van bolcar en articles que els deuria publicar la premsa retrògrada.

     No sé perquè, però tot plegat em resulta tremendament familiar. La gent ha tornat d’Arco avorridíssima, fastiguejada i amb ganes de veure coses noves. Allà no han trobat res que no fossin les mateixes velles històries de sempre. I també m’han parlat d’algun antic plutòcrata que treu espuma per la boca quan veu que els seus temps daurats ja són història. Sic transit gloria mundi.