Després de fullejar el
llibre “The twenty first century art book”, publicat recentment per Phaidon,
se’m fa difícil trobar un argument més o menys coherent per explicar l’art
contemporani. Els discursos que fan servir els artistes són tant dispars i
diversos, que es fa molt complicat. Els arbres no em deixen veure el bosc, si
és que n’hi ha. Per altra banda, també he trobat especialment difícil entendre
els artistes per si sols. En el llibre, escrit a la manera d’un diccionari,
només surt reproduïda una obra de cada un, i que aquella obra em sembli
especialment interessant, no vol dir que em passi el mateix amb el conjunt de l’obra
de l’artista. De fet, moltes vegades –per no dir la majoria-, l’obra reproduïda
té poca cosa a veure amb la resta de la seva producció, com a mínim estilísticament, per dir-ho d’alguna
manera, encara que avui dia, aquest terme no tingui cap mena de sentit i pugui
semblar completament arcaic. Per posar un exemple, em va semblar molt
suggestiva l’obra de Wolfgang Tillmans, titulada “Freischimmer”. Podria semblar
l’intent de captar el moviment del vol dels ocells, o la reproducció d’un món
vegetal subaquàtic. Els tons rosats de l’obra la fan especialment inquietant.
L’explicació a peu de pàgina ens explica que es tracta d’una fotografia en la
que l’autor registra els moviments d’un pigment dins un líquid. Forma
part d’una sèrie de 25 fotografies “abstractes”, que intenten captar el moviment de la llum. Però després de visitar la seva pàgina, vaig
veure que aquell treball no tenia res a veure amb la resta de la seva obra.
Havia estat un experiment, un exercici.
El mateix, però potser no d’una manera tant exagerada, em va passar amb
la Lucy McKenzie. L’obra sel.leccionada en el llibre, reprodueix una paret que
remet al segle XIX. Potser estèticament
no s’assembla a la resta de la seva producció, però sí que realitza
apropiacions estètiques i culturals diverses per a transmetre idees.
Així doncs, trobo molt difícil articular un discurs, no només per explicar cap on va l’art contemporani en general, si no els artistes en concret. L’Enric Juncosa, en el text explicatiu de l’exposició que ha comissariat al Caixaforum, ja deixa clar que l’art recent no es pot interpretar seguint un relat únic. Segons les seves paraules: Es tracta d’un model plural inspirat en referents d’altres àmbits que han explorat estructures narratives complexes i entrecreuades, com ara les novel.les “2666” de Roberto Bolaño o “The Hakawatti” de Rabih Alameddine en la literatura, el llargmetratge “Mulholland Drive” de David Lynch en el cinema o les òperes de l’irlandès Gerald Barry en les arts escèniques (1). Fins ara, la filosofia era una disciplina que em resultava molt útil; una bona guia per aclarir el panorama de les tendències. Però tots els textos que fan referencia a la post modernitat van estar publicats als anys 80. Tot i que visionaris, ara em semblen obsolets.
Per acabar, una segona reflexió, tot fullejant la compilació de Phaidon: el subtítol del llibre Introducing the best contemporary art made since 2.000, ens diu doncs el que hi trobarem: el millor art contemporani fet des de 2.000. Doncs el que no hi trobarem són artistes “espanyols”, fora de Santiago Sierra. No hi figuren ni Plensa, ni Barceló, encara que els considerem els més ben posicionats internacionalment. Per als autors d’aquesta antologia, o sigui Jonathan Griffin, Paul Harper, David Trigg i Eliza Williams, cap d’ells ha fet prou mèrits per figurar entre els millors. Quin pes específic tant pobre el nostre en el panorama internacional!.
Així doncs, trobo molt difícil articular un discurs, no només per explicar cap on va l’art contemporani en general, si no els artistes en concret. L’Enric Juncosa, en el text explicatiu de l’exposició que ha comissariat al Caixaforum, ja deixa clar que l’art recent no es pot interpretar seguint un relat únic. Segons les seves paraules: Es tracta d’un model plural inspirat en referents d’altres àmbits que han explorat estructures narratives complexes i entrecreuades, com ara les novel.les “2666” de Roberto Bolaño o “The Hakawatti” de Rabih Alameddine en la literatura, el llargmetratge “Mulholland Drive” de David Lynch en el cinema o les òperes de l’irlandès Gerald Barry en les arts escèniques (1). Fins ara, la filosofia era una disciplina que em resultava molt útil; una bona guia per aclarir el panorama de les tendències. Però tots els textos que fan referencia a la post modernitat van estar publicats als anys 80. Tot i que visionaris, ara em semblen obsolets.
Per acabar, una segona reflexió, tot fullejant la compilació de Phaidon: el subtítol del llibre Introducing the best contemporary art made since 2.000, ens diu doncs el que hi trobarem: el millor art contemporani fet des de 2.000. Doncs el que no hi trobarem són artistes “espanyols”, fora de Santiago Sierra. No hi figuren ni Plensa, ni Barceló, encara que els considerem els més ben posicionats internacionalment. Per als autors d’aquesta antologia, o sigui Jonathan Griffin, Paul Harper, David Trigg i Eliza Williams, cap d’ells ha fet prou mèrits per figurar entre els millors. Quin pes específic tant pobre el nostre en el panorama internacional!.
Notes:
(1).- Del programa de mà de l'exposició "Tres narratives: Participació, Memòria i Llenguatge". Caixaforum Barcelona, fins el 15 de febrer.
Anna, ya sabes que eso de figurar entre "los mejores" depende de muchos factores. Entre ellos creo que determina mucho el país en el que te desenvuelves.
ResponEliminaY España está de capa caída y eso influye en todo.
A mí no me gusta mucho que me guien porque hay un universo maquiavélico llamado marketing, por eso no me fio mucho de "los expertos". Quién te dice que esos artistas o sus representantes no pagaron al autor/a para figurar en esas listas?
Yo no entiendo mucho ni de arte ni de nada pero supongo que los artistas son un proceso creativo que será difícil de encajar. Pero claro, en algún movimiento hay que encajarlos.
Feliz Aninovo 2015, Anna!!
Un fuerte abrazo.
También las modas influyen. Llama la atención la numerosa representación de artistas sudamericanos y asiáticos. La mirada de los "expertos" se ha vuelto hacia los países llamados "emergentes". Yo creo que cualquier cosa que suceda en estos lugares se mira con más interés y mejor predisposición. Todo esto, como tu dices, bien podría encajar en una estrategia de marketing. Se buscan cosas nuevas, diferentes. Que sean interesantes, importa menos. Yo tampoco creo mucho en el criterio de estos "expertos". Sin lugar a dudas, el arte se ha convertido en un producto de consumo del capitalismo salvaje que domina el mercado del arte. Así que su transcendencia queda bastante en entredicho. Habrá que esperar muchos años para saber que queda y que no, y lo que queda, en calidad de qué.
EliminaIgualmente, Feliz 2015!
Sincerament, penso que en aquests moments l’art contemporani, millor dit, conceptual, està en un túnel sense sortida, que els mateixos que l’han instigat li han posat.
ResponEliminaEl concepte d’art contemporani, passades les avantguardes del segle XX, és en aquests moments molt ampli, doncs cal entendre per contemporani l’art que es fa en l’actualitat. La “natura morta” que representa el quadre d’Antonio López de la família Real és art contemporani, perquè l’acabat al 2014, d’igual manera que “El último combate del Glorioso” de Ferrer Dalmau, un artista dedicat a la pintura militar es contemporani. El va presentar el passat mes de desembre, com l’obra de l’artista que tens ara a la galeria també es contemporani, en Jorge R. Pombo.
Poso exemples molt extremistes per donar a entendre clarament que el concepte d’art contemporani és excessivament ampli, i en aquests moments no identifica del tot les darreres tendències en art, doncs aquestes solen portar una mena de “denominació d’origen”.
En el fons, en l’art està dit tot, però sempre hi ha una excepció. No obstant i això, curiosament l’excepció sol ser una SOLA obra destacada, com tu expresses molt bé en l’article; és a dir, que falta una continuïtat, falta una base amb solidesa perquè els artistes disposin d’una obra a exhibir amb consistència i que sigui fruit d’un desenvolupament artístic i intel•lectual.
Sense posar en dubte a l’editorial Phaidon, realment, quins criteris s’han seguit per qualificar als artistes esmentats en aquest llibre com els millors des del 2000? M’ho pregunto pel que esmentes respecte a la gran diferència entre l’obra publicada i la resta de l’obra vista a la web. Del mateix modo que tu has tret unes conclusions negatives, es de preveure que qui va muntar el llibre pensés igual.
Això significa les dificultats reals per trobar artistes consistents. I ja no en parlem dels artistes espanyols. No obstant, vols dir que la Phaidon no ha estat un tant discriminadora en no comptar amb en Barceló o en Plensa? Penso que tot són interessos, i pot ser a aquesta editorial li interessa donar més cobertura a altres, afins al seu tarannà o al criteri de selecció del qui ha escrit al llibre, sense palpar la realitat.
Personalment, trobo poc consistent es el preàmbul del Sr. Enric Juncosa en referència a la mostra del Caixaforum, que com moltes, és una autentica presa de pel, però que ell excusa i busca una explicació a unes obres que no tenen res d’art, i si molt d’exhibició, i de les que el públic que se li acudeix visitar la sala – que és poc - en fot una conya impressionant.
L’art contemporani – conceptual, per especificar una mica, està en davallada, davant una societat massa enfrescada amb les noves tecnologies, i que ni està per filosofies ni interès per les mateixes.
D'acord que el terme contemporani pot resultar una mica ambigu. Però que sigui un art realitzat avui dia, no vol dir que expressi la seva contemporaneitat. Estic d'acord en que la contemporaneitat són totes les coses que passen avui dia, però no totes expressen el sentit i l'esperit del seu temps. Em refereixo especialment a l'art que a més de fer-se avui dia, fa una lectura, síntesi, anàlisi i prospectiva en el seu temps i més enllà. No sé on vaig llegir que l'art sempre va per davant de la seva societat. Jo sempre em refereixo a aquest art. El que em remet a una manera de fer, a uns raonaments, plantejaments, etc., que podrien ser d'un altre temps passat, no és l'objecte concret de l'art al que em refereixo en aquest article.
EliminaPer altra banda, jo sí que trobo interessant l'argument de l'Enric Juncosa, com a mínim, m'ajuda a "saber per on agafar" moltes de les tendències, que d'altra manera s'em escapen. I dic l'argument d'en Juncosa, que em sembla més brillant que algunes de les obres exposades, que, encara que siguin d'artistes "per sobre del bé i del mal", em semblen absurdes i mal anomenades art.
I com ja he dit en la resposta del comentari anterior, crec que el criteri de selecció del llibre ha respost més a la moda, que a una anàlisi amb més profunditat. Però aquests són els temps que imperen en el mercat de l'art.