Avanç informatiu

 

      Encara no tenim llesta la pàgina web : http://elquadernrobat.com, esperem que estigui disponible ben aviat.  Per aquest motiu, aquesta entrada és únicament informativa, i esta adreçada a tots aquells/es que busquen informació de la galeria El quadern robat. Si clickeu aquest link obtindreu informació de l'exposició amb la que vam inaugurar, i que ara estem a punt de clausurar: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/una-declaracio-dintencions.html i : http://quadernrobat.blogspot.com.es/2014/03/inauguracio.html

Aquí us deixo un avanç de les primeres exposicions programades:

Tenim previst començar la temporada el 18 de setembre amb una exposició de l'Oriol Jolonch que es titularà Anecdotari del segle XXI i Altres realitats inventades . El 20 de novembre exposarem la sèrie de mapes de Jorge R. Pombo (Nova York i Lucca), i a primers de febrer de 2014, una sel.lecció de fotografies de Jordi Casañas.

 Podeu seguir les activitats dels artistes amb els que col.laborem a través del Facebook.

 Per a més informació, també podeu escriure al correu:  info@elquadernrobat.com

Premsa:

La Vanguardia:

Cuadros de una exposición:

http://cuadrosdeunaexposicion.com/páginas-personalizadas/el-quadern-robat-galeria/

El Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/729384-canvi-daires.html?cca=1&tmpl=component&print=1&page=

Saber moure els fils

      

     Moltes vegades m’he preguntat sobre el perquè dels preus astronòmics de les obres d’alguns artistes que es mouen en el mercat internacional. De la mateixa manera, repassant els noms incorporats recentment a les grans galeries, no puc respondre a la pregunta de perquè aquests i no uns altres. L’any passat ja vaig publicar un text en aquest blog, que reflexava la meva estranyesa sobre aquest tema. En aquell text (1) plantejava la meva sospita de que moltes vegades, la presència d’un artista més aviat mediocre (però molt llest) en una galeria de primera fila, podia ser el resultat d’un muntatge econòmic del que la galeria en treia profit. La gran quantitat de diners que es necessiten per mantenir un determinat status, obliga a aquestes galeries a exposar artistes de preus elevats. I aquests preus han de tenir un justificant. No els poden posar ells perquè sí. Han de venir avalats pel que ells anomenen un highlight; que no és altra cosa que una importantíssima exposició en una institució de gran renom o els resultats de la venda de l’obra dels artistes en qüestió en subhastes de prestigi. Avui dia, fer una exposició en una institució, és, la majoria de les vegades, el resultat d’una estratègia política. Saber moure’s en aquest ambient és més important que fer una obra interessant. Pot ser que es donin totes dues coses, evidentment, però que l’obra sigui interessant no és imprescindible. Els resultats de les subhastes internacionals responen moltes vegades a una estratègia econòmica d’un grup determinat. Tot això em fa pensar que aquest rutilant mercat internacional no és real, si no completament fictici. Si més no, de vegades.

       Tot això és una pràctica públicament reconeguda, i no cal expressar ni sorpresa ni indignació. Fa un parell d’anys vaig veure un documental titulat alguna cosa així com “la bombolla de l’art contemporani”, que desvetllava les estratègies ordides per un col.leccionista, un artista i una sala de subhastes per tal de disparar els preus d’un artista determinat. Malgrat que la informació que aportava aquest documental, provinent de fonts fiables, podia semblar escandalosa; el fet és que, en el món de l’art, aquest documental no va tenir cap transcendència: la praxis del mercat va continuar de la mateixa manera. De fet, d’aquest documental pràcticament no s’en va parlar.  La cosa és que l’altre dia, a la meva pregunta sobre com un artista que tots consideràvem correcte però no extraordinari, havia entrat a formar part d’una galeria estrangera important, em van explicar que, en aquell cas concret, tot havia respost a una estratègia. L’artista tenia un grup d’amics molt poderosos, un empresari tèrbol i els seus acòlits. Utilitzant la seva xarxa de relacions, havien tret a subhasta diverses pintures, i ells mateixos havien pujat per les obres, fent que aquestes agafessin una cotització extraordinària. Això ho havien fet diverses vegades; ja tenien el highlight que exigien les galeries importants per entrar a formar part del seu grup d’artistes. Una pura qüestió d’interessos compartits a varies bandes. D’un artista amb una cotització alta, tothom en pot treure benefici.

    El trist del cas, és que molts d'aquests productes de mercat ( que no es poden qualificar d’una altra manera) omplen les galeries de renom, així com els museus, però sobretot confonen als aficionats a l’art. Alguns no entenen res de res, i altres confien en la vàlua artística de tots aquests noms tant cotitzats. Però, quants artistes boníssims deu haver que no han sabut o no han pogut moure els fils oportuns?.

Notes:

La fotografia que il.lustra el text és de Gilbert Garcin (aquest fotògraf no té res a veure amb el que s'explica aquí!)

(1).- Veure: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/sobre-artistes-falsos.html

Un aclariment

     

     De vegades, les crítiques o articles pagats a través d’agències de comunicació poden ser molt perillosos. Sobretot, perquè es corre el risc que l’encàrrec recaigui en un aprenent de periodista que escrigui autèntiques bajanades, o el que encara és pitjor, que falsegi la història per pura ignorància. Dic això en referència a un article aparegut a La Vanguardia.com el dia 11 de juliol de 2014 titulat La moda y el arte se unen en la nueva tienda de Isabel de Pedro en Barcelona. Vull pensar que la informació totalment errònia que es publica, és collita pròpia de qui ha escrit l’article. No crec que els propietaris de la nova botiga hagin redactat una nota de premsa amb unes errades històriques tant greus. En un altre article publicat a El País el dia 8 de juliol es dona una informació correcta, encara que el títol transmeti una certa frivolitat: Del arte al prêt-à-porter. (1)

     La botiga de roba en qüestió, ara ocupa l’espai que, durant 38 anys, va ser la seu principal de la Galeria Joan Prats de Barcelona. La galeria es va dir així en homenatge a l’antic propietari de la botiga, el barretaire Joan Prats. Per aclarir els errors que publica La Vanguardia.com, he de dir que en Joan Prats, que tenia la botiga de barrets a la Rambla de Catalunya 54, va ser un amant i protector de les arts, i en especial va ser l’home de confiança de Joan Miró. Des de Barcelona, va vetllar sempre pels seus interessos. A través de la correspondència entre Prats i Miró que vaig poder llegir l’any 93 (2), vaig deduir que en Prats era un home pràctic, a qui Miró demanava que li solucionés tota mena de temes, des d’encàrrecs personals a assumptes financers. En Prats mai va tenir una galeria d’art, com publica l’esmentat article, ni va ser un reconocido artista del arte catalán ( cito textualment). Malgrat haver estudiat a l’Escola de Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, cosa que posa de manifest la seva inclinació vers l’art, va ser l’encarregat de gestionar el negoci familiar, dedicat a la fabricació i venda de barrets. Sempre s'ha reconegut la seva labor en defensa de l’art i dels artistes, i com a tal, ocupa un lloc en la història; però com a impulsor, no com a artista. La galeria es va inaugurar l’any 1976 de la mà de Manuel i Joan de Muga, i va ser aquest darrer, el titular de la galeria, des de llavors fins ara. El 1970, any de la mort d’en Prats, encara no havien començat les obres del que seria la futura galeria de la família De Muga. A l’autora de l’article de La Vanguardia.com (i a tothom, donada la confusió informativa provocada pels articles apareguts durant la setmana passada), li recomanaria llegir el text que l’Alexandre Cirici va escriure per catàleg de la exposició inaugural de la Galeria Joan Prats, l’any 1976.

     En qualsevol cas, en llegir tota la informació publicada en la premsa amb motiu de la inauguració de la botiga de roba Isabel de Pedro, he experimentat una angúnia intensa, una mena d’estremiment. És cert que els propietaris de la botiga de roba han llogat l’espai que ocupava la galeria Joan Prats i tenen tot el dret d’aprofitar l’estela d’en Joan Prats (el personatge, que no la galeria); i fins i tot, de seguir la tendència de barrejar art i moda seguint el que es fa a Milà, si això els ve de gust. Però no han d'oblidar, que qui va recollir el testimoni d’en Joan Prats, amb qui van començar a col.laborar l’any 1962, van ser els De Muga. Des de llavors i fins la seva mort, en Prats va dirigir la col.lecció “Fotoscop”, editada per Edicions Polígrafa (empresa de la mateixa família que va fundar la galeria), i va ser qui els va posar en contacte amb molts artistes d’avantguarda com Miró, Tàpies, Brossa, Sert, Llorens Artigas, Calder, Chillida, i un llarg etcètera. És cert que jo he format part d’aquesta galeria durant molts anys de la meva vida i no puc ser imparcial de cap de les maneres, però el caire de la campanya de premsa que ha aparegut durant la setmana passada, m’ha causat un gran desassossec. Per confusa, dispersa, embrollada i com en el cas de La Vanguardia.com, mal informada.

Notes:

(1).- Tampoc he trobat cap incorrecció en la informació que es facilita al respecte en altres diaris com l'ABC o El Periódico.

(2).- L'any 1993, en conmemoració del centenari del naixement de Joan Miró, vam organitzar una extensa mostra d'obra gràfica de l'artista a la galeria Joan Prats-Artgràfic. En aquesta exposició es va exposar una part de la correspondència entre en Joan Prats i en Joan Miró.

El perill d'equivocar-se

          

     Fer la programació d’una galeria d’art no és una cosa fàcil. Creure en l’obra dels artistes que s’exposin és potser la cosa més important, però no és l’única. També cal tenir en compte el públic, no només aquell amb el que ja compta la galeria, si no també amb el que es vol connectar. A més a més, també és important tenir consciència del lloc on està ubicada la galeria. Una proposta determinada pot funcionar molt bé en una ciutat i no en una altra.  En qualsevol cas, un bon coneixement de l’entorn pot ajudar a que les exposicions funcionin, com a mínim a alguns dels nivells. També és important cuidar els esdeveniments que es puguin desenvolupar a la galeria. Per molt que persones externes pressionin el galerista, aquest ha de saber ben bé què vol i on va.

     Si faig aquesta reflexió, és perquè tot endreçant catàlegs, n’he trobat un d’un artista cubà del que ja me’n havia oblidat completament. Era un personatge que havia aparegut a la galeria de repent i s’havia convertit en una mena de malson per a mi. No m’agradava gens i em causava una total desconfiança. Perseguia al galerista un dia i un altre, sense dubtes volia aconseguir una exposició. Jo em temia el pitjor. Aquell artista posseïa unes dots persuasives per a les que el galerista era presa fàcil: era un hàbil adulador, dominava l’oratòria i lluïa una imatge impecablement cuidada. Encara recordo el seu vestit blanc immaculat contrastant amb la seva pell fosca i les “rastes” de perruqueria. Afortunadament, em vaig lliurar d’haver de conviure amb la seva obra, però no em vaig poder lliurar d’ell del tot. El galerista va accedir a cedir-li la sala per a que presentés un disc que havia enregistrat. Em pensava que ja no tornaria a recordar aquelles hores que vaig passar patint un espectacle que ens l’haguéssim hagut d’estalviar. El pitjor de tot va ser que aquell individu, ni tan sols cantava bé. De fet, l’espectacle va tenir un caire eròtic-pornogràfic. Al davant d’una pantalla gegant sobre la que es projectaven obres seves, es va començar a despullar, i quan ja no li quedava quasi res per treure’s, va agafar un pot de melmelada i va començar a tirar cullerades a sobre del poc públic assistent (de fet els seus amics i amigues i prou). En fi, que tot plegat estava fora de lloc. Sense dubtes el galerista no va saber calibrar quina mena d’artista era aquell,  quin era el nivell de la seva galeria, i el que a mi em va saber més greu: quina era la mena de públic que freqüentava aquella sala.  Aquell era un tipus “d’artista” al que no hauria costat gaire dir-li que no obertament. Espectacles com aquell feien més mal que bé i el cas és que ell ho sabia, però quan se’l guanyaven no era capaç de dir que no. O potser és que era més fàcil dir que sí i després tirar terra a sobre? El cas és que no va voler parlar més del tema ni de l’artista, i no va voler mirar el terra brut de melmelada enganxifosa quan, al dia següent, jo li vaig ensenyar les tristes restes d’aquell acte. Perquè és clar, ell no hi va ser.

     Aquella malaurada experiència va quedar en una simple anècdota que vaig anar oblidant a mesura que va passar el temps, i que ha anat bé de recordar per estar alerta i no caure en aquest tipus de paranys. El cas és que aquest record m’ha portat alguns altres del mateix calibre i que m’han fet riure una estona.  Exposicions fallides i artistes amb una obra molt qüestionable, en vaig haver de patir unes quantes. El cert del cas, és que dels errors dels altres també es pot aprendre.