Un bon canvi (en record d'Albert Ràfols Casamada)

    

      Fins i tot havia arribar a oblidar que tenia aquell dibuix amagat a l’armari. Me l’havia regalat un artista que havia deixat de caure’m bé per motius de pes (1). La seva exposició recent me’l va fer recordar, i vaig pensar que el millor seria fer un canvi. Si com a mínim hagués estat bé, encara que l’artista fos una persona non grata, no ho hauria fet, però era una obra ben fluixa. Ja feia mesos que m’havia fixat en un paperet d’en Ràfols Casamada, i com que totes dues obres tenien el mateix valor, doncs em vaig decidir a fer el canvi.

     És un petit dibuix de l’any 1992, que manté tant la frescor, com els trets més característics de les èpoques bones. Posteriorment, sobretot en la dècada dels 2000, la seva obra tindria fases més dubtoses, com els hi passa a la majoria d’artistes quan es fan grans. En aquests esbós s’hi veu el plantejament de l’espai amb uns traços a llapis decidits, potser una reminiscència dels seus estudis d’arquitectura.  Tot i el seu format mínim, respira equilibri i claredat. Quan, en alguna entrevista, se li havia preguntat per aquesta serenor que transmet la seva obra, ell ho atribuïa a la seva manera inconscient de donar continuïtat a l’esperit noucentista. A més a més, hi ha un lleuger apunt de vibració cromàtica, cosa que també va caracteritzar les seves obres de gran format; així com una estructuració mínima de la superfície i  una sensació de lluminositat. És una petita obra que parla en veu baixa, tal i com ell mateix feia. Sens dubte, vaig fer un gran canvi.

     Mirant aquest dibuix, em dol la situació de marginació  que esta travessant l’obra de Ràfols Casamada. Poca gent s’hi interessa, i sovint surten a subhasta obres força bones a preus exageradament baixos. Costa d’entendre, sincerament. En Ràfols Casamada va ser un abstracte indiscutible del nostre panorama artístic. Un artista que forma part de la nostra història de l’art recent, un referent per a molts pintors i poetes, ja que no cal oblidar la seva extensa obra poètica; una prolongació del seu discurs artístic. És curiós el fenòmen que he observat els darrers anys: quan un artista mor, la gent oblida la seva obra, sempre que no hi hagi algú que s’ocupi de moure-la de forma incansable i encertada.  El públic en general oblida, i el mercat margina. Em sembla una reacció tremendament injusta, que il.lustra la precarietat de les nostres bases culturals. Aquest fet, podria ser també un retret als nostres gestors culturals, que no han sabut ensenyar a valorar correctament tots els nostres artistes,  i que s’han compromès potser massa exclusivament, amb determinades tendències, deixant de banda (o sigui marginant) totes les altres.

     És curiós que, després de tants anys, no tinc una anècdota especialment intensa lligada a la memòria d’en Ràfols Casamada.  Recordo en canvi, moltes converses, amb ell i els seus amics, fidels a totes les seves exposicions, la seva actitud amable i atenta, les seves observacions sempre mesurades, i sobretot l’ ampli somriure  amb el que se’m adreçava sempre, i amb el que ens mostrava la seva aprovació per la nostra feina.  El meu petit dibuix és com una síntesi de tot això. El miro i recordo l’artista d’una forma viva i intensa, sento la seva presència. El podria descriure, utilitzant les seves pròpies paraules: el quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps parat. És l’instant de després i l’instant d’abans del diàleg. 

(1).- Vegeu : http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/06/la-nosa.html

Joan Hernández Pijuan i la fira de Colònia de 1988

    

      Miro aquest esbós de Joan Hernández Pijuan del 1988 i, inevitablement,  em ve a la memòria la fira de Colònia d’aquell mateix any. No feia gaire temps que treballava a la galeria, i la idea d’anar a aquella fira, em feia moltíssima il.lusió. Havia estat estudiant a Alemanya l’any 1985, i la idea de tornar-hi m’engrescava. La fira era al mes de novembre, i per aquelles dates, les ciutats alemanyes ja estan guarnides per al Nadal, i l’ambient que s’hi respira, transporta, amb una mica d’imaginació, a un conte del segle XIX.

     L’obra de Joan Hernández Pijuán d’aquella època, ja havia experimentat un tomb definitiu cap a una fase de simplificació total de la superfície pictòrica que provenia d’un plantejament de recerca d’allò essencial de la relació entre l'espai i els elements del paisatge. Així doncs, en la seva obra, l’espai havia deixat de ser un simple fons, per esdevenir el protagonista del quadre. La seva pràctica de la pintura era el reflex del seu procés d’aprenentatge, la seva forma d’aproximar-se al coneixement.  Un coneixement, una visió del món, a la que hi accedia a través de l’ús que en feia dels diversos materials (olis, aquarel.les, gouaches, acrílics, esmalts, i tintes)  i dels suports (lli, papers mil.limetrats, papers fets a mà, etc). La seva poètica, doncs, girava entorn de la pintura pura i es mantenia a distancia d’altres consideracions que li eren alienes: En Joan Hernández Pijuan veia el món amb ulls de pintor.

     Recordo algunes de les obres que vam portar a aquella fira de Colònia. La casa verda, per exemple, que haviem reproduït en un targetó promocional de la fira; una superfície de color verd brillant intens, amb una linia al voltant del quadre i la silueta d’una casa, esgrafiades, deixant veure el fons pintat de negre. La vam penjar ben visible, a l’entrada del stand i la vam vendre a la galeria Renos Xippas, que en aquell moment estava a Paris (posteriorment es traslladaria a Ginebra). També recordo un gouache que vam vendre a un col.leccionista holandès, un senyor molt gran que es deia De Groot: Casa i arbres, amb una casa i dos arbres pintats en negre sobre un fons ocre. De fet, en aquella fira ho vam vendre tot. A Barcelona, els col.leccionistes encara es resistien a acceptar sense reserves l’obra de Joan Hernández Pijuán. Tot i comptar amb un bon nombre de seguidors fidels, es podria dir que encara eren una minoria. En aquella fira, però, el seu discurs auster i depurat, va penetrar a l’ànima de tots aquells que es van acostar a la seva obra, i s’hi van lliurar amb entusiasme. El darrer dia de la fira, les parets del stand van quedar buides. Les poques obres que van tornar a Barcelona, van tornar venudes.

     Aquella fira va significar un punt d’inflexió en la seva carrera. El reconeixement internacional ja s’havia començat a gestar,  i tot plegat va contribuir a que la seva aportació al panorama artístic del nostre país, es considerés, a partir d’aquell moment, com a valuosa i indiscutible. Afortunadament, conservo molt bons records d’experiències viscudes tant amb l’artista, com amb la seva obra, però potser cap és tant brillant i poderós com el d’aquells dies compartits a Colònia.  Com a testimoni d’això, vaig comprar l’esbós que il.lustra aquest text, i que va ser exposat a Barcelona durant els mesos de gener-febrer de 1989.

El regal de Nadal (dels déus)

     

                             

     No sé què deuria pensar en Jaume Ayats, el director del Museu de la Música de Barcelona, quan en acabar el concert de gamelan, una senyora del públic que no coneixia, se li va adreçar entusiasmada, a donar-li les gràcies per la seva decisió de comprar un gamelan gong kebyar (1) per al museu, per recolzar la creació d'un grup de gamelan, però sobretot,  per comptar amb una persona tant extraordinària com en Jordi Casadevall (2) per encarregar-se de seguir tots els detalls del procés.  En qualsevol cas, es va posar ben content de que una desconeguda li comuniqués,  tant expressivament, una satisfacció total per la seva iniciativa. Aquella manifestació espontània era una mostra clara de que la presentació del gamelan gong kebyar del Museu de la Música, havia estat tot un èxit.  La senyora desconeguda, era jo.

     Quan els 24 intèrprets es van asseure al davant dels seus respectius metal.lòfons, tot esperant la senyal d’en Jordi per començar a tocar, la  memòria em va retrocedir uns quants anys, a la primavera de 2006, quan  vaig ajudar a en Jordi amb la traducció de l’alemany d’uns llibres sobre gamelan que en David Padrós (3) li havia deixat. Jo em limitava a llegir textualment el que deia en aquells llibres, pràcticament sense entendre res de res, mentre en Jordi prenia notes. Eren llibres molt tècnics, sobre l’harmonia i l’estructura de la música indonèsia. En Jordi em venia a veure a la galeria, i jo, a estones, li anava traduint aquella informació valuosa. Amb el temps, n’havia après tant, que ara, ell era l’encarregat de dirigir el grup de gamelan. La primera peça que van interpretar, un tema tradicional balinès, va sonar fantàstica. En Jordi tocava un petit gong horitzontal (kempli) que marcava el temps, i que servia de guia a la resta d’instrumentistes. La veritat és que em vaig emocionar, en veure en Jordi convertit en director del conjunt Gamelan Penempaan Guntur, que era com s’havia batejat el grup i que vol dir alguna cosa així com “forja de trons”. Estava feliç i completament realitzat. L’esplèndida conferència que va fer després, sobre el gamelan i la cultura balinesa, va ser una evidencia del llarg camí que havia recorregut, des d’aquelles tardes que vam passar a la galeria, jo traduint, i ell prenent notes. Des d’un bon començament, en Jordi m’havia contagiat el seu entusiasme per aquella música. Jo crec que el dia del concert, va contagiar a tot l’afortunat públic assistent.

     El gamelan, la música de l’illa dels déus (així és com es coneix Bali), és l’expressió d’una cultura fortament espiritual, i esta lligada a rituals i cerimònies religioses. El seu so és potent, hipnòtic; les melodies, senzilles i repetitives, et condueixen a deixar la ment en blanc. Escoltar-la és un exercici de meditació; al cap d’una estona, un acaba trobant-se a sí mateix.  Això és el que em va passar a mi. Enmig d’una etapa revoltada, en la que molt probablement s’imposaran canvis importants, em feia falta trobar un lloc per refermar-me, i veure les coses amb perspectiva. I allà hi havia en Jordi, marcant el temps amb en seu gong, demostrant-me que només hi ha una veu a seguir: la d’un mateix, la que ell va seguir, deixant les consideracions pràctiques de banda, per fer allò que més li agradava: aprofundir en la música del gamelan.  Aquell havia estat doncs, el millor regal de Nadal que podia tenir, per inesperat i sorprenent. Mai hauria pensat que aquell concert em donaria tantes coses. Es clar, ben mirat, era un regal dels déus.

Notes:

(1).- Gamelan gong kebyar. I Wayan Sukarta. Blahbatuth (Bali, Indonèsia), 1996. Consta de més de 40 peces que inclouen gongs, metal.lòfons de làmines, tambors de diferents mides i una petita secció formada per diversos jocs de platets, un violí rebab i quatre flautes suling.

(2).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/lenergia-den-jordi-casadevall.html

(3): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/01/gamelan-1.html

    

    

El xofer

     

     Deuria ser cap a la primavera de 1998, acabàvem de fer una exposició de Manel Lledós i les obres encara estaven escampades per la sala gran. Vaig rebre una trucada del xofer de l’Hotel Arts. Havia d’acompanyar unes senyores que volien veure “pintura moderna”, tal com ell va dir, i havia pensat en portar-me-les No feia gaires anys que s’havia inaugurat l’hotel, i encara manteníem algun contacte amb l’equip de relacions públiques. Poc després de la inauguració, ens van comprar unes quantes obres per acabar de decorar-lo. La peça més important va ser una tela molt gran d’en Ràfols Casamada que havien penjat al darrera del taulell de la recepció. Era una obra bona, i alguna vegada, algun client de l’hotel amb sensibilitat i interès per l’art, els havia demanat on es podien veure més obres d’aquell artista. Un dia, aquell mateix xofer ens va portar un client de Chicago que viatjava acompanyat de la seva amant suïssa, que ell presentava com a la seva assistent. De fet, havia estat ella, la que s’havia enamorat del quadre de la recepció de l’hotel. Van venir a la galeria, i sense pensar-s’ho gaire, en van comprar cinc: o sigui tots els que els hi van agradar. El més bonic de tots, un del color “blau mediterrani” més característic de l’artista, el vam enviar a l’adreça de la secretaria, a Suïssa.

    

     Amb aquell xofer, vam establir una relació cordial. Si algun client mostrava interès per l’art, ell sabia que a la galeria teníem una varietat considerable d’artistes catalans de primera fila, que parlàvem be l’anglès i que els seus clients passarien una estona instructiva i entretinguda. Mai ens va demanar cap comissió, tot i que, de tota la gent que ens va portar (una tarda va aparèixer amb l’actor Matt Dillon i una novia ben sofisticada), l’únic que va comprar va ser aquell client de Chicago. Les visitants que ens va dur aquella tarda de primavera de 1998, però, ens van fer aparèixer a les revistes del cor i a la pàgines salmó de La Vanguardia. Recordo la foto que es va publicar a “Lecturas”, amb un titular que deia més o menys: “Las Spice Girls visitan una galeria de arte en Barcelona”. Doncs sí, aquella tarda, ens van visitar dues de les components d’aquell grup de música pop que es va fer tant famós als anys 90: la Mel C i la posh Vicky, que més tard seria la glamourosa Victoria Beckam. Al carrer, al davant de la galeria, es va congregar una petita multitud de paparazzis. Com ho sabien, que havien de venir a la galeria?. Tot just m’havia telefonat el xofer, i ja les esperaven?. Vaig pensar que allò era una mena d’acte publicitari, o una idea de l’assessor d’imatge per donar-les una pinzellada chic i a la vegada intel.lectual. Visitaven galeries d’art contemporani, ergo tenien alguna cosa al cap. La premsa va escriure que ens havien comprat una pintura de Manel Lledós; però la veritat va ser que es van fer fotografies al davant del quadre i prou. És cert que van demanar per veure quadres, però la seva actitud, mentre jo els explicava l’obra de cada artista, no va ser la d’unes col.leccionistes, ni tant sols la d’unes aficionades. El seu posat era més proper al d’unes estudiants, per a les que tot és nou, que el d’unes compradores potencials.

      Tal com van venir, van marxar. Després de donar les gràcies, van sortir, van passar pel mig dels fotògrafs, van tornar a pujar al cotxe i van marxar carrer avall. En qüestió de segons, tot va tornar a quedar tranquil. Durant una estona de poc més d’una hora, la galeria s’havia convertit en un must, en un it place, en un lloc que freqüentaven les celebrities. El glamour del star system s’havia colat a  la galeria, i tot gràcies a aquell xofer... Les coses, de vegades, no són el que semblen.