dissabte, 28 de setembre del 2013

A Berlín, també

     


     Mai hauria imaginat tenir una llarga conversa amb la Leiko Ikemura. La feina a la galeria, malgrat tot, continua sent sorprenent. La Leiko Ikemura, és una artista japonesa que viu a Berlín, on a més d’artista, fa de professora a la facultat de belles arts.  A primera vista, la seva obra pot semblar onírica: la imatge de dos arbres vermells, inclinats per la força d’un vent, configuren una imatge molt potent, com aquelles que, de vegades, se’ns apareixen en somnis. El seu interès manifest en la pintura de Ferdinand Hodler, però, ens fa pensar en una altra cosa. A ella li interessa la càrrega dramàtica de les  dones de Hodler, el seu pathos heroic, que el diferencia de totes les figures femenines pintades pels artistes de finals de segle. La seva intenció és  transmetre aquesta força tràgica, aquesta essència primitiva, original. També li atrau especialment la força magnètica de les figures humanes de Giacometti. El missatge de l’obra de Leiko Ikemura doncs, és intensament al.legòric. Quan pinta, intenta canalitzar l’energia que prové del subconscient i fusionar-la amb la seva vida real, o sigui l’experiència i el sentiment.

      De la seva exposició, em va cridar l’atenció especialment una escultura titulada Mikohead, o sigui "cap de Miko". Em va explicar que feia una anys havia tingut un gat que es deia Miko (vam riure amb la coincidència: la meva gata es diu Mica). El va pintar més d’una vegada, i en alguna de les seves escultures hi ha reminiscències de l’anatomia felina. Vam estar una bona estona parlant de gats. Després, la nostra conversa, es va centrar en la transformació del panorama artístic, o més ben dit en la disminució del públic que assisteix a les galeries d’art contemporani i sobretot, en la minva de col.leccionistes. Aquests temes, ja els he tractat en escrits anteriors, i ara no entraré en detalls (1). Però la Leiko Ikemura em va aportar una informació que jo desconeixia totalment. Ella havia viscut la mateixa experiència que jo he viscut a Barcelona, però a Berlín. Durant els anys vuitanta, a Berlín també es va produir el mateix boom artístic que aquí. Comprar art, també es va convertir en una pràctica comuna, respectada i força cultivada. Els col.leccionistes però, també s’havien fet grans, i els seus fills no semblaven pas haver heretat dels pares la mateixa afició. La majoria, s’hi allunyaven del tot. Tampoc semblava que sorgissin nous compradors, ni tant sols gent interessada. En canvi, Berlín estava ple d’artistes. Autòctons i vinguts d’arreu. Com a professora de belles arts, la Leiko Ikemura tenia un contacte molt estret amb els artistes joves, i amb moltes de les manifestacions creatives que es produïen a la ciutat. Però segons em va explicar, la canalització comercial de tot plegat, era molt limitada. Ella mai em va parlar de crisi econòmica, si no de crisi del col.leccionisme. I jo que pensava que a Berlín era diferent, i la situació s’hi assemblava molt. La Leiko Ikemura també es pensava que a Barcelona les coses eren diferents, que l’ambient artístic bullia de propostes noves i que el col.leccionisme no havia fet si no créixer. 


     Així doncs, les situacions s’assemblen arreu. Aquí, la crisi emmascara la desafecció general per l’art. Després de la conversa amb la Leiko, penso que potser no és la única culpable.     

divendres, 20 de setembre del 2013

A propòsit d'una obra de l'Oriol Vilapuig

    
    
  
     Al magatzem de la galeria, hi ha una obra de l’Oriol Vilapuig titulada “Mus in pice”,  que resulta especialment inquietant. Ja fa temps que és allà, pertany a la penúltima exposició que va fer amb nosaltres i que es va presentar amb el títol d’ Essais, en referència als textos de Michel de Montaigne. L’obra “Mus in pice” iniciava el recorregut de l’exposició: el dibuix realista d’una rata entremig del que podrien ser des d’unes herbotes a unes escombraries, al damunt d’una llegenda extreta d’un text de Montaigne en el que adverteix que la complexitat del món satura i paralitza, i a la vegada pot desorientar a aquells que la van a buscar per trobar una resposta o una explicació.  És curiós que, en els darrers temps, torno a mirar aquella obra una vegada i una altra. Jo crec que m’identifico plenament amb aquella rata, que intenta trobar un sentit, una explicació tranquil·litzadora. Tots els escrits d’aquest blog, de fet, podrien semblar temptatives d’avançar cap a algun indret millor, tant a través dels records com d’esdeveniments del present. La realitat, però, és que segueixo encallada.
     
     Ahir em va venir a visitar un artista, i vam conversar una estona. Havia estat passejant per les galeries, i estava mig abatut. Em va sorprendre una mica, perquè tot i sent una persona molt positiva, li vaig percebre una ombra de tristesa.  Em va confessar que li havien deprimit molt totes les exposicions que havia vist. No li havien despertat el més mínim interès, ni el discurs ni el resultat. Marxava ben desencantat. T’hi has fixat?, em va dir, tot s’ esta enfonsant. Ja no en queda ben res. Em va donar a entendre que la falta d’estímuls era una cosa greu, i que l’ambient que es respirava a les galeries estava tant buit, i era tant innocu, que feia mal. Feia poques setmanes que havia exposat a França, i havia tornat amb molta energia. Ahir, en canvi semblava que s’hagués buidat. L’entenc, ja fa temps que comparteixo el seu estat d’ànim. Si vull respirar, he d’agafar distancia, i això és força difícil.
     
     Quan va marxar, vaig tornar a mirar-me el quadre “Mus in pice” de l’Oriol Vilapuig. D’alguna manera, retratava l’estat d’ànim que m’havia provocat la conversa. És una obra que planteja la impossibilitat de trobar una resolució a qualsevol recerca. La vam exposar l’any 2009, i llavors a més d’un li va semblar que el missatge de l’obra era molt remot. Els conflictes que planteja la multiplicitat, la fragilitat dels humans al davant del desconegut, i la seva necessitat d’establir llaços amb el passat per refermar-se, el donar voltes una vegada i una altra a la mateixa qüestió sense capacitat de trobar una sortida, eren uns temes que, per a molts, encara quedaven lluny. Ara, però, estan a l’ordre del dia. Tot el discurs de l’obra de l’Oriol Vilapuig em sembla tremendament  actual.  La seva darrera exposició, titulada La por més antiga, i que va tenir lloc l’any 2011, va ser molt visitada. La poètica de la por que genera la percepció del perill imminent, ja era majoritàriament compartida.
    
      L’artista que em va venir a veure, estava com jo mateixa, intentant trobar un camí en un ambient complex. Al davant de la impossibilitat d’avançar, tornem a nosaltres mateixos, al nostre món conegut, a les nostres referències culturals. Aquest ja és potser, el signe d’identitat del nostre temps.

dimarts, 10 de setembre del 2013

A propòsit d'una novel.la de Peter Carey

     
 


      La lectura de Robo, una historia de amor de Peter Carey (el títol original del llibre és Theft, o sigui Robatori, sense el subtítol), em faria dir, sense haver-ho de pensar dues vegades: “Merda, ja ha tornat a començar la fotuda temporada, sense que hi hagi cap fotuda exposició que em desperti el puto interès”. Més o menys, aquest seria el llenguatge que empraria Carey en la seva novel.la.

     El protagonista de la novel.la de Carey és un pintor visceral, que porta una vida més o menys sòrdida, marcada per la mala sort, i que es mou pels impulsos vitals més primaris.  La trama de suspens es forja al voltant de la desaparició d’un quadre d’un pintor de l’avantguarda australiana (Carey és australià), en la que el protagonista de la novel.la s’hi veu involucrat de forma involuntària.  Al llarg de la narració, es descriuen els ambients artístics de Sydney, així com la relació del protagonista amb els seus galeristes i col.leccionistes. La similitud de tot el que es descriu a la novel.la amb el que conec, és tant remarcable, que em fa pensar que a tot arreu és igual. Cosa que, enlloc d’animar-me, m’omple de neguit i desesperança.

     La pitjor de totes les coincidències, segons el meu criteri, és quan el protagonista descriu els seus galeristes de Sydney. Segons ell, hi ha dos tipus de galerista: el que parla d’art (un ésser rar i en perill d’extinció), i el que et posa al dia (el que enumera les exposicions a galeries, museus i fires, com si fos una agenda). Malauradament, el “ben informat” és el que predomina, i a la llarga, el que es menja l’amant de l’art de debò. Acostuma a fer veure que és alguna cosa, enlloc de ser-ho en realitat; i es mou bé en l’ambient artístic. Coneix els altres galeristes, als directors de fires, a molts comissaris i directors de museus, i es posen al dia tots entre ells; a veure qui esta més a la última. Jo no els he sentit mai parlar d’art. A la novel.la de Peter Carey, tampoc ho fan.

     Aquesta reflexió, em fa pensar en dues exposicions que es poden veure en aquest moment: “Nuages”, al Mussée Réattu d’Arles, a França, i “Art:” (es llegeix "art dos punts") al Caixaforum de Barcelona. La del Museu d’Arles és una exposició molt personal, pensada per la que ha estat directora del museu durant molts anys i que ara es jubila, la Michèle Moutashar. Pel que m’han explicat, aquesta exposició és el resultat de trenta anys de treball. El tema dels núvols ha estat el pretext per reunir més de 120 obres de 57 artistes contemporanis i de les avantguardes del segle XX. Al darrera d’aquesta exposició s’hi veu entrega, passió, profunditat, imaginació i molta poesia. A l’exposició del Caixaforum, no s’hi veu res de tot això. És una exposició pensada per gent molt i molt “ben informada”, realitzada en col.laboració amb el Macba, i que presenta les col.leccions d’art d’ambdues institucions. No jutjo pas la qualitat de les obres, que no poso en dubte, sinó el criteri. Per tal de defensar l’obra d’un artista, em resisteixo a utilitzar un raonament  segons el qual, la qualitat de la seva obra es mesura pels llocs on ha exposat i pels “comissaris” que el defensen.


     Sé que formo part de la minoria destinada a desaparèixer. Els “ben informats” em miren amb cara d’astorament quan m’emociono parlant d’un artista que m’agrada. És curiós que mai he vist un “ben informat” entusiasmar-se de debò per res.  I a mi em cau l’ànima als peus quan surto d’una exposició “ben informada”, i em fa dir coses com les que diu en Michael Boone, el protagonista de la novel.la de Peter Carey. O sigui: fotudes expressions de merda, com la que he transcrit al començament d’aquest text.  

dimarts, 3 de setembre del 2013

Vampirestat: els vampirs també han tornat de vacances

    


     Aquesta entrada és un altre parèntesi en el meu blog (1). No té res a veure amb el seu guió general, però val la pena deixar-la aquí per si algú pot necessitar la informació que comparteixo 

     Durant el mes d’agost, els habitants de Vampirestat van deixar el meu blog tranquil. Però el dia 1 de setembre, vaig experimentar un atac sense precedents.

     La primera vegada que em van entrar, em va inquietar el nom d’aquesta font de trànsit. Com molt bé indica, es tracta de vampirs informàtics. Piquen a la teva porta moltes vegades, volen que els deixis entrar: o sigui que, mort o morta de curiositat, clickis al damunt de la seva font de trànsit per tal de veure qui són aquests admiradors fervents del teu blog. Si ho fas, pots tenir problemes. Si obres la porta de casa teva (o la finestra) a un vampir, també en pots tenir. Als éssers humans ens atrau el mal, si no com s’explica l’èxit de la serie Crepuscle? Com s’explica que el Compte Dràcula, segons la narració de Bram Stoker, aconseguís la confiança cega de la pobra Lucy?


    Els habitants de Vampirestat, no són pas gaire romàntics. Si caus en els seus paranys no aconseguiràs la vida eterna convertit o convertida en un vampir. No volen la teva sang, sino les teves dades (que per a algú pot ser el mateix).  Per si de cas, no et deixis  seduir i no clickis al damunt de la seva font de trànsit.

Nota: