Podria ser una cançó de l'Akídelara

      

     Hi ha coses que semblen predeterminades a seguir formant part de la meva vida, encara que jo no faci res especial per a que sigui així. Mai he estat una persona que mantingui durant molt de temps les mateixes aficions. Encara em faig creus de seguir estudiant piano després de deu anys, amb el que em costa i el poc temps que tinc. No he estat una persona d’aquelles que rellegeixen els seus llibres preferits, ni de les que mantenen els seus gustos musicals durant tota la vida. Puc dir que he tingut èpoques d’aficions intenses que han estat substituïdes per unes altres. Però sense que hi pugui trobar cap explicació, algunes de les coses que em van agradar en el passat, han tornat a marcar el meu present.

     

     Fa molts anys, el meu germà i jo vam anar a un concert de l’Al Jarreau al Poble Espanyol. En aquella època tots dos estàvem embogits per la música de l’Al Jarreau, i quan vam saber que el Festival del Grec acollia el concert de presentació del seu nou disc (L is for Lover), vam comprar entrades de seguida. Tampoc recordo exactament el perquè d’aquella afició; potser perquè ens agradava molt la música de capçalera d’una sèrie de televisió americana que donaven per aquella època, i que era de l’Al Jarreau. Llavors no hi havia internet ni res que s’hi assemblés, i tampoc era fàcil trobar discs de músics estrangers, o sigui que no crec que fóssim uns experts en la música de l’Al Jarreau. En aquell concert del grec hi va actuar com a teloner un grup català que es deia Bocanegra. No els coneixíem de res, i ens van agradar moltíssim. Més, molt més, que el mateix Al Jarreau. Recordo que en acabar el concert estàvem indignats amb el cantant americà. Ens va semblar que havia donat molt poc al damunt de l’escenari, just al contrari del que havien fet els Bocanegra. Fins i tot vam arribar a escriure una carta a la Vanguardia (que em sembla que mai es va publicar), reivindicant els valors d’aquell grup; tot un model al davant de l’actitud sobrada que va mostrar l’Al Jarreau. A partir de llavors, el meu germà es va fer seguidor dels Bocanegra. Va comprar el disc que van presentar en aquell concert (Bocanegra 1), i que li va marcar una època de la seva adolescència.

     

     Poc abans de les vacances, un bon client i amic de la galeria, em va fer arribar un disc. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que es tractava d’un disc d’en Víctor Bocanegra (ja feia temps que el grup s’havia personalitzat, per dir-ho d’alguna manera). I encara em va sorprendre més comprovar que aquest  bon col.leccionista de Barcelona, havia col.laborat en aquest disc com a pianista. El vaig telefonar, per agrair-li el detall, i em va aclarir el misteri: era amic del compositor des de feia més de quaranta anys. A més, em va desvelar el nom autèntic d’en  Bocanegra i el va situar, de cop, en un àmbit molt proper al meu. En Víctor Bocanegra es diu Víctor Obiols, i és el fill del cèlebre doctor Obiols, gran col.leccionista, amic i protector d’artistes com Joan Brossa, Joan Ponç o Antoni Tàpies.  En Lluís Mª Riera (1) m’havia parlat molt del doctor Obiols, el considerava una peça clau de “l’època heroica” (com ell la qualificava) de l’art del nostre país. Quan li vaig explicar l’anècdota al meu pare, em va dir que ell també havia conegut al doctor Obiols; aquest, fins i tot  havia estat client seu durant els anys seixanta.

    

     Quines coses!. Una vegada més, la galeria havia estat el vehicle amb el qual havia retornat una vivència del meu passat. La meva experiència allà, i les coneixences que he fet amb els anys, li han donat un sentit que mai hauria tingut. El disc que m’ha acompanyat aquest estiu, ha estat doncs, “Cançons de l’Akídelara” d’en Víctor Bocanegra. Quin títol més adient: aquí i ara: un bon lloc i un bon moment, per continuar. 

Notes:
(1).- Vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/10/de-les-persones-importants.html

L'acordió i els rellotges de l'Enric Alcaraz

    

     En Jordi Alcaraz (1) tenia ganes de que sentíssim el seu fill Enric tocar l’acordió.  Abans de vacances ja havíem quedat que, un dia del mes d’agost, pujarien a veure’ns a Sant Cebrià, i l’Enric ens faria un concert. Van venir tots dos de Calella, ahir a la tarda. Com ha crescut l’Enric!. Ja no és pas un nen, ara és un noi. Recordo la darrera vegada que van venir, fa dos estius. Llavors a l’Enric li interessaven molt els fòssils i els cargols. En un racó d’una prestatgeria de casa, entre les moltes coses que guarda el meu pare, va descobrir la closca d’un cargol gegant. Pare, però si és un Nautilus!, va cridar l’Enric emocionat. Em va fer una sensació estranya veure’l tant entusiasmat amb aquella troballa, que a mi mai m’havia despertat la més mínima curiositat. Vaig pensar que l’Enric era diferent; el seu interés per les coses tenia una intensitat científica. Li vam regalar la closca de nautilus; amb l’ajut del seu pare la restaurarien i entraria a formar part de la seva col.lecció de cargols.

    

     Ahir, en Jordi i l’Enric van venir amb l’acordió. Com que la calor era prou suportable, ens vam asseure al pati, disposats a gaudir del recital. Cap de nosaltres ens esperàvem res del que vam sentir. L’Enric ens va tocar una peça al darrera de l’altra: polkes, valsos, cançons populars, amb tanta traça, que semblava que havia tocat l’acordió tota la seva vida... i només feia un any que havia començat. Els acords melangiosos de l’acordió diatònic es van anar escampant pel pati, en el que potser era la primera vegada que es tocava un instrument. Com a mínim, la primera dels darrers quaranta anys. L’Enric es va enamorar de l’acordió l’estiu passat, durant les colònies d’estiu per a joves intèrprets d’Arsèguel, a les que hi havia anat per fer piano. Allà va decidir que també volia tocar l’acordió; i un any després el teníem tocant al pati de casa nostra, convertit en tot un professional. Però jo vull ser mestre rellotger, ens va dir. Ens vam quedar parats: mestre rellotger? Quants nois al món, de l’edat de l’Enric, frissaven per convertir-se en mestres rellotgers? En Jordi ens va explicar que havia descobert una  vella maquinària de rellotge en una botiga d’andròmines a Nova York, quan havien anat per la seva exposició, i que, en veure en seu interès, l’amo de la botiga li va regalar. L’Enric no va parar. Va seguir aprofundint en el món dels rellotges, com ho havia fet amb el dels fòssils i el dels cargols, fins que en va saber molt i va fer un blog (2), per compartir els seus coneixements. Un rellotger d’un poble veí el va descobrir i, emocionat per la profunda afecció de l’Enric, li va proposar d’ensenyar-li l’ofici. Des de llavors va cada tarda al taller del rellotger a aprendre, fins que sigui prou gran i pugui anar a estudiar alta rellotgeria a Suïssa.

     

     En la darrera exposició que en Jordi Alcaraz va fer a Barcelona, hi va presentar dues obres que es titulaven “Els rellotges de l’Enric I i II”. Eren dues obres de petit format molt enigmàtiques. De totes dues hi penjaven peces antigues de rellotgeria; si no ho sabies, et podien semblar petites escultures molt remotes. En aquell primer moment, el títol em va semblar un misteri. Llavors no podia imaginar-me que aquelles dues obres, havien estat inspirades per la personalitat única del seu fill.

Notes:

(1).- Vegeu:http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/05/jordi-alcaraz-i-lestudi-de-lalfons.html
(2).- http://rellotgeselsmillors.wordpress.com/

Trobada en un concert

     

     Aquesta historia no parla d’art, sino d’amistat i la publico aquí perquè si jo no hagués conegut en Jordi Casadevall (1) a la galeria, no hauria succeït mai.

     

     Un calorós dimarts del mes de juliol, en Jordi ens havia convidat a un concert que es celebrava als jardins de la Universitat. En Nico Roig presentava el seu nou disc: Les dones macabres. En Jordi formava part de la banda d’en Nico, i tocava un cristall Baschet (2). Com que m’ho estava passant bastant malament a la galeria, aquell dia no tenia l’estat d’ànim apropiat per anar al concert, però vaig fer l’esforç. En Jordi ens havia enviat un link a la bandcamp del disc (3), i l’havíem sentit el dia abans. La veritat és que em va sorprendre agradablement. Tant la música com les lletres de les cançons em van arribar: hi havia una barreja d’ humor negre amb tendresa que em va semblar diferent de tot. Després de passar una tarda tediosa sense que passés res de res, aquell concert era una bona manera de fer un punt i a part amb la feina.

     

     Vam arribar quan faltava poc per a que comencés el concert. Als jardins de la Universitat l’ambient era fantàstic: hi havia moltíssima gent, la majoria estudiants, que seien al terra en grups, xerrant animadament. Els pocs bancs que hi havia, estaven plens. Havien muntat una barra de bar, i com que feia tanta calor, la gent s’hi amuntegava per buscar una beguda. En Carles em va assenyalar tota aquella gent i em va dir: Si vols seure ho tens una mica malament.... Jo havia d’aixecar l’ànim com fos, i vaig proposar anar a buscar una cervesa. Després, ens vam obrir camí entre la gent, i ens vam asseure a prop de l’escenari. Al nostre voltant, tots semblaven estudiants. Em va fer una sensació estranya ésser allà; va ser com tornar enrere en el temps. Havien instal·lat rengleres de bombetes de colors entre els arbres, i aquella ambientació em va fer pensar en una revetlla de feia trenta o quaranta anys. Em vaig fixar que al fons de tot, hi havia gent dreta. La majoria eren com nosaltres o més grans... Havien preferit quedar-se drets. Potser eren professors, o coneguts dels músics. Entremig d’aquestes persones, vaig reconèixer un antic company de facultat: en Joan Marimón. Aquella sensació de retrocés en el temps que m’havia envaït, va fer que la seva presència em semblés d’allò més normal. Però què hi feia allà? Feia uns vint anys o més de la darrera vegada que ens vam veure. Havia entrat un dia a la galeria per casualitat, recordo que em va dir que col·laborava amb en Benet i Jornet, que vivia a prop d’allà. En Joan Marimón havia estat un bon amic durant els anys a la universitat. Jo però, i encara que sembli estrany, el recordaria sempre pel numero 52. Quan érem companys d’Universitat estava obsessionat amb aquest número, deia que estava per a tot arreu, miressis on miressis. Fins i tot havia projectat un curtmetratge sobre aquest número. Amb els anys, he comprovat que tenia raó. Anant per la vida, sovint et topes amb un número 52.

     

     A la mitja part del concert el vaig anar a saludar. La trobada va ser una bona sorpresa per a tots dos, però el motiu encara ho va ser més: tots dos teníem una cosa en comú: en Jordi Casadevall. En Joan Marimón estava fent un documental sobre els instruments Baschet, i per això havia anat al concert. Aquella coincidència em va semblar extraordinària: s’havien trobat dos amics meus d’èpoques ben diferents, i jo no hi havia intervingut per a res. Estava clar que, malgrat tots els entrebancs, allò potser era un senyal de que la meva vida anava pel bon camí.

     

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/04/lenergia-den-jordi-casadevall.html 
(2).- Per saber que són : http://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_Baschet
(3).- Aquí podeu sentir el disc: http://nicoroig.bandcamp.com/

     

La falta de públic

     

     A més de la falta d’artistes, una altra cosa preocupant és la falta de públic. No és que n’haguem tingut mai gaire, de tota manera. A la gent en general els fa cosa entrar a una galeria d’art. El consideren un espai elitista i exclusiu, un reducte reservat a un públic minoritari, entre snob i entès, al que no s’hi pot accedir si no es forma part d’aquest cercle. Moltes vegades he vist com la gent s’atura al davant de la porta i miren cap a dins, amb curiositat i respecte, sense gosar travessar el llindar. Podria ser que no els interessi gens el que veuen penjat a les parets (això també passa, es clar), però la majoria de les vegades, la realitat és que no s’atreveixen a entrar.

     Tot i amb això, la falta de públic visitant no ha estat mai tant exagerada com ara. Quan vaig començar a treballar a la galeria, no existia ni el Macba, ni el CCCB, ni el Caixaforum, ni la Fundació Tapies. En aquell moment, si es volia estar al dia del que succeïa en el món de l’art contemporani, la única finestra possible eren les galeries d’art.  S’arrossegava encara una certa inèrcia de la curiositat que va sorgir als anys 60 i 70. A finals dels anys setanta, recordo haver assistit a esdeveniments únics en alguna de les galeries de Barcelona, que estaven plenes a vessar en aquelles ocasions. A la inquietud cultural d’aquells temps, es va afegir el “boom” del ressorgiment  de la pintura dels anys 80. Sense tractar-se d’un públic massiu, les galeries encara tenien prou visitants. De mica en mica, però, tot això va anar canviant. Les galeries varen anar perdent el paper d’únic protagonista. Varen començar a proliferar arreu centres d’art contemporani, amb propostes de tot tipus, que abraçaven tant avantguardes històriques com propostes arriscades. Gaudien de prou diners (encara que ells ja llavors diguessin que no), com per a anunciar-se el suficient per atreure públic. Amb la crisi del 93, la majoria de galeries d’art van haver de deixar de fer-ho. Ja mai res seria com fins aleshores. Es va remuntar aquella crisi i es va tirar endavant, però alguna cosa s’havia quedat pel camí.

     Més d’una vegada, amb algun company o companya de professió, hem reflexionat sobre la minva de visitants que han experimentat les galeries. El fet de que els centres d’art segueixin plens de visitants (és difícil de veure còmodament una exposició al Caixaforum un diumenge al matí), fa que no haguem de témer que el problema rau en d’una manca d’interès. L’art segueix interessant, malgrat que potser no a una majoria. Però perquè les galeries d’art són tant poc visitades, si a més tenim en comte que l’entrada és lliure?.  Per aquell sentiment de respecte que he esmentat al principi? Quin sentit té un negoci –perquè una galeria d’art és un negoci- que interessa a tant poca gent? O és potser que no interessa el que s’exposa a les galeries? Si jo mateixa treballés en un altre àmbit, les visitaria? Reconec que el postconceptual que s’entossudeixen a defensar, exposició rera exposició, em cansa bastant.  Tampoc m’emociona l’obra de molts artistes ben posicionats internacionalment i que de tant en tant apareixen en alguna galeria com si fossin l’últim d’allò últim. Avui he sentit una frase que m’ha fet pensar: “la crisi es pot superar fent coses grans i compromeses ideològicament”. Penso que també es pot superar simplement fent coses senzilles compromeses amb un mateix. Això esta molt lluny del mimetisme que regeix la programació de moltes galeries. Mentre sigui així, si és que aquest és el problema, potser es moriran de pur avorriment.