Sobrevivint els atacs de les Topblogstories i els Filmhill

    

     Els que em seguiu regularment no entendreu de què va aquesta entrada. Aquesta va dirigida als bloggers que puguin visitar aquest blog de manera ocasional. Sobretot als que busquin informació sobre aquestes dues fonts de trànsit que entren massivament al nostre blog i ens fan creure que, de sobte, tenim desenes de seguidors arreu del món. Doncs no... es tracta de robots rastrejadors que intenten fer-nos despertar la curiositat de saber d'on vénen i ens volen fer clickar sobre la font de trànsit anunciada. L'any passat es deia savegco-antivir i venia de Russia. Aquest any els atacs vénen de les topblogstories i els filmhill. Els filmhill segueixen venint de Russia, però les topblogstories venen de qualsevol pais del món. Francament no se què volen, robar-nos dades, ficar-nos un virus a l'ordinador, o un troià... De la mateixa manera que, a la vida real hem d'anar amb quatre ulls (podeu llegir l'entrada dedicada als estafadors especialitzats en artistes i galeries d'art en aquest mateix blog), passa el mateix a la vida virtual: no clickeu mai sobre la font de trànsit que ha fet disparar les estadístiques del vostre blog.

Sobre estafadors especialitzats en artistes i galeries d'art: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html

Les cases de Jorge R. Pombo

    

    L’altre dia, en Jorge R. Pombo (1) em va ensenyar unes quantes fotos de la seva nova casa a Brooklyn, Nova York. Viu en una casa d’aquelles que de seguida associem amb les pel.lícules:  dos o tres pisos amb tribunes i una escala per accedir-hi, en un carrer d’aparença tranquil, amb arbres. Em va venir al cap la casa de la Meg Ryan a “Tens un e-mail”, una de les meves pel.lícules preferides; o la casa de l’escriptor Paul Auster. Mentre mirava les fotos, vaig pensar que en Jorge no podria ser pas un personatge d’una novela austeriana. Ell no creu ni en l’atzar, ni en la contingència, ni en la casualitat. Les coses passen per algun motiu, encara que mai arribem a saber-lo.

     Quan em va ensenyar aquelles fotos, estava de pas per Barcelona. El seu destí era Venècia, on havia de muntar una exposició en una església, la Madonna dell’Orto. El títol de l’exposició, Variazioni di Tintoretto és prou explícit: a partir del quadre de Tintoretto “El miracle de Sant Marc”, en Jorge ha pintat quatre variacions que mesuren  410 x 541 cm. cada una, les mateixes mides que el quadre original. Com ja va fer en sèries anteriors sobre obres de Velázquez o Tiziano, pinta rèpliques de l’obra original, i després actua sobre la superfície de la pintura amb dissolvents. El resultat és espectacular: l’obra cobra una nova vida i s’obre a una dimensió abstracta i fortament espiritual. Les formes i els colors predominen sobre els elements narratius. L’obra ara, ens parla d’altres coses. De fet ens parla d’ell mateix: podríem dir que el resultat és quasi com un mirall del seu  interior. Aquesta exposició té un valor afegit, ja que en l’església on seran exposades, esta enterrat el mateix Tintoretto.

     Sempre he pensat que l’obra d’en Jorge R. Pombo respon a la narració d’un viatge. Fa alguns anys, en Jorge perseguia la idea del Nord. Em fa pensar en Glenn Gould (2), ell també va viatjar al nord del Canadà buscant la veritat. En Glenn Gould no s’imaginava vivint en un país càlid, ell creia que en el silenci del gel, i envoltat d’un paratge inhòspit, era més fàcil trobar-se a sí mateix i de retruc, conèixer més a fons l’essència de l’ésser humà. No sé si en Jorge Pombo tenia aquesta idea quan va viatjar pel nord d’Europa, per la Sibèria o per Groenlàndia. El que sé, és que a partir d’aquests viatges, va fer sèries de pintures extraordinàries. Les exposicions Intro (2002) i Blanc (2004) en varen ser un testimoniatge.  Més endavant, va interessar-se per les ciutats; els paisatges artificials on es produeix la major concentració d’éssers humans. Ens ho va ensenyar a l’exposició Ciutats (2008). Des de llavors, en Jorge es va abocar a un viatge molt més difícil: el viatge interior. Aquest viatge és el que ara, el portarà fins a Venècia. Mentre duri el muntatge, viurà en una cel.la destinada als peregrins, a prop de la tomba del mestre.

    La primera casa que li vaig conèixer a en Jorge Pombo, va ser un pis al barri del Guinardó. Allà és on va pintar tota l’exposició Intro. En aquell pis hi ha un balcó des del que es veu la muntanya. La vista és imponent: la muntanya és una massa de roca escarpada que domina completament el panorama. En aquell pis, ara hi viuen el meu germà i l’Esther. S’hi van instal.lar quan en Jorge es va mudar a un altre més gran. Hi ha coses, i potser aquesta n’és una, que em fan pensar que tinc un lligam amb en Jorge R. Pombo. Quan va marxar de la galeria, em va dir que estava segur de que ens tornaríem a trobar professionalment, que no sabia ni on ni quan, però que els nostres camins es tornarien a creuar. N’estic ben segura.

(1).- És l’artista que es descriu a El dossier d’un artista, abril 2012 http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/el-dossier-dun-artista.html

També podeu visitar la seva web:http://www.jorgerpombo.com/

(2).- Vegeu No doneu la mà a Glenn Gould, abril 2012 http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/no-doneu-la-ma-glenn-gould.html

Quan passa un àngel... o dos

    

      Les primeres històries que vaig escriure sobre la galeria, recollien experiències insòlites que havien succeït en aquest espai. Fets quasi sobrenaturals, que m’havien fet reflexionar sobre la càrrega màgica d’un espai, en el que havia passat una gran part dels últims vint-i-cinc anys de la meva vida. La deriva programàtica de la galeria durant la última temporada, em va fer replantejar les coses. Vaig intuir que l’època més feliç de la meva vida aquí s’havia acabat, i vaig començar a fer balanç.  La setmana passada, però, una cadena de fets positius inesperats –tot i l’eclipsi- van fer que em tornés a fixar en el present: encara no estava tot perdut.

     Tot va començar amb una trucada d’una periodista de TV3 que volia fer un reportatge sobre la Fiona Morrison.  Aquest any, la Fiona ha estat seleccionada per representar a Andorra a la Biennal de Venècia, i ha exposat amb mi tres vegades. Una setmana abans havia enviat a TV3 un dossier amb tot el projecte de Venècia, sense gaires esperances. No és gaire freqüent que els mitjans s’interessin pels assumptes de les galeries; el poc espai cultural dels informatius l’ocupen, normalment, les institucions. M’ho havia demanat una noia que visita assíduament la galeria. Després d’explicar-li el canvi de rumb de les exposicions, em va mostrar el seu interès en fer alguna cosa pels artistes que havien exposat aquí i per cridar l’atenció sobre el meu espai. Vaig explicar-li que faríem una presentació del projecte de la Fiona, i li va semblar l’excusa ideal: “treballo als informatius, envia’m tot el material que tinguis i el passaré”, va dir-me. La trucada de la periodista va ser l’evidència de que tot havia funcionat. La càrrega positiva continuava viva, malgrat tot.

     Aquell mateix dia, cap a mig matí, va entrar una noia a la galeria. Va passejar per la sala, i en sortir, em va demanar que li situés la galeria en un mapa que duia a la mà. Era un plànol de l’Associació de galeries, i estava molt mal senyalitzat. No sé com va anar la cosa, però ens vam acabar explicant la vida. Em va dir que feia un any havia obert una galeria a Les Franqueses del Vallès que es deia Artemisia. Estava molt il.lusionada, s’ho passava bé amb la galeria, que havia convertit en un reflex de totes (moltes) les seves inquietuds. Li faltava l’experiència, però això s’agafa amb el temps. Què és el que s’ha d’exposar i a qui vendre-ho, tot això es pot aprendre. Aquella noia era tant oberta i tant espontània, que no semblava real.  No tenia res a veure amb els galeristes que conec, ni amb ningú de l’àmbit de museus o institucions. En la seva actitud no hi havia ni rastre de prepotència, d’altivesa, d’arrogància. No es creia posseïdora de la veritat absoluta, no era d’aquelles persones que es miren els altres per damunt de l’espatlla. I a més, era lluminosa. Fora d’aquí hi ha vida, vaig pensar.

     Així doncs, aquests dos fets puntuals, succeïts pràcticament en cadena, em van tornar l’energia que el desencís actual m’estava prenent. Em vaig adonar que tots dos successos m’havien provocat un estat d’ànim quasi eufòric: les coses funcionen, la gent pot ésser fantàstica. La vida s’encara d’una manera diferent amb aquest estat d’ànim.  Un amic meu hauria dit que havia passat un àngel pel meu costat; però pel canvi que es va experimentar a dins meu, jo diria que com a mínim, en van passar dos.

L'exposició de l'Evru de 2003

    

     Recordo que estava morta de por, pensant en l’exposició que se’m venia a sobre. Sempre he estat bastant metòdica, i m’espantava el fet de no poder programar el dia a dia, de no poder controlar ni l’espai ni les situacions. L’Eugènia es passava el dia compadint-me: “Pobre Anna, la que li espera”. Per tal d’anar-me mentalitzant, em vaig endur la invitació com a punt del llibre que pensava llegir aquelles vacances de Setmana Santa. Era un llibre d’en Paul Auster, llavors m’agradava molt.

     L’exposició que preparàvem era de l’Evru, anomenat Zush fins feia ben poc. Després de l’exposició celebrada al Macba, havia canviat d’identitat. Segons ell, a més, també havia canviat la manera de pintar. Tots nosaltres, però, veiem una total continuïtat en la seva obra. Durant els dos mesos i mig que duraria la seva exposició, l’Evru s’instal.laria a viure a la galeria. Això volia dir que hauria de conviure amb ell i que la galeria es convertiria en el seu estudi i la seva casa. L’Enrique Ruiz-Geli, va re-dissenyar l’espai de dins per tal de que ell s’hi trobés còmode: una xarxa en diagonal fins el sostre dividia la sala en dos: el que seria el seu estudi, i la zona del públic, en la que hi va instal.lar un chill out, amb coixins al terra. La xarxa permetia que el públic veiés en tot moment el que feia l’artista, si estava treballant, menjant o dormint. Va fer instal.lar llums negres: l’Evru feia servir pintura fluorescent, i l’efecte només es veia encenent la llum negra. De columna a columna, es varen lligar diverses cordes de colors verd i taronja fluorescent, com si fossin connexions neurològiques. L’Evru es va instal.lar com si fos casa seva: va portar la seva taula de treball, el seu ordinador, els seus objectes (centenars) de referència, el seu llit, tots els seus estris de pintar, les obres que tenia a mitges, i fins i tot una planta, que s’hauria d’acostumar a viure amb la llum solar d’una bombeta. També va portar la seva música: durant aquells dos mesos em vaig posar al dia en música electrònica, l’Evru la tenia posada a totes hores (Brian Eno). Algunes vegades també en feia ell, amb un vell sintetitzador (minimoog) pel que tenia una gran estima. La galeria doncs, es va convertir en l’Evrugo Mental State, el país de l’artista. Un món nocturn, poblat de personatges abstractes en els que el seu interior (cervell, neurones, cor) és visible i determinant. Uns personatges –potser els seus alter ego - que parlen i escriuen en asura i fan servir els tucares com a moneda.

     La primera cosa que recordo d’aquella convivència, i que em va fer pensar que les coses anirien bé, va ser la bona olor que feia el bany: una olor de sabó fresca i neta. Com el somriure de la seva ajudant, la Neus, que venia tots els matins per ajudar-lo a acabar una tela gran. Mentre l’Evru treballava, conversàvem durant hores, ens vam explicar la vida. Venien moltes persones de visita, i s’apuntaven a la tertúlia, tothom es feia amic de tothom. Vam riure molt, vam compartir estones molt bones. Vaig descobrir que l’Evru era un home obert i simpàtic. Podia semblar extravagant, però era extremadament correcte. En aquella època, l’Evru estava fent un treball amb fotos de dones nues: unes fotos de petit format, sobre les que hi aplicava resines de colors llampants, collages, i elements simbòlics de signe divers. Quan la galeria estava tancada, convidava a amigues i conegudes a posar per a ell. Jo això no ho veia, ell procurava que aquesta fase del seu treball es desenvolupés amb la màxima discreció i intimitat; però afegia un plus d’excitant i misteriós a l’ambient, fins llavors ascètic, de la galeria.

     A mi m’agradava jugar amb el seu minimoog. Sempre que podia, li demanava que me’l deixés tocar. “M’hauria agradat tocar el piano”, li vaig dir un cop. “Com que m’hauria agradat? –em va preguntar- I per què no el toques?”. “Ja he fet tard”- vaig respondre. “Mai és tard” –va dir-me. I com que durant aquella exposició em sentia tant desinhibida i tant esbojarrada, em vaig apuntar a classes de piano (i fins ara). Per això sempre que parlo d’aquella exposició, deixo ben clar que per a mi,  hi va haver un abans i un després.  Conservo una Isvra que em va regalar quan es va acabar l’exposició. D’Isvras en va fer moltes: eren com unes cartes de joc amb els seus personatges i símbols. Quan ell te'n donava una, era com si et donés la teva carta, la de la teva vida, la del teu destí. A la meva hi ha uns punts paral.lels molt marcats, fortament interconnectats, dels que en surten unes ramificacions. Als extrems hi ha unes anotacions en asura. Per a mi, el significat és ben clar: “Mai és tard. Tot és possible”.

Sobre artistes falsos

   

       Durant el primer curs d’història de l’art, una companya (la Rosa Alcoy) i jo vam fer un treball de curs que va marcar un abans i un després, i al que mentalment he tornat diverses vegades al llarg d’aquests anys. No recordo el motiu que ens va fer triar aquell tema: la màquina, com a pretext de creació artística. Després de donar-hi voltes, vam decidir anar a parlar amb la  professora, la Sra. Victòria Salom, per plantejar-li la nostra idea i saber què era exactament el que s’esperava de nosaltres: era el nostre primer treball universitari. Ens vam trobar però, que la Sra. Salom havia agafat la baixa, i ens va atendre el seu substitut: en Ferran García Sevilla. Quan li vam plantejar el tema ens va sortir amb un estirabot: “no podeu pas fer aquest treball, perquè no hi ha cap artista que hagi pintat mai cap màquina”, ens va dir amb una prepotència aclaparadora.

     El to de menyspreu d’aquell comentari va ferir profundament el nostre amor propi (llavors encara no sabíem que, a més, era del tot fals) i vam prendre una decisió unànime: si no hi havia cap artista que hagués pintat mai una màquina, ens els inventaríem. Durant els mesos següents vam forjar tres brillants personalitats artístiques ben diferenciades: Friedrich Kaplan, Ray Brügher i Ugo Chierichietti. Tots tres havien pres el tema de “la màquina” com a eix vertebrador de la seva pintura. L’obra d’en Kaplan era gestual, violenta, carregada de continguts socials i polítics.  En Ray Brügher conreava una pintura atmosfèrica, amb matisos quasi místics, que presentava els elements mecànics com a agents d’alliberament intel.lectual. Les màquines d’en Chierichietti eren el seu particular punt de partida per a crear formes fins a l’infinit, practicant una mena de constructivisme lúdico-metafísic.  Entre totes dues vam elaborar tots els conceptes teòrics, així com la redacció dels textos i la Rosa –sempre brillant en tot- va crear l’obra de tots tres.

        Vam presentar un treball fet amb molta cura i molt ben documentat (aparentment, es clar). Havíem inclòs moltes imatges, diverses crítiques, entrevistes amb els tres autors, i les ressenyes bibliogràfiques corresponents. Recordo perfectament la reunió que vam tenir al despatx de la Victòria Salom, ja recuperada.  A fora feia un dia esplèndid, mentre ella fullejava el treball i assentia amb aprovació. Recordo que em va saber greu: era una bona dona i l’estàvem enganyant. Li vaig preguntar si coneixia els artistes i ens va confessar que no. Vam contestar totes dues a l’hora: “ens els hem inventat”. Va riure, li havia semblat genial. Tant, que ens ho va fer presentar a classe. No oblidaré mai la visió de tots els nostres companys prenent notes, mentre nosaltres projectàvem les diapositives que havíem preparat i ens entusiasmàvem parlant de l’obra d’en Kaplan, d’en Brügher i d’en Chierichietti. Quan al final vam desvelar que tot havia estat un muntatge, alguns van marxar indignats, però la majoria ens van aplaudir durant una bona estona.

     He explicat aquesta història, perquè alguna vegada hi ha hagut artistes que m’han fet dubtar. Artistes que, sense cap trajectòria consolidada, apareixen al mercat amb preus astronòmics. La seva obra, correcta i sense estridències, esdevé per a mi un enigma: massa referències temàtiques a altres artistes reconeguts del panorama internacional;  fins i tot la manera de pintar s’hi assembla. Si he tingut l’oportunitat de parlar-hi, m’ha cridat l’atenció la vaguetat de les seves explicacions i l’excessiva distància amb les obres. A les meves preguntes, respostes buides, indefinides. L’artista és real, l’obra és real: els he tingut al davant dels meus ulls. Però hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, alguna cosa que fa que tot plegat sembli fals. Encara que aquest artista hagi exposat –o precisament per això- en alguna galeria important, pot tractar-se d’un bon muntatge. Per tot això, més d’una vegada  he fullejat aquell treball de primer de carrera, i he pensat que vam fer una molt bona feina. Llavors però, no n’érem conscients.