L'illa deserta del meu pare

    

     Quan era adolescent, el meu pare em deia: “Has d’aprendre coses que et siguin útils per a sobreviure en una illa deserta. Has d’anar omplint la motxilla amb aquestes coses, quan més plena la portis, millor. Tindràs més eines per sobreviure. Si vas amb la motxilla buida, no et voldran”. Això ho deia quan jo em posava a aprendre fer coses, com quan em vaig posar a aprendre a fer punt de ganxet, i més tard de mitja. “Això és una cosa útil, la gent s’ha de vestir”, deia. A mi m’agradava escriure, i li preguntava: “Un escriptor podria anar a una illa deserta?”. “Sí, -deia-, perquè si no esta sol, la gent agrairà que hi hagi algú que els pugui explicar històries, però ha de ser molt bo, i ha de saber fer altres coses”. Cada vegada que començava alguna cosa, sempre li preguntava al meu pare si amb allò podia anar a l’illa, com quan vaig començar a estudiar idiomes, perquè jo no li acabava de veure la utilitat. “I tant!, -em deia el meu pare, ben convençut- potser a l’illa hi anirà gent d’altres països, i com t’hi comunicaràs si no parles la seva llengua?”. I jo, ben convençuda vaig estudiar primer anglès, després italià, i finalment alemany. “Tu omple la motxilla, sempre has d’omplir la motxilla”.  Quan em vaig matricular a la universitat per fer història de l’art, el meu pare va dubtar, i jo també. “Amb això no és gaire clar que em vulguin a l’illa, oi?”. “Bé, no, no és gaire clar...però són coneixements, i els coneixements no et pesaran gaire a la motxilla, i sempre et poder ser útils per alguna cosa”. I més tard, quan vaig començar a treballar a una galeria d’art, li vaig dir: “Mira, ara els coneixements d’art em serviran, però això de vendre quadres, vols dir que serà útil a l’illa deserta? M’hi voldran?” “Doncs sí! –va dir ben segur- ara aprendràs a explicar, convèncer i a negociar. I això és molt valuós a les illes desertes”.

     Durant aquests dies de confinament, i amb la situació extremadament difícil que ens espera, penso molt en l’illa deserta del meu pare. Primer, perquè em falta temps per practicar totes les coses que he après a fer durant la vida, però sobretot, perquè se m’ha tornat a despertar aquell esperit de supervivència que em va inculcar, sense adonar-se... o sí.  Ell, que havia viscut la guerra, i sobreviscut molt bé la postguerra gràcies al seu afany per aprendre i superar-se, em va transmetre uns valors que ara agraeixo. “No et preocupis’, ocupa’t”, em deia sempre que em veia capficada pel futur. “Fes coses, no paris”. Me’n adono que he estat aprenent a fer coses tota la vida, fins fa poc, que les coses s’han anat posant cada cop més difícils, i he hagut de començar a treure coses de la motxilla. Potser aquella idea de l’illa deserta del meu pare era una juguesca pedagògica de gran valor. 

     Aquests dies, amb temps de sobres per mirar fotografies antigues, he tornat a veure aquells jerseis que em vaig fer, els plats que vaig cuinar, els concerts de piano dels Nadals... sempre aprenent, sempre ocupant el temps. Penso molt en el meu pare aquests dies.... Què hauria fet ? S’hauria confinat a casa? Hauria tingut por de la pandèmia?.... Tinc ben clar que no. Aquestes coses no anaven amb ell. Ell hauria seguit anant al seu estudi, en cotxe, això sí. Hauria seguit amb la seva vida. En això no estic fent com ell penso que faria, tot i que em costa. No et preocupis, ocupa’t, em dic a mi mateixa. Quan tot passi, potser aprendré l’ofici de perruquera. El meu avi, que era paleta, va sobreviure al camp de concentració fent de barber. La motxilla, sempre ben plena.