dimecres, 5 de febrer de 2020

Descobertes que fastiguegen... una mica.

    


   Quan estudiava a la universitat, vaig conèixer una noia que semblava que es menjava el món. Estava molt atenta a les classes, i em va donar la impressió que s’aplicava a fons en els estudis. El seu aspecte era polit i seriós, madur, fins i tot aparentava ser més gran. Vestia clàssica i duia joies, cosa gens comú a la resta de noies. Fins i tot en les coses de la vida anava uns quants passos per davant de nosaltres: mentre la majoria encara teníem l’adolescència molt a prop (o encara hi érem) ella estava a punt de casar-se, i fins i tot tenia un pis de propietat. Malgrat aquestes diferències entre ella i jo, em vaig deixar seduir pel seu aplom i el sentit comú que em semblava que regia tots els seus actes. Em va semblar que era d’aquelles persones en qui es podia confiar, per la seva maduresa i bon criteri. Més endavant va quedar clar que em vaig equivocar.

    Havíem de fer un treball per a la classe de Renaixement, i vam acordar fer-lo plegades. No recordo exactament de què anava el treball, que, per qüestions pràctiques, vam acordar dividir-lo en dues parts, i que cadascuna en fes una. Recordo que jo vaig utilitzar la bibliografia sobre el tema per esbossar una tesi original. Aquesta era una forma de treballar que em divertia molt, tant si la tesi tenia recorregut com si no. La idea de pensar, d’analitzar i de treure conclusions em resultava estimulant, encara que de vegades es pogués afirmar que “si non è vero, è ben trobato”. El que sí que recordo, és que jo havia quedat absolutament satisfeta de la meva part del treball. No era gaire extensa, no tant com la que havia confegit la meva companya seriosa i responsable, però jo estava convençuda de que havia fet una bona anàlisi sota un punt de vista que no havia trobat a cap llibre ni article especialitzat. Esmentava a peu de pàgina totes les fonts que havia utilitzat per escriure la meva tesi, i apuntava una sèrie d’idees pròpies que, segons el meu parer, donaven una llum diferent sobre el tema. Però la part que havia escrit (hauria de dir transcrit) la meva companya tant madura i entenimentada no s’aguantava per enlloc. Quan la vaig poder llegir a casa, vaig experimentar un enuig monumental. S‘havia limitat a copiar fil per randa un dels llibres que ens havia recomanat el professor, concretament “Idea”, d’Erwin Panofsky. I quan dic copiar, és copiar. Íntegrament i del tot: les mateixes paraules, les mateixes notes a peu de pàgina de l’autor, els mateixos capítols. Un desastre total. No recordo què li vaig dir, suposo que no em deuria quedar callada. Em vaig apartar d’ella, i no hi vaig tornar a col·laborar mai més. Un cop acabada la carrera, tampoc en vaig tornar a saber res més. Mai més... fins l’altre dia.

     Les xarxes socials tenen aquestes coses: quan menys t’ho esperes topes amb una persona que havies oblidat. L’altre dia em vaig trobar amb una foto d’aquesta antiga companya de classe, que, per cert, estava idèntica. Estava amb la consellera de cultura, i no quedava clar què feien juntes, cosa que em va fer encuriosir per saber com havia arribat allà. No em va costar gaire: la meva ex-companya és una alta funcionària del departament d’ensenyament, i al llarg de la seva vida ha ocupat llocs destacables i segurs. No cal dir que em vaig exasperar. Jo, sempre amb les idees per endavant, amb l’atracció pel risc, la novetat i la sinceritat, condemnada de per vida a maniobrar amb situacions difícils, precàries i del tot incertes. Altres, amb les trampes per bandera, ben aposentades en llocs arrecerats i ben pagats. La vida és així.