dijous, 19 de setembre de 2019

Notes per a una visita comentada que no vam fer.



Nota abans de començar: 
En aquest text, l'ordre en el que apareixen els artistes segueix el recorregut de l'exposició.

Jesús Galdón és un artista que reflexiona sobre la comunicació i la manera amb la que l’art, a través de la seva forma, ha arribat fins a nosaltres, i com ens parla de la història i del món. Fa referència a la transmissió dels missatges, a la comunicació de les intencions dels artistes. El filacteri és una cinta que en moltes pintures antigues, portava el lema de l’obra inscrit. Galdón aïlla el filacteri, i el converteix en una escultura portadora de missatges. En aquest cas, el missatge és tot allò que es reflexa. Si el mirem, el filacteri s’activa i nosaltres ens convertim en el missatge. Potser una referència al fet de que l’art s’activa amb la nostra mirada. El sentit el pren quan mirem una obra d’art i s’estableix la comunicació entre ella i nosaltres.
  
Martí Gasull Coral és un autor quasi desconegut, tot i que en vida va guanyar molts premis de fotografia. Va destacar pel seu laboratori de fotografia, i més tard, per la tasca del seu fill, Martí Gasull Avellán, que es va especialitzar en la fotografia d’obres d’art. Gasull Coral havia muntat un laboratori fotogràfic i positivava fotos dels fotògrafs destacats del seu moment, amb qui sempre va mantenir una bona relació. Les seves fotografies, fetes sempre abans o després d’entrar al laboratori, retraten el seu entorn vital, urbà o domèstic. Els seus temes eren la llum i els detalls de la vida quotidiana. La seva obra, vista en conjunt, és un document històric de primer ordre.

Martí Gasull Avellán, a través de la seva feina de retratar obres d’art, esdevé un testimoni vivent de tot el panorama artístic a Barcelona. En moments de la seva feina als nombrosos estudis, va retratar també els artistes, i això va ser el motiu d’una exposició que es va celebrar primer al Museu de Montserrat i després a El quadern robat

L’obra de David Ymbernon ens submergeix en el seu món màgic i de fantasia. És un món habitat per un personatge que es va inventar fa molts anys (Latung La La), un personatge que ningú ha vist mai, però que sempre hi és. Els colors blanc i taronja són presents de forma quasi obsessiva. La seva obra en general té molts components de surrealisme, en tant que presenta una realitat alternativa. Important conèixer la seva faceta de performer. L’obra “Trencaclosques”, presentada talment com si fós una joguina, amb la seva caixa d’embalatge, és molt representativa de la seva poètica. A banda de presentar les seves icones (ou amb ales, Madelman, color taronja, paisatge nevat), ens fa pensar sobre la llibertat condicionada. Fins i tot un joc comporta la idea d’haver de seguir unes regles... però en el món de Latung La La, les regles són altres que les del món convencional. La imaginació tot ho trastoca.

Jordi Lafon és, per damunt de tot un artista compromès amb el seu entorn, que constitueix, a més, el tema de reflexió de les seves obres. És un artista pluridisciplinar: dibuix, pintura, collage, escultura, instal.lacions... sovint utilitza objectes que recol·lecta de manera sistemàtica, en una voluntat de donar-lis una segona vida, d’obrir-los a nous significats. Per veure fins a quin punt la seva obra, a més de qüestionar i reflexionar sobre l’entorn, és participativa, destaquem les seves derives: passejades amb gent, en silenci. Després s’intercanvien impressions, i s’observa de quina manera tant diferent interactuem amb el nostre entorn. L’obra Massa soroll, te a veure amb la recol·lecció d’objectes (nous i respatller de cadires) i amb l’anàlisi del llenguatge ”Mucho ruido y pocas nueces”. Com que aquí n’hi ha moltes, el soroll, és doncs excessiu. És doncs una crítica a l’opulència discursiva de la demagògia.

Jordi Martoranno és un pintor que ha evolucionat des d’una pintura orgànica al minimalisme absolut. Després d’un viatge a Estats Units en el que va entrar en contacte amb els artistes minimalistes,  va replantejar-se tota la seva obra, i va sentir  la necessitat de buidar-la de concessions esteticistes. La pintura que exposem forma part d’una sèrie que va batejar com a Pleroma Uroboros, que reflexiona sobre l’origen de la consciència, abans de constituir-se com a forma. Per això, les formes que apareixen en aquesta sèrie estan inacabades, i semblen flotar en un espai ingràvid, en el que els conceptes de dalt i baix, no existeixen. També ha depurat la seva tècnica pictòrica al màxim, per ser conseqüent amb el seu minimalisme conceptual.

 Elena Kervinen és una artista finesa que busca, per damunt de tot la bellesa, entesa com aquella emoció estètica que ens connecta amb el món. En aquest sentit, va desenvolupar una sèrie de treballs que va titular “El teixit secret”, perquè ella creu en la existència d’un teixit ocult, d’uns fils invisibles, que uneixen els homes amb el cosmos. En tota la seva obra hi ha una forta càrrega, espiritual, de vegades mística. Temes com l’infinit, l’espiritualitat, la contemplació, estan presents en els continguts de les seves obres. Aquesta obra introdueix un element nou en el seu discurs; que és la idea dels fragments. Una obra fragmentada perquè hi falten altres fragments. Agafa importància allò que falta, allò que no hi és. Les coses ens arriben fragmentades, i hem d’imaginar allò que s’ha perdut a través del temps.

Jordi Casañas
La seva fotografia és eminentment urbana, perquè la ciutat és el seu àmbit de treball habitual com a fotògraf documentalista. La seva obra descobreix coses que la mirada distreta no veu. És un gran observador que descobreix poètiques en coses quotidianes que passen desapercebudes a la majoria. En aquesta fotografia un paisatge d’arbres es reflexa en un cotxe. Sense cap mena de dubtes és una obra de gran bellesa, però per damunt de tot és una lliçó d’observació de la realitat.

 En l’exposició de Salvador Juanpere titulada “Daprès, selon, suivant”, que vam fer a el quadern robat fa aproximadament un any, Salvador Juanpere va retre homenatge a tots els autors que havien sigut importants en la seva carrera d’escultor; tots aquells aquells que li havien obert camins. També volia plantejar la idea de que cada vegada que algú mira una obra, aquesta reneix carregada de nous significats, que són els que cada observador li atorga. Aquesta obra que tenim aquí parteix d’una Musa de Brancusi, que ell reprodueix en marbre de Carrara, sobre la que hi inscriu el títol d’un poema de Baudelaire de Les flors del mal. Juanpere juxtaposa la lectura de la Musa de Brancusi a la lectura d’un poema de Baudelaire, obrint-la a una nova dimensió.

Jorge R. Pombo realitza una visió pictòrica d’una imatge de satèl.lit de l’illa de Manhattan. D’alguna manera, enllaça amb tota la sèrie de pintures que esta fent ara sobre pintura clàssica, en la que la imatge primera és desfigurada a través de la pintura mateixa, obrint-se a nous significats, i sobre tot, a una nova percepció. L’obra deixa de ser descriptiva, i entra en una possible lectura subjectiva que prové dels colors i les taques. Allò concret i determinat, esdevé abstracte. Aquest és un camí que va iniciar ja fa temps, el procés es va poder veure abastament en l’exposició que es va presentar al Museu Can Framis i que va comissariar Marie Claire Uberquoi. El nom de la ciutat (New York) guixat, expressa rebuig. La ciutat com a ens artificial, fortament codificat, ofega la vida de l’ésser humà. La condiciona com a medi extra-natural.

Joan Furriols hauria de figurar entre els artistes destacats de l’avanguarda, però el particular comportament del món de l’art, ha fet que el descobrissim a prop d’ 80 anys. Artista disciplinat, la seva obra va estar sempre lluny dels circuits habituals, però la seva constància va fer que tota la seva trajectòria gaudeixi d’una gran coherència. L’obra escollida per aquesta exposició resumeix perfectament els eixos centrals de tota la seva obra: l’espai i els seus límits, expressats a través de l’ordre: l’ordre concret dels forats a la superfície delimita un espai.... Furriols construeix espais en les seves obres, que poden ser reals o metafísics. Per altra banda, tota la seva obra és austera i minimalista.

Oriol Jolonch construeix fotomuntatges surrealistes, creats a partir d’imatges pròpies. L’obra de Jolonch inventa realitats, a partir de reflexions sobre el món, la vida i els homes, sovint amb conclusions apocalíptiques, o sobre les que plana l’amenaça. Fa una barreja de realitat i ficció, sovint per alertar sobre els perills de la civilització contemporània. El seu interès es centra en investigar el que passa a l’interior de les persones. Sovint utilitza imatges determinades per la seva càrrega simbòlica. Moltes vegades envernissa les fotografies per donar-lis un toc diferenciat, també les pot encolar sobre un suport per tal d’atorgar-lis un aspecte de fotografia antiga. La idea és que pugui semblar que ens trobem al davant d’un missatge intemporal.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada