dilluns, 23 de juliol de 2018

Verdaguer, boscos i Pirineu

     


Aquest text és una transcripció de les notes que vaig prendre durant la conferència de Bernat Gasull al voltant del tema "Verdaguer, boscos i Pirineu", que va tenir lloc a el quadern robat el dia 18 de juliol de 2018. La sessió va estar tota la estona il.lustrada amb una projecció de fotografies del mateix Bernat Gasull, d'indrets, animals i plantes de la ruta que va fer Verdaguer en la seva ascensió a la Maleïda. 
     


     A la segona meitat del segle XIX, els boscos de Catalunya i també del Pirineu estaven desapareixent. La industrialització, amb l’ús del carbó com a combustible, comportava la tala d’arbres sistemàtica. Quan Verdaguer va arribar al Pirineu, encara va estar a temps de veure els boscos abans de que desapareguessin, però ja tenia consciència del perill que corria tota la massa forestal del nostre país, i d’arreu. Aquesta consciència d’haver de protegir les reserves forestals començava a despertar-se a tot el món. L’any 1879 s’havia decretat el Royal National Park d’Austràlia com a parc nacional. Així doncs, quan Verdaguer va iniciar la seva ascensió a la Maleïda (l’Aneto) el 1882, ho feia amb el sentiment de travessar un indret natural preuat i en perill. La seva travessa va ser la primera, que en tinguem constància, feta per un muntanyenc català. Va recollir les seves observacions en uns quaderns de notes que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquests quaderns són els que Bernat Gasull va fer servir de guia per a refer l’itinerari que va seguir Verdaguer en la mesura del possible, ja que moltes vegades, els camins que descriu Verdaguer s’han perdut. Verdaguer tenia una veritable dèria pels arbres, l’inspirava el romanticisme del bosc profund. Baixant de la Maleïda es va desviar del camí per admirar un avetar, que malauradament no va poder veure, perquè una boira baixa li ho va impedir. Les seves notes són plenes de descripcions de les diferents espècies que va trobant, sobretot avets, faigs i roures, de descripcions de la seva frondositat i alçada. Fins i tot veu un desafiament entre els arbres: a veure quin creix més amunt!. També estableix comparacions poètiques entre els avets i els campanars punxeguts del Pallars, entre la Maleïda i un bosc. Però la vegetació que va veure Verdaguer no és la mateixa que hi ha ara. En alguns trams potser sí, però no en tots. Algunes espècies forestals han canviat. La fauna que descriu tampoc és ben bé la mateixa. La caça ha acabat amb alguna espècie, com l’herc del Pirineu, que ha estat substituïda per una altra espècie de la cabra hispànica; però encara es poden veure ocells com l’aigüerola, que viu a prop dels rius, torrents i rierols de muntanya. Sobre el gran enigma, de si en Verdaguer havia arribat al cim de la Maleïda, en Bernat Gasull ens va afirmar que, per les descripcions que va detallar el poeta en els seus quaderns, dedueix que sí, que hi va arribar. Verdaguer va evitar escriure detalls massa explícits.  En aquella època, l’església veia el muntanyisme com una cosa quasi diabòlica.

     Verdaguer va travessar el Pirineu per trobar la inspiració necessària per escriure Canigó, però també ho va fer empès per l’esperit romàntic de l’aventura i la descoberta. No era ben bé aquesta, la imatge que molts dels assistents teníem de Verdaguer. En Bernat Gasull ens va descobrir un veritable  heroi romàntic, un personatge fascinant que va estudiar per capellà per embarcar-se en un vaixell i viatjar a llocs exòtics com Cuba, Rússia, Síria o Palestina. Un poeta, amb una biografia sorprenent, digna d’una superproducció de Hollywood, amb aspectes foscos, com la seva relació amb l’espiritisme i els exorcismes; i aspectes lluminosos com la seva dedicació a ajudar als més necessitats. Verdaguer va acabar enfrontant-se a tots els estaments del poder, que coneixia bé,  per posar-se al costat del poble. Esperarem amb delit que s’estreni la pel.lícula sobre el llibre que ha escrit en Bernat: el tràiler que va projectar ens va deixar clavats a la cadira.

     Però una de les coses més valuoses que ens va transmetre en Bernat Gasull, va ser el seu propi afany encomanadís per la descoberta i la investigació. Oriol Jolonch, que va assistir a l’acte, em va compartir una conclusió ben encertada: “les coses bones les has d’anar a buscar. Si esperes que t’arribin a casa, et quedes sense res”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada