En suspens...

     

     És difícil descriure la sensació que tinc, i no sé si me’n sortiré. Des de fa temps, sento que alguna cosa no va del tot, que la vida no flueix com ho feia abans. L’altre dia, en una pel.lícula, vaig sentir una frase que s’aproximava a una descripció de l’estat en el que sento que estic. Un matrimoni parlava dels estralls que havia causat en la seva vida la mort del seu fill. El pare deia que, malgrat tot, havien tirat endavant, però la mare ho va negar: “No hem tirat endavant. Ens hem aturat”. La qüestió és que així és com em sento. Com si m’hagués aturat en un descampat en el que passen poques coses. Vaig donant voltes, sense cap intenció concreta, saltant entre matolls; buscant l’ombra quan fa calor i el sol quan fa fred. De vegades m’entretinc mirant el cel, sempre canviant, sempre un espectacle. O observant la vida arran de terra; els petits insectes que fan la seva vida. Els observo, com ho faig amb la gent que passa pel carrer. Tots van i vénen, i penso en quan jo també ho feia sense aquesta consciència d’estar entre parèntesi. Altres vegades, em sento com si estigués suspesa a l’aire. Com si m’hagués elevat fins les altures, i em desplacés a mercè del vent. No tinc la sensació de que m’estavellaré contra el terra, no pateixo vertigen, ni intueixo cap perill. Simplement em gronxo amunt i avall, i em desplaço amb lleugeresa d’un cantó cap a l’altre. Observo el món, però no acabo de formar-ne part. Sento que estic en un territori en el que tot esta ajornat, i quan em trobo persones conegudes, les escolto i pateixo per no donar una conversa massa buida.

    

     Fa uns dies, en un concert, em vaig trobar un poeta que ha visitat la nostra galeria i fins i tot va participar fa un parell d’anys en una lectura poètica que vam organitzar al voltant de l’obra de l’artista que estàvem exposant en aquell moment. Les seves paraules entusiastes sobre les nostres exposicions, el seu elogi de la línia de sòbria austeritat de la nostra programació, em va allunyar, ni que fos per un moment, d’aquest paratge d’espera. De cop em vaig sentir caminant, no vagant; actuant, enlloc de contemplant. Durant breus moments, vaig abandonar feliçment el meu parèntesi. No sé ben bé perquè, tinc aquesta sensació d’estar en una mena de ro res. És per no obtenir la resposta esperada a la feina diària?  En té la culpa el comportament passiu al que ens aboquen les xarxes socials? Des d’allà, projectem la nostra vida o els nostres interessos des d’un esplèndid aïllament. Encara que aconseguim arribar a molta gent, i fins i tot, encara que obtinguem resposta en forma de likes, res no canvia en el nostre entorn. No té res a veure amb la vida real, quan una persona mira “de debò” una exposició, i et fa les seves observacions. Les relacions humanes, són, per a mi, el motor de la vida. Quan no hi són, tinc la sensació que m’aturo i no em queda altra opció que observar. Em sento apartada del camí, i mentrestant, m’entretinc als marges, en una mena de temps aturat, dins una mena de bombolla fora del temps i de l’espai. Les “relacions líquides”, seguint la definició de Zygmunt Baumann, no valen el mateix. 

     Potser no és això i prou. També he patit la mort d’éssers molt propers. Potser és des d’aquestes desaparicions que m’he aturat, com els protagonistes d’aquella pel.lícula. Com si hagués preferit aturar-me al lloc en el que els éssers estimats encara hi eren. Com si no veiés, o no volgués veure, el camí que segueixo fent, encara que no m’ho sembli. Potser a la fí, aquesta sensació - nova per a mí - no és estranya, sinó normalment humana.