dimarts, 9 d’octubre de 2018

Concert inacabat (conte d'estiu)

     



     Era un matí de finals d’agost i no feia sol. El dia anterior havia estat plovisquejant, i la temperatura havia baixat força. La mar estava una mica revoltada, de color gris i no convidava gaire a banyar-se. Corria un aire fresc, que no arribava a ser vent, però que era suficient per a dir que no feia un dia de platja. De tota manera, hi vaig anar. A llegir, i simplement a estar-me allà. Al davant de l’aigua, i acompanyada de la banda sonora de les onades. Vaig agafar el darrer llibre que estava a punt d’acabar: “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, que havia comprat seguint la recomanació d’un amic de Facebook. Tot i la prosa excel.lent, el llibre no m’havia acabat d’arribar, com tampoc ho havia fet “Permagel”, d’Eva Baltasar (l’altra lectura del mes d’agost, que vaig comprar per veure si feia honor a tants premis obtinguts). Tots dos eren bons llibres, amb una bona prosa poètica, però no m’havien deixat petja. A hores d’ara, mentre escric, ni tant sols recordo gaire bé de què anaven...

     Tot just havia obert el llibre, sense haver entrat encara en la lectura. Estava més pendent d’un grup de gavines jovenetes que es miraven les onades, com jo mateixa. Llavors vaig sentir música de piano. L’aire la portava amb claredat, venia de les cases del meu darrera... Em vaig girar. Era difícil saber d’on venia, totes les cases tenien les finestres obertes. No era una gravació, era algú que tocava allà mateix: tocava un passatge, parava i el tornava a tocar. L’airet em jugava males passades i de vegades s’emportava el so cap una altra banda. Vaig desar el llibre i em vaig acostar a les cases. De seguida vaig veure de quina casa venia...però no de quin pis. Vaig estar dreta a la sorra una estona. Qui tocava, ho feia bé. No era algú aficionat... era professional. Vaig tornar al meu lloc a la platja, i em vaig dedicar a escoltar. Després de dues hores, el (o la) pianista seguia tocant. Segurament preparava un concert... o ho feia per plaer...qui sap!. Podia intentar esbrinar alguna cosa... Era qüestió de preguntar...

     Aquella mateixa tarda, ja vaig tenir tota la informació de la pianista. Qui era i on vivia... Vaig saber que havia programat un concert de piano a la llum de la lluna plena a la Plaça de Sant Pau, just a sota l’ermita, per al dia següent a les 10 del vespre. Quina il.lusió em va fer!.  La pianista havia llogat un piano pel concert, i per tal de recuperar els diners, oferia taquilla inversa. O sigui: l’entrada es pagava a la sortida. Aquell vespre ens vam vestir elegants per anar de concert. Tot i que l’airet havia parat del tot, feia força fresca, i havíem agafat un jersei. Però en arribar a la Plaça de Sant Pau, no hi havia ningú... Les cadires estaven apilades en un racó. Una parella llegia alguna cosa escrita en un paper enganxat a la pila de cadires, i ens hi vam acostar. Deia: “Per inclemències meteorològiques (vent) s’ajorna el concert al dia 7 de setembre a les 21”. Però si no feia vent! Algunes  de les (poques) persones que vam pujar fins allà dalt, estavem contrariades. Cap de nosaltres podia tornar el dia 7 de setembre. De tornada cap a casa, vam pensar que havíem fet bé de sopar abans de sortir. El cartell de la propaganda del concert anunciava cava i un pica-pica... i ens havíem quedat sense res.

     Pocs dies després, van anunciar que, si el 7 de setembre feia mal temps, la pianista faria el concert en una sala que hi ha al costat de l’Ajuntament.

     El dia 7 de setembre va fer mal temps. Va estar núvol tot el dia, i durant la tarda anaven caient xàfecs intermitents. A l’hora del concert, moltes persones es van acostar a la sala coberta... però estava tancada i barrada. Paraigües en mà, van enfilar la pujada fins la Plaça de Sant Pau. Feia una nit més aviat desagradable, fresca i humida... però a la plaça els esperava el pica-pica i el cava, que previ pagament de 5 €, van poder degustar. No hi havia lluna plena, i encara que l’hagués hagut, no l’haurien pogut veure a causa de l’espessa capa de núvols que cobrien el cel nocturn. La pianista va tocar la primera peça, i quan va començar la segona, van començar a caure gotes. Els assistents que en portaven van obrir els paraigües, els altres van començar a desfilar... I en acabar la segona peça, es va desfermar el diluvi. El públic va desaparèixer cames ajudeu-me, i van haver de tapar el piano amb plàstics. La pianista es va quedar sense recaptació, i el públic sense concert. 

     A hores d’ara, ja no recordo res de les meves lectures de l’estiu, però les vicissituds d’aquell episodi les recordaré durant molt de temps: el concert inesperat a la platja, i el que hauria pogut ser i no va ser. La poètica de les coses inacabades és intensa.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Froc o Frogg?

     



     Aquest estiu vam visitar la Nau Gaudí a Mataró, en la que s’exhibeix una part de la col.lecció Bassat d’escultures. Concretament, l’exposició consta de 90 escultures de 38 artistes, realitzades entre 1911 i 1989 i es pot visitar fins el 28 d’octubre d’enguany. La col.lecció reuneix els autors més significatius de la història de l’escultura entre els que destaquem les obres d’Eusebi Arnau, Pau Gargallo, Juli González, Eduardo Chillida, Ferdinand Léger, Henry Moore, Jorge Oteiza, i Josep Maria Subirachs. Tot i que jo no el considero pas escultor, sinó poeta, també havien inclòs dos poemes objecte de Joan Brossa.

      No escriuré sobre l’exposició, que esta prou bé, sinó sobre una incògnita que va sorgir al veure les cartel.les que identificaven els poemes objecte de Joan Brossa. Una cartel.la estava equivocada. Havien posat el mateix títol als dos objectes: “Cinema”.  L’objecte amb un fragment de pel.lícula  travessant unes ulleres sense vidre, estava titulat correctament. Però l’altra, un tallant semicircular amb dos ulls, es titula “Froc”, no “Cinema”.  Vaig enviar la fotografia dels dos objectes a la meva amiga Mercè Centellas (filla de Pepa Llopis, la companya de Joan Brossa), i em va confirmar l’error que havia comès l’autor o autora de les cartel.les, i també em va comentar que no sabia que volia dir exactament “Froc”... Què és el que li havia passat pel cap a Joan Brossa per titular aquell objecte d’aquella manera?. Hi vaig estar pensant, però tampoc hi trobava cap resposta. Una onomatopeia, potser? Aquell títol incògnit em va estar perseguint tot el dia següent. Va ser quan vaig pronunciar el títol en veu alta, que vaig intuir una possible resposta. En anglès, “frogg” (que es pronuncia “froc”), vol dir “granota”. Vaig buscar imatges de granotes al Google images. I en veure-les, em vaig adonar que les granotes tenen dos ullets ben separats per una boca llarga i somrient. Era el que suggeria l’objecte d’en Brossa. El títol havia de fer, per força, referència a una granota... Però com hi deuria arribar en Joan Brossa a posar aquest títol al seu poema objecte? Parlava anglès el poeta? Jo crec que no.

     Vaig recordar l’època en què Joan Brossa va idear aquell objecte. Era l’època de les reunions dels dissabtes al matí amb en Lluís Maria Riera i en Manel Viñas (1). De vegades s’hi apuntaven altres amics. La gestació d’aquells poemes objecte era un moment apassionant. Un dia recordo perfectament que van rebre la visita de Julie Lawson, la dona de Roland Penrose, el crític d’art i historiador anglès. Era molt amiga de tota la colla, i estava interessada en promocionar l’obra de Joan Brossa a Londres.  Potser va ser ella qui en veure l’objecte del tallant amb els dos ulls va dir: “Oh, it is a frogg!”?. No ho sé del cert, només és una teoria...però és la única persona de parla anglesa que recordo vivament present en una d’aquelles reunions dels dissabtes.

      No en tinc ni idea si aquesta teoria s’acosta o no a la realitat del títol del poema objecte en qüestió, però a la Mercè i a mi ens va donar tema de conversa per tota una tarda. Si algú llegeix aquest escrit i en sap alguna cosa que vagi més enllà de la teoria, agrairé que m’ho comuniqui. Mentrestant, sempre que pensi en aquest objecte, veuré una granota d’ulls sortits i somriure ampli...

Nota

dilluns, 23 de juliol de 2018

Verdaguer, boscos i Pirineu

     


Aquest text és una transcripció de les notes que vaig prendre durant la conferència de Bernat Gasull al voltant del tema "Verdaguer, boscos i Pirineu", que va tenir lloc a el quadern robat el dia 18 de juliol de 2018. La sessió va estar tota la estona il.lustrada amb una projecció de fotografies del mateix Bernat Gasull, d'indrets, animals i plantes de la ruta que va fer Verdaguer en la seva ascensió a la Maleïda. 
     


     A la segona meitat del segle XIX, els boscos de Catalunya i també del Pirineu estaven desapareixent. La industrialització, amb l’ús del carbó com a combustible, comportava la tala d’arbres sistemàtica. Quan Verdaguer va arribar al Pirineu, encara va estar a temps de veure els boscos abans de que desapareguessin, però ja tenia consciència del perill que corria tota la massa forestal del nostre país, i d’arreu. Aquesta consciència d’haver de protegir les reserves forestals començava a despertar-se a tot el món. L’any 1879 s’havia decretat el Royal National Park d’Austràlia com a parc nacional. Així doncs, quan Verdaguer va iniciar la seva ascensió a la Maleïda (l’Aneto) el 1882, ho feia amb el sentiment de travessar un indret natural preuat i en perill. La seva travessa va ser la primera, que en tinguem constància, feta per un muntanyenc català. Va recollir les seves observacions en uns quaderns de notes que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquests quaderns són els que Bernat Gasull va fer servir de guia per a refer l’itinerari que va seguir Verdaguer en la mesura del possible, ja que moltes vegades, els camins que descriu Verdaguer s’han perdut. Verdaguer tenia una veritable dèria pels arbres, l’inspirava el romanticisme del bosc profund. Baixant de la Maleïda es va desviar del camí per admirar un avetar, que malauradament no va poder veure, perquè una boira baixa li ho va impedir. Les seves notes són plenes de descripcions de les diferents espècies que va trobant, sobretot avets, faigs i roures, de descripcions de la seva frondositat i alçada. Fins i tot veu un desafiament entre els arbres: a veure quin creix més amunt!. També estableix comparacions poètiques entre els avets i els campanars punxeguts del Pallars, entre la Maleïda i un bosc. Però la vegetació que va veure Verdaguer no és la mateixa que hi ha ara. En alguns trams potser sí, però no en tots. Algunes espècies forestals han canviat. La fauna que descriu tampoc és ben bé la mateixa. La caça ha acabat amb alguna espècie, com l’herc del Pirineu, que ha estat substituïda per una altra espècie de la cabra hispànica; però encara es poden veure ocells com l’aigüerola, que viu a prop dels rius, torrents i rierols de muntanya. Sobre el gran enigma, de si en Verdaguer havia arribat al cim de la Maleïda, en Bernat Gasull ens va afirmar que, per les descripcions que va detallar el poeta en els seus quaderns, dedueix que sí, que hi va arribar. Verdaguer va evitar escriure detalls massa explícits.  En aquella època, l’església veia el muntanyisme com una cosa quasi diabòlica.

     Verdaguer va travessar el Pirineu per trobar la inspiració necessària per escriure Canigó, però també ho va fer empès per l’esperit romàntic de l’aventura i la descoberta. No era ben bé aquesta, la imatge que molts dels assistents teníem de Verdaguer. En Bernat Gasull ens va descobrir un veritable  heroi romàntic, un personatge fascinant que va estudiar per capellà per embarcar-se en un vaixell i viatjar a llocs exòtics com Cuba, Rússia, Síria o Palestina. Un poeta, amb una biografia sorprenent, digna d’una superproducció de Hollywood, amb aspectes foscos, com la seva relació amb l’espiritisme i els exorcismes; i aspectes lluminosos com la seva dedicació a ajudar als més necessitats. Verdaguer va acabar enfrontant-se a tots els estaments del poder, que coneixia bé,  per posar-se al costat del poble. Esperarem amb delit que s’estreni la pel.lícula sobre el llibre que ha escrit en Bernat: el tràiler que va projectar ens va deixar clavats a la cadira.

     Però una de les coses més valuoses que ens va transmetre en Bernat Gasull, va ser el seu propi afany encomanadís per la descoberta i la investigació. Oriol Jolonch, que va assistir a l’acte, em va compartir una conclusió ben encertada: “les coses bones les has d’anar a buscar. Si esperes que t’arribin a casa, et quedes sense res”.

dimecres, 18 de juliol de 2018

En suspens...

     



     És difícil descriure la sensació que tinc, i no sé si me’n sortiré. Des de fa temps, sento que alguna cosa no va del tot, que la vida no flueix com ho feia abans. L’altre dia, en una pel.lícula, vaig sentir una frase que s’aproximava a una descripció de l’estat en el que sento que estic. Un matrimoni parlava dels estralls que havia causat en la seva vida la mort del seu fill. El pare deia que, malgrat tot, havien tirat endavant, però la mare ho va negar: “No hem tirat endavant. Ens hem aturat”. La qüestió és que així és com em sento. Com si m’hagués aturat en un descampat en el que passen poques coses. Vaig donant voltes, sense cap intenció concreta, saltant entre matolls; buscant l’ombra quan fa calor i el sol quan fa fred. De vegades m’entretinc mirant el cel, sempre canviant, sempre un espectacle. O observant la vida arran de terra; els petits insectes que fan la seva vida. Els observo, com ho faig amb la gent que passa pel carrer. Tots van i vénen, i penso en quan jo també ho feia sense aquesta consciència d’estar entre parèntesi. Altres vegades, em sento com si estigués suspesa a l’aire. Com si m’hagués elevat fins les altures, i em desplacés a mercè del vent. No tinc la sensació de que m’estavellaré contra el terra, no pateixo vertigen, ni intueixo cap perill. Simplement em gronxo amunt i avall, i em desplaço amb lleugeresa d’un cantó cap a l’altre. Observo el món, però no acabo de formar-ne part. Sento que estic en un territori en el que tot esta ajornat, i quan em trobo persones conegudes, les escolto i pateixo per no donar una conversa massa buida.
    
     Fa uns dies, en un concert, em vaig trobar un poeta que ha visitat la nostra galeria i fins i tot va participar fa un parell d’anys en una lectura poètica que vam organitzar al voltant de l’obra de l’artista que estàvem exposant en aquell moment. Les seves paraules entusiastes sobre les nostres exposicions, el seu elogi de la línia de sòbria austeritat de la nostra programació, em va allunyar, ni que fos per un moment, d’aquest paratge d’espera. De cop em vaig sentir caminant, no vagant; actuant, enlloc de contemplant. Durant breus moments, vaig abandonar feliçment el meu parèntesi. No sé ben bé perquè, tinc aquesta sensació d’estar en una mena de ro res. És per no obtenir la resposta esperada a la feina diària?  En té la culpa el comportament passiu al que ens aboquen les xarxes socials? Des d’allà, projectem la nostra vida o els nostres interessos des d’un esplèndid aïllament. Encara que aconseguim arribar a molta gent, i fins i tot, encara que obtinguem resposta en forma de likes, res no canvia en el nostre entorn. No té res a veure amb la vida real, quan una persona mira “de debò” una exposició, i et fa les seves observacions. Les relacions humanes, són, per a mi, el motor de la vida. Quan no hi són, tinc la sensació que m’aturo i no em queda altra opció que observar. Em sento apartada del camí, i mentrestant, m’entretinc als marges, en una mena de temps aturat, dins una mena de bombolla fora del temps i de l’espai. Les “relacions líquides”, seguint la definició de Zygmunt Baumann, no valen el mateix. 

     Potser no és això i prou. També he patit la mort d’éssers molt propers. Potser és des d’aquestes desaparicions que m’he aturat, com els protagonistes d’aquella pel.lícula. Com si hagués preferit aturar-me al lloc en el que els éssers estimats encara hi eren. Com si no veiés, o no volgués veure, el camí que segueixo fent, encara que no m’ho sembli. Potser a la fí, aquesta sensació - nova per a mí - no és estranya, sinó normalment humana.   

dijous, 28 de juny de 2018

"L'altre lloc" de Laia Moreto

     


     Vaig veure l'obra de Laia Moreto fa alguns anys, quan jo encara treballava a l’Artgràfic.  Recordo que em va agradar molt perquè era un treball extraordinàriament sensible, i aquest aspecte no era gaire habitual en la majoria d’obres que veia. Més que sensible, el que tenia era un poder especial per evocar sensacions i sentiments. Recordo uns treballs en vidre exquisits; unes fulles extraordinàriament delicades que no m’hauria important gens endur-me a casa. Era una obra que feia venir ganes de tenir-la; i això és una de les coses que, en el meu cas, influeix positivament en la decisió d’exposar un artista. Voler posseir una obra vol dir que aquesta t’ha penetrat pel seu discurs i la seva forma. Vol dir que vols que formi part de la teva vida perquè ha obert una finestra a un món que no coneixies i que t’aporta coses noves. Vol dir que farà la teva vida més rica de significats. En aquell moment no vaig poder-li programar cap exposició, perquè “m’havien rellevat del càrrec”, situació que em va fer prendre la decisió de plegar un parell d’anys després. D’una banda em va saber greu perquè m'hauria agradat exposar-la, però de l’altra, el moment era tant dolent, que hauríem patit molt totes dues.

     Anys després d’aquella trobada, la Laia em va escriure un correu, per veure si les coses havien canviat i podíem tornar a parlar d’exposar la seva obra. Podíem fer-ho, perquè jo ja no treballava a l’Artgràfic, però el moment seguia sent tant dolent o més que llavors. Tant li feia. Que el públic estigui mig paralitzat, no vol dir que nosaltres ho haguem d’estar. Ja teníem programada l’exposició dels boscos, i alguns treballs de la Laia encaixaven perfectament.

     A l’exposició “Dins del bosc” hem penjat tres tríptics de la sèrie “L’altre lloc”. Són unes fotografies analògiques, positivades per ella mateixa. Ha decidit no fer tiratge, o sigui que són còpies úniques. Laia Moreto ha triat un “lloc” del bosc, l’ha fotografiat, i després s’ha girat i ha fotografiat el que hi ha al darrera –o al davant-. D’alguna manera són dues imatges mirall, dors i revers. Sobre aquest procediment, ella mateixa ha escrit: “... En la precarietat d’un enquadrament que trenca l’espai, es revela la manca concisa de “L’altre lloc”, aquell que roman justament al lloc invers de la primera mirada. En aquest darrera del lloc triat, sorgeix un altre espai alterat pel temps o per l’acció d’algun ésser; indici o evidència que converteix el destí en un nou orígen”.  Les fotografies que hem triat ens criden especialment l’atenció, perquè en totes tres es veuen els rastres de la vida humana: una casa abandonada, una valla de fusta, una pila de canyes recolzades en un cobert... A les tres obres, es veu com la vegetació va engolint tot allò fet per l’home; el bosc va reconquerint el seu territori. Una de les preocupacions de la Laia Moreto, és expressar l’afecte cap als paisatges habitats i la voluntat de preservar-los. Les fotografies de la sèrie, intenten captar la fracció de vida que contenen, que més que veure’s, s’intueix. Potser per això, els tres tríptics tenen una gran força magnètica. Són com l’inici d’una novel.la que t’atrapa des de la primera línia, pel que s’intueix que ha de venir, i pel que s’endevina que ha passat. Temps i espai en dues fotografies; emocions i records que bateguen dins dels seus límits.

dissabte, 16 de juny de 2018

Sobre les fotografies nocturnes d'Israel Ariño


     



      Les fotografies de la sèrie “Obirar”, d’Israel Ariño, estan fetes de nit, amb la única llum de la lluna. Obirar és un verb en desús, variant d’albirar, i vol dir veure alguna cosa en la llunyania, sense distingir-la bé. Però també, en sentit figurat, pot voler dir intuir una cosa, veure-la venir, o tenir-la en consideració. El mateix fotògraf, en referència a aquesta sèrie, ens diu que foscor de la nit ens converteix en exploradors a la recerca d’espais inconcrets, desconeguts, amplis, capaços d’actuar com a mirall de les nostres pròpies imatges mentals. Ho fa a través de la deriva del passeig, una forma de desorientació i abandonament que disminueix l’experiència raonada i fa emergir les relacions intuïtives amb el paisatge. L’interès per la nit és recurrent en la seva obra. El foto-llibre “La gravetat del lloc”, és un altre exemple de fotografies nocturnes. En aquesta sèrie, a més, la foscor es juxtaposa a la càrrega de memòria i de significat del lloc on estan fetes: un espai natural que forma part d’un centre d’art contemporani, en el que hi ha disseminades una trentena d’escultures de diversos artistes que han passat per allà. Aquesta sèrie explora el concepte de lloc com a eix de vinculació emocional a través de la foscor, del límit d’allò representable i la percepció de la realitat. La nit és, a més, un objecte de descobriment, misteri i plaer; un espai jeroglífic que ens fa imaginar alguna cosa més del que veiem realment. Ens fa endinsar en el terreny d’allò mental, d’allò imperceptible, de la troballa.

     La contemplació de les fotografies de la sèrie “Obirar”, ens conviden a la meditació i a la reflexió. D’alguna manera, la percepció en la foscor de les fulles i els brancatges, ens fa pensar que la nit té la propietat de contenir totes les imatges en potència. No les veiem, però estan allà. La foscor, lluny de ser una negació de la realitat, la conté de manera absoluta. És com la nit del cosmos, o la nit de l’ànima: una veritat absoluta. La nit obre totes les possibilitats, en tant que és una forma de ser de l’univers. És una mena de no-ser, que converteix els llocs en no-llocs. Com en la mística del mestre Eckart, segons la que la foscor equival a un buit que ho conté tot, o com en la filosofia de Nietsche quan planteja les contradiccions entre el finit i l’infinit. La nit convida a la introspecció, a la reflexió i a la meditació. De nit, els records perden la temporalitat i es tornen presents. La nit no té espai ni temps, ocupa una dimensió infinita. El temps es dissol i ens trobem al mig d’allò absolut. Potser per això, en la foscor nocturna, l’inconscient tendeix a generar imatges. La imaginació i els somnis habiten en la foscor. En l’experiència de la nit és quan ens trobem a nosaltres mateixos.

     Novalis, en els seus “Himnes a la nit”, escriu sobre la nit com si pogués ser un pont entre la vida i la mort, entre allò humà i allò diví. La nit és un mirall de la nit eterna; el moment en el que es pot aconseguir un nivell més alt d’experiència i coneixement; és el moment espiritual per excel.lència. Contemplo les fotografies nocturnes d’Israel Ariño, i recordo  les paraules de Novalis: “Darrera d’aquest vel que embolcalla la nit, desapareix tot coneixement objectiu i es produeixen revelacions inefables que desperten en nosaltres capacitats insòlites”.

dimecres, 6 de juny de 2018

Dins del bosc





     El bosc, com a rerefons o com a protagonista, ha estat un dels temes cabdals tant de l’art com de la literatura. Potser per influència del cristianisme, que volia eliminar qualsevol rastre de les tradicions paganes, el bosc va ser descrit en la literatura com un lloc inhòspit, inaccessible, poblat per éssers fantàstics o terrorífics. En molts contes i llegendes, el bosc inspira una por irracional. Entrar-hi significa penetrar a un món desconegut, ple de perills i de misteri. Podem posar exemples que van des de el conte de la Caputxeta Vermella de Perrault, les llegendes del rei Artur, Robin Hood, El cor de les tenebres de Joseph Conrad, El Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o fins i tot la Divina Comedia, que en els primers versos, un poeta perdut no te altre remei que travessar un bosc, conscient de la foscor i els perills que l’esperen. Amb la Il.lustració, aquesta idea es matisa. Rousseau, elabora el discurs de la necessitat del retorn a la natura, com a escapatòria de la corrupció de la vida a les ciutats. El bosc llavors és contemplat com un lloc de llibertat, de veritat i de felicitat. Esdevé un símbol de retorn al paradís, a l’orígen; una metàfora perfecta de l’autenticitat. En el segle XIX, Thoreau escriu Walden, la vida als boscos, una barreja de biografia i diari naturalista que fa reflexionar sobre la necessitat de retornar a la natura per tal de trobar un equilibri que perilla en la vida al món occidental. Així doncs, ens trobem al davant d’un tema que ha estat representat des de la concepció fantàstica fins la realista, des de la por d’allò salvatge i sinistre, a la idea de refugi, de retorn a l’origen. El bosc tan pot ser una metàfora d’allò més terrible, com de la pau i la puresa.

     L’exposició Dins del bosc presenta l’obra de sis fotògrafs contemporanis que han retratat el bosc des dels seus punts de vista particulars. És interessant veure que cada un d’ells exposa, en les seves fotografies, alguna o vàries de les maneres de veure el bosc: des de la concepció màgica o fantàstica, a la visió naturalista. Els boscos d’Israel Ariño són una mena de territori metafòric. La falta de perspectiva les allunya de la idea de paisatge, i les converteix en el reflex d’un món ocult que dialoga amb el seu imaginari propi. Jordi Casañas  troba al bosc un element atzarós que centra tot el protagonisme de la fotografia. La focalització li atorga propietats màgiques, quasi mitològiques. La visió de Bernat Gasull és la d’un naturalista, que mostra el bosc com un lloc ple de vida. El centre d’atenció és la vegetació mateixa; com aquesta matisa la llum i perfuma l’aire. En els boscos d’Oriol Jolonch passen coses sobrenaturals; de vegades és el bosc que te vida pròpia i observa. També és un lloc feréstec en el que l’home s’endinsa al desconegut, o en el que s’explica el passat des d’un futur remot. Laia Moreto observa la naturalesa fugissera del bosc, que conté a la vegada la sensació de llibertat i la presència d’allò enigmàtic. La seva voluntat és preservar l’instant en que un paratge ignot es converteix en un lloc habitable. Fiona Morrison veu el bosc com un espai familiar reviscut en el record. Un lloc a recer al que sempre s’hi torna; on la vida es preserva i la memòria flueix.

dijous, 31 de maig de 2018

"La vetlla"


     



     Quan en Salvador Juanpere ens va dir de passar el video “La vetlla” a la galeria, li vam dir que sí de seguida perquè vam veure que a ell li feia molta il.lusió. Ens va explicar que durant  una exposició que va fer a Sant Cugat, havia conegut a Jordi Lara, escriptor i creador audiovisual (entre moltes altres coses), i que aquest li havia proposat que vetllés la primera nit que l’escultura “Socle des formes” passaria en el seu enclavament definitiu, la plaça Augusta de Sant Cugat i que ell ho filmaria. En Salvador ens havia explicat que havia estat una nit llarga i difícil. S’havia dut un sac de dormir, però l’escultura no era gaire còmoda per jeure-hi. De tota manera, s’havia deixat seduir per la idea de Jordi Lara, perquè d’alguna manera, sentia aquella escultura com si fos una filla: una obra que va sortir d’ell mateix, però que es mereixia viure la seva vida i relacionar-se amb el món per si mateixa. Va semblar-li prou important acompanyar-la en aquestes primeres hores, de la mateixa manera que va vetllar el seu pare mort, abans d’acomiadar-se definitivament. No obstant, el seu entusiasme per aquest video-poema, no va ser suficient per a que ens imaginéssim què era el que veuríem exactament, i en el fons, jo tenia una mica de por de que ens resultés avorrit. Probablement, això és el que deurien pensar els receptors de les invitacions que vaig enviar, perquè va venir poca gent. I tot això, perquè no coneixíem en Jordi Lara.

     “La vetlla” ens va atrapar (als pocs que hi érem) des dels primers segons. Els preparatius a l’estudi, en Salvador dirigint-se en vespa a la plaça, després preparant l’escultura, mirant-la, tocant-la. La vida continuava al seu voltant; la gent passava per la plaça, aliena a l’artista i a l’escultura. A poc a poc, es va anar fent de nit. Va passar una noia i es va aturar a parlar amb l’escultor. Uns gats de carrer se li van acostar encuriosits, mentre ell menjava un entrepà, però van marxar poc després. Una parella va pujar a sobre l’escultura; ella cantava, ell tocava la guitarra. Cantaven una cançó sobre el Che Guevara. Finalment, l’escultor va pujar a dalt de l’escultura i va jeure per passar-hi la nit dins un sac de dormir. El bar de la plaça es va anar quedant sense parroquians, i finalment l’encarregat va tancar els llums i va marxar. L’escultor es va quedar sol en la seva vetlla, amb la companyia dels sorolls de la nit i la tènue llum d’un fanal que deixava endevinar les formes.

     Els que vam assistir a la projecció ens vam quedar absolutament commoguts. Aquell curt ens havia atrapat sense adonar-nos. Ens havia arrossegat a viure l’experiència del seu autor i el seu protagonista. Vam sentir el neguit de l’escultor mentre col.locava l’escultura al seu lloc, el silenci i la solitud de la nit, el fred, el cansament que causa l’haver-se d’estar moltes hores en un mateix lloc, la malenconia d’haver de separar-se de l’escultura per sempre. Després de la projecció, en Jordi Lara ens va explicar que ell simplement havia fet parlar a la realitat. Havia posat la càmera, i havia deixat que les coses passessin. També ens va dir que de fet, quan van començar a filmar, no sabien ben bé, què estaven fent, però el que sí que sabien, és que havien de fer-ho. Això no és altra cosa que el que fan els poetes, o els artistes. I tant en Jordi Lara com en Salvador Juanpere són totes dues coses.    

diumenge, 29 d’abril de 2018

Camins pedregosos

     



     Els artistes que desenvolupen una obra allunyada del discurs oficial, ho tenen molt difícil. Per discurs oficial entenc la tendència que exposen majoritàriament els centres d’art; però filant encara més prim, diria que és una tendència marcada per alguns artistes que s’ho han sabut fer per dominar el panorama expositiu. Han sigut prou hàbils per acostar-se al poder i relacionar-se de la millor manera. No només per ser considerats "pares" d’alguna cosa, sinó per ser-ho realment; acostant, i protegint dins la seva òrbita, un cercle d’artistes i comissaris afins; i per fer-ho bé del tot, buscant que tots aquests siguin molt més joves. D’aquesta manera, el seu regnat i temps d’influència es perllonga enllà del temps. Hi ha algú que ho discuteix, en el sentit que això no és ben bé així. Que no han estat els artistes, sinó algun director de centre omnipresent i omnipotent, que ho ha abraçat tot amb el seu "credo". Potser sí. La qüestió és que qui esta lluny d’aquestes mogudes, esta sol en un paratge desert. Bé, sol del tot no. A mi quasi sempre m’han interessat els artistes que estan o han estat al marge dels discursos o corrents predominants. I com a mi, a altra gent, que ara sembla que sigui poca; però sóc optimista i estic convençuda que d’aquí a poc temps tornaran a ser-ne molts. Per posar algun exemple, puc esmentar a Joan Furriols. Va treballar de manera constant al llarg dels anys, però mai va trobar ni espai ni reconeixement. Fins fa ben poc, que, afortunadament, ja ha estat reconegut, tot i que sense ocupar el lloc que es mereix. És per això que sempre intento que els artistes que es senten marginats no defalleixin. Si la seva obra és sòlida, acabaran sent reconeguts. Encara que el seu camí transcorri per un paratge escarpat i inhòspit.

       La setmana passada vaig estar escoltant un seguit de programes que Catalunya Música va dedicar a David Padrós. Un compositor que, després de disset anys a centre-Europa, va tornar a Catalunya. La seva música tenia poc a veure amb el que es feia aquí –amb el que estava de moda aquí- i quan ell va arribar, el teixit ja estava fet i era molt espès. La seva és una obra molt meditada; fruit del seu coneixement de les músiques d’avantguarda centre-Europees i de la música oriental (1). En David Padrós va ser durant dotze anys el meu professor de piano i un bon amic. Vaig conèixer de primera mà el seu desencís i el quasi abandonament de la lluita per fer sentir la seva música. No interessava als que movien els fils i el seu caràcter reservat no el va ajudar gens.  Tornar a sentir parlar sobre la seva música em va fer molt feliç i em vaig sentir orgullosa d’haver tingut un mestre tant savi que em va ensenyar tant. Però també em va saber greu que, fent coses tant interessants, hagués estat ignorat, mentre alguns altres –hàbils amb les relacions i destres amb el poder cultural- eren (i són) coneguts per tothom.

      El món de la creació esta ple de llops/es solitaris/es. De vegades pot ser desesperant treballar i perseguir uns principis i un sentit en el que es creu profundament, i sentir-se a contra-corrent. Però la història ens demostra que aquesta és una constant eterna, i que el temps de vegades triga massa a posar les coses a lloc. Val més seguir, encara que el camí sigui pedregós, i intentar ignorar un entorn ple d'un soroll que destorba. 

Nota:
(1).- Qui tingui una mica de temps, val la pena sentir aquests programes. Encara que només sigui un: 
Catalunya Música: David Padrós


dissabte, 7 d’abril de 2018

Elogi al fragment

      



     A l’exposició “D’après, selon, suivant” de Salvador Juanpere, hi ha algunes obres especialment inquietants. Començaré escibint sobre dos dibuixos realitzats amb bolígraf Bic, en els que apareixen dos caps escultòrics rodejats de fragments sobrants de pedra o marbre. Tots dos caps estan en el moment just després de que l’escultor els hagi acabat. La matèria, que abans de que s’hi posés, formava un bloc compacte, ha sofert una transformació: una part s’ha convertit en art. L’altra, en material de rebuig. Salvador Juanpere reflexiona sobre aquest fet mentre treballa a l’aire lliure, en el seu terreny de Vilaplana. Pensa en la pols que surt del marbre, i en els petits fragments que van a parar a terra. Reflexiona sobre el fet de que tot aquest material torna a la natura, al seu lloc original. No deixa de ser paradoxal, però, que, moltes vegades, el marbre que utilitza potser prové de Grècia. D’aquesta manera, partícules de marbre grec passaran a formar part de la composició química de la terra de la que s’alimenten els seus avellaners. També es planteja una altra qüestió, aquesta més filosòfica. Es tracta del tema dels límits. Tots aquells fragments sobrants que envolten els caps acabats d’esculpir han estat a punt de convertir-se en llenguatge plàstic, en la transmissió estètica d’unes idees, en definitiva: en art. Juanpere pensa en  un espai imaginari al que han anat a parar els fragments de les escultures de Bernini, o de Miquel Àngel, un espai al que també hi van a parar els fragments sobrants dels seus caps.

     La preocupació pels fragments l’ha conduit a realitzar una sèrie d’escultures, titulades “escultures expandides”, en la que els fragments de marbre estan adherits a l’escultura. Es tracta d’una sèrie basada en unes escultures planes de Giacometti de l’època surrealista (1930-1934). Juanpere recrea aquestes escultures i encasta els fragments sobrants a la superfície llisa. Fa pensar que la matèria atrau cap a sí els fragments que li han estat arrencats, gràcies a la seva força centrípeta. D’aquesta manera, tornen a formar part del marbre, i de passada de l’escultura. Sembla que Juanpere vulgui també oposar-se a la teoria de la negació, inherent a la cosa fragmentada, i que per la seva pròpia des-naturalització, esta condemnada al rebuig i l’oblit. A la manera dels romàntics, reivindica la bellesa del fragment, el sentit de la desfeta, en una identificació profundament poètica amb la vida de l’ésser humà i les seves vicissituds.

    A l’exposició, hi ha una altra obra de fragments: “Constel.lació de rocs de marbre i metalls preciosos”. Diversos fragments de marbre, d’or i de plata estan escampats en la superfície del paper, però la seva disposició no és aleatòria: ocupen el lloc de les estrelles de la Constel.lació de l’Escultor, que es pot veure des de l’hemisferi sud.  Aquesta obra, ens recorda que el cosmos esta format per fragments d’alguna cosa que va esclatar en el principi dels temps, formant estrelles i galàxies que es van escampar per l’univers.  

    En totes les obres descrites hi ha un elogi al fragment. Des de l’enyorança del tot primigeni; però reivindicant la seva particularitat. Potser haurem de donar la raó a Kazimierz Bartoszynski, que va escriure que, en èpoques de gran tensió, hi ha una tendència espiritual envers el fragment.


Nota: 
La imatge reprodueix l'obra de Salvador Juanpere "Escultura expandida- D'après Giacometti I", 2016.

dilluns, 26 de març de 2018

Del xamanisme de Beuys a la teoria d'allò possible

      



     L’obra de Salvador Juanpere Scheefall (en alemany vol dir “nevada”), fa referència a una obra del mateix títol de l’artista alemany Joseph Beuys realitzada l’any 1965, en la que l’artista cobreix amb diverses làmines de feltre, tres troncs d’arbre situats al terra. Sembla que l’artista hagués cobert aquells tres arbres desprotegits, per tal de donar-los calor, i protegir-los la vida. Beuys actua en aquesta obra com a demiürg en el sentit romàntic del terme, en la idea de preservar la vida dels troncs tallats, i es mou al llindar de la natura amb Déu. Acompleix així la seva premissa de relacionar el seu art amb la vida. La idea de “donar calor” en l’obra de Beuys esta lligada als conceptes de pensament màgic i amor, que es troben en altres de les seves obres. En “Bomba de mel en el lloc de treball”, presentada en la Documenta VI de 1977, el calor (representat per la mel i el greix que recobreix la bomba) recorre tot l’edifici. Beuys parteix sovint de la seqüència “fred-circulació-calor” fent un paral.lisme amb una altra seqüència:  “físic-espiritual-sentimental”. Salvador Juanpere segueix la línia de treball de Beuys i la porta al seu terreny, i de passada la connecta a la seva pròpia biografia. Recull fruits que troba al terra del seu terreny, els fon en bronze i els situa entre diverses capes de feltre per tal de donar-los calor i protegir-los la vida. D’alguna manera, Juanpere transcendeix la mera rèplica visual o de referències. El fet de que aquests fruits siguin del seu terreny, situa la seva obra en la mateixa sintonia conceptual de l’acció de Beuys: el pla físic (els materials), l’espiritual (donar calor per mantenir la vida, i per tant la continuïtat) i el sentimental (el seu lligam genealògic amb les seves terres).

      Just a la paret del davant on esta situada  Scheefall, en trobem l’escultura “...la simplicité... d’après Brancusi”, que fa referència, com el seu títol indica, a una frase de l’escultor que diu “la simplicité est la complexité resolue”. Així doncs, sobre la peanya en la que Brancusi hauria posat un cap de petites dimensions, Juanpere el substitueix per un bloc de marbre. Aquest bloc “podria” contenir el cap de l’escultura de Brancusi, i d’alguna manera el conté en potència. Això vol dir que el cap no hi és, però que pot existir en un futur. És una obra doncs, que especula sobre la categoria filosòfica d'allò possible. Aquesta categoria apareix sota plantejaments diferents en tota la Història de la Filosofia, tant en la filosofia clàssica, com en la moderna i contemporània.  Els diversos raonaments afirmen (o neguen) les propietats de la matèria d’estar en moviment constant, d’adquirir noves formes, d’expressar el seu desenvolupament de maneres diferents i el seu nexe amb la necessitat inherent del desenvolupament. L’escultura de Juanpere es postula en la línia de l’afirmació d'allò possible, ja que és una demostració física: el bloc de marbre pot contenir una escultura que ja existeix; es refereix a una escultura que Brancusi ja va realitzar en el passat. Per tant, ens situa en el punt de partida, quan allò possible encara no és una realitat; quan allò possible no existeix. Quan allò possible és, en el sentit positiu, una possibilitat realitzable.

                                                  
                                                                                                 ( Continuarà...)