dijous, 13 de desembre de 2018

Circuits

     



     Alguns artistes que ens proposen visitar els seus estudis, ho fan per presentar-nos els seus projectes. La majoria de les vegades, els projectes són interessants, però no han estat realitzats.  La seva fita consisteix en aconseguir una beca o en  trobar una entitat, pública o privada, que el financi, i llavors poder-lo exposar. També hi ha la possibilitat de presentar-lo a un concurs, o proposar-lo a algun comissari ben connectat perquè l’inclogui en alguna de les seves propostes de comissariats, si encaixa en la seva tesi. Aquests comissaris (o comissàries), també desenvolupen els seus propis projectes. Habitualment també, estant ben treballats i documentats: quasi tots provenen del món acadèmic i tenen un currículum consistent. Han treballat amb institucions de pes, bé com a treballadors directes en diferents àmbits, o bé com a comissaris independents d’exposicions. Per tant, no presenten cap mena de fissura pel que fa a la credibilitat de la seva feina. Per bastir el seu projecte, necessiten trobar obres o projectes artístics que encaixin, exemplifiquin o eixamplin la seva tesi. De vegades els troben, i articulen el seu relat al voltant d’aquestes obres. Però d’altres vegades, els encarreguen. En aquests casos, sovint m’he qüestionat sobre la fina línia que separa la creativitat de l’artista i la del comissari. On comença i acaba una o l’altra o si és que es retro-alimenten.

     A aquesta situació complexa s’hi afegeix un altre aspecte. Sense generalitzar, també es pot dir que hi ha un cert dirigisme per part dels centres educatius. Als alumnes se’ls proposa la idea de centrar-se en els temes que “interessen” a aquest nou circuit, si volen que la seva obra tingui visibilitat. Els temes socials, geogràfics i polítics (amb totes les seves derivades), són els temes de preferència de la majoria d’aquests projectes joves. Sovint els relats giren a l’entorn de personatges marginals, sectors desafavorits, la immigració, les lluites de poder polític i/o econòmic, la degradació mediambiental, la decadència de les ciutats com a centre de vida, etc. De vegades costa trobar la veu autèntica de qui esta elaborant el projecte, costa sentir l’energia vital que l’impulsa, i sobretot costa molt experimentar l’empatia necessària per fer-se còmplice. Els circuits de l’art van començar a canviar fa alguns anys. Els artistes ja no prioritzen exposar a les galeries. D'una banda, perquè el mercat és quasi inexistent i la possibilitat de treure’n rendibilitat és molt minsa, i de l’altra perquè les galeries tenen poca visibilitat: la premsa en parla poc, i el canvi d’interessos, sumat a la profusió d'oferta cultural institucional, fa que siguin poc visitades. Prefereixen enfocar els seus esforços en provar la via d'altres plataformes. A través de museus, fundacions i centres d’art podran comptar amb un pressupost per la producció de l’obra, i, si exposen gràcies a un comissari ben connectat, el seu projecte té més probabilitats d’anar itinerant per altres centres. I, per suposat, tindran moltíssimes més possibilitats de que la premsa en parli.

      Aquests circuits, així com els discursos predominants dels comissariats, han creat una bombolla que ha anat allunyant l’art de l’àmbit privat. Cada vegada és més difícil trobar propostes personals interessants al marge d’aquests corrents homogeneïtzadors, si més no, amb formats i realitzacions "assumibles".  La crisi, segons com es miri, no ha esperonat la creativitat, sinó al contrari. 





divendres, 9 de novembre de 2018

El minimalisme existencial de Jordi Martoranno

    



     Quan vaig conèixer l’obra de Jordi Martoranno, ell estava en plena recerca i anàlisi de les formes de la natura. Era una recerca mental, que intentava copsar la transcendència de les formes i integrar-les en un tot còsmic dins el qual flueix qualsevol forma de la realitat. Ahir li vaig preguntar quin procés havia seguit per deixar enrere les formes de la natura i arribar a una pintura construïda exclusivament amb línies. De la naturalesa- va dir-me- l’home extreu unes formes arquetípiques, que es converteixen en les eines que necessita per comunicar-se. Mentre l’home és al paradís, no es planteja res. És quan surt que pren consciència que ha d’enfrontar-se al futur, i utilitza aquestes eines. Durant un viatge que vaig fer a Nova York, em vaig replantejar tot el meu treball fins aleshores, i vaig sentir la necessitat de “treure” coses de la meva pintura, de buscar l’essència, de depurar l’obra al màxim a nivell estètic. Va ser al tenir contacte directe amb les obres d’artistes minimalistes com Sol LeWitt, Carl André, Richard Serra, i sobretot Fred Sandback, que em va impressionar molt.

     Li vaig preguntar també si hi havia hagut lectures que l’haguessin acompanyat en aquest camí i em va esmentar a Richard Tarnas, Ken Wilber i J.F. Martel. Richard Tarnas és un historiador cultural i professor de filosofia i psicologia al California Institute of Integral Studies de San Francisco. En els seus llibres intenta explicar les idees  que han conformat la nostra visió del món, la interacció entre ciència, filosofia i religió. El seu treball ha estat una contribució fonamental al pensament integral. Ken Wilber reflexiona sobre ciència i religió, i les posa en relació amb les experiències de meditadors i místics, analitzant els elements comuns entre les místiques d’orient i d’occident. J.F. Martel, autor del llibre “Vindicació de l’art en l’era de l’artifici”, proposa tornar a valorar l’experiència estètica, i a tornar a considerar l’art no com un espai narratiu, sinó de sorpresa. Martoranno llegeix sobretot filosofia i poesia, que, segons ell, aporten veritat. Dels poetes que llegeix, destaca Joan Vinyoli, Miquel Martí Pol i Albert Ràfols Casamada, a qui descriu com un poeta que pinta més que no pas un pintor que escriu poesies. En això estem d’acord. També destaca la lectura de l’obra de Rainer Maria Rilke, i dels existencialistes Albert Camus i Jean-Paul Sartre.

     La música que escolta també em va quadrar perfectament amb l’obra que pinta. Em va dir que escolta molta música clàssica contemporània (sense deixar de banda autors eterns com Bach, Chopin o Mahler), des dels minimalistes Wim Mertens i Philip Glass a Joan Guinjoan.

     Jo tenia curiositat en saber com es sent com artista –o com es situa- en un moment en el que en l’art contemporani predominen les tendències conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o de les col.lectivitats amb les diferents situacions en les que es troben; sigui des del vessant sociològic, documental, o altres. Un moment en el que interessen els processos, les narratives i les reflexions i crítiques siguin individuals o col.lectives. Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito –va dir-me-  per mirar enrere i tornar a les preguntes eternes : qui som? D’on venim? A on anem?, i reivindicar l’aspecte espiritual de l’art. De la resta que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.  

     Després d’aquesta conversa, penso que en Jordi Martoranno és un outsider... i El quadern robat una galeria indi. En aquests moments, reivindicar totes aquestes qüestions, no és altra cosa que situar-se al marge.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Consideracions sobre l'obra de Jordi Martoranno

    



      Vivim en un món dominat per les imatges, i el llenguatge sovint esta sotmès al símbol. A mig camí entre la fe i l'energia, els símbols hibriden èpoques, cultures i llenguatges estètics. Els logotips, les emoticones, sobrepassen cada dia la senyalística tradicional...

     En la propera exposició potser tornarem a pensar sobre els signes i els símbols. Potser parlarem de Ferdinand de Saussure, segons el qual el signe estaria format de significat i significant, i de com va teoritzar sobre l’estructura del llenguatge, que es basaria en la relació entre els diferents signes. Potser també recordarem les teories de Claude Lévi-Strauss, de com va aplicar l’estructuralisme a l’antropologia, o sigui a l’explicació de l’organització social. Potser també esmentarem alguna vegada les teories de Roland Barthes, descrites en els seus “Elements de Semiologia”, publicats el 1964, estudis que teoritzaven sobre la descodificació dels signes culturals, a base dels termes “connotació” i “denotació”, fent referència als nivells de significació manifests o latents. Potser també parlarem de totes les teories de comunicació, des del pragmatisme a l’interaccionisme simbòlic, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes. Per tant, potser acabarem reflexionant sobre semiòtica, o sigui, sobre les teories que giren al voltant de la interpretació dels signes, sobre les que Umberto Eco va escriure molt i bé als anys 70. Potser també discutirem sobre  la diferència entre símbol i signe. Quan un signe esdevé un símbol és perquè representa alguna cosa més que una mera indicació, es perquè representa una metàfora. Els símbols són representacions de la realitat, transmeten una informació més complexa: una idea, un pensament, o una creença.

     Potser parlarem de tot això, perquè Jordi Martoranno, en la seva obra recent –la que exposarem a El quadern robat- obre la porta a parlar-ne. Les obres incloses en l’exposició que ell titula Pleroma-Uroboros, sorgeixen de la seva preocupació sobre l’origen dels símbols; presents ja en etapes molt remotes de la història de la humanitat i que acabarien sent fonamentals en la creació d’un llenguatge universal. Potser també parlarem de Ken Wilber, filòsof estatunitenc que centra el seu treball en l’evolució de l’ésser humà i en la possible integració de ciència i religió. Probablement, també parlarem de J.F. Martel i del seu assaig Vindicació de l’art en l’era de l’artifici, en el que busca sortides a l’estat actual de l’art, segons ell en decadència pels efectes del mercat en la creació mateixa i en la percepció per part del públic. Martel reclama un retorn als orígens i posa en valor l’emoció estètica, present en la formació de les cultures i que expressa una realitat més complexa que la creada pels artificis consumistes i fins i tot ideològics que conformen el panorama creatiu dels nostres dies.

       Al final però, potser només parlarem de pintura. Perquè l’obra de Martoranno és pintura: sense artifici, sense paraigües, sense xarxa. Ho veurem.





dimarts, 9 d’octubre de 2018

Concert inacabat (conte d'estiu)

     



     Era un matí de finals d’agost i no feia sol. El dia anterior havia estat plovisquejant, i la temperatura havia baixat força. La mar estava una mica revoltada, de color gris i no convidava gaire a banyar-se. Corria un aire fresc, que no arribava a ser vent, però que era suficient per a dir que no feia un dia de platja. De tota manera, hi vaig anar. A llegir, i simplement a estar-me allà. Al davant de l’aigua, i acompanyada de la banda sonora de les onades. Vaig agafar el darrer llibre que estava a punt d’acabar: “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, que havia comprat seguint la recomanació d’un amic de Facebook. Tot i la prosa excel.lent, el llibre no m’havia acabat d’arribar, com tampoc ho havia fet “Permagel”, d’Eva Baltasar (l’altra lectura del mes d’agost, que vaig comprar per veure si feia honor a tants premis obtinguts). Tots dos eren bons llibres, amb una bona prosa poètica, però no m’havien deixat petja. A hores d’ara, mentre escric, ni tant sols recordo gaire bé de què anaven...

     Tot just havia obert el llibre, sense haver entrat encara en la lectura. Estava més pendent d’un grup de gavines jovenetes que es miraven les onades, com jo mateixa. Llavors vaig sentir música de piano. L’aire la portava amb claredat, venia de les cases del meu darrera... Em vaig girar. Era difícil saber d’on venia, totes les cases tenien les finestres obertes. No era una gravació, era algú que tocava allà mateix: tocava un passatge, parava i el tornava a tocar. L’airet em jugava males passades i de vegades s’emportava el so cap una altra banda. Vaig desar el llibre i em vaig acostar a les cases. De seguida vaig veure de quina casa venia...però no de quin pis. Vaig estar dreta a la sorra una estona. Qui tocava, ho feia bé. No era algú aficionat... era professional. Vaig tornar al meu lloc a la platja, i em vaig dedicar a escoltar. Després de dues hores, el (o la) pianista seguia tocant. Segurament preparava un concert... o ho feia per plaer...qui sap!. Podia intentar esbrinar alguna cosa... Era qüestió de preguntar...

     Aquella mateixa tarda, ja vaig tenir tota la informació de la pianista. Qui era i on vivia... Vaig saber que havia programat un concert de piano a la llum de la lluna plena a la Plaça de Sant Pau, just a sota l’ermita, per al dia següent a les 10 del vespre. Quina il.lusió em va fer!.  La pianista havia llogat un piano pel concert, i per tal de recuperar els diners, oferia taquilla inversa. O sigui: l’entrada es pagava a la sortida. Aquell vespre ens vam vestir elegants per anar de concert. Tot i que l’airet havia parat del tot, feia força fresca, i havíem agafat un jersei. Però en arribar a la Plaça de Sant Pau, no hi havia ningú... Les cadires estaven apilades en un racó. Una parella llegia alguna cosa escrita en un paper enganxat a la pila de cadires, i ens hi vam acostar. Deia: “Per inclemències meteorològiques (vent) s’ajorna el concert al dia 7 de setembre a les 21”. Però si no feia vent! Algunes  de les (poques) persones que vam pujar fins allà dalt, estavem contrariades. Cap de nosaltres podia tornar el dia 7 de setembre. De tornada cap a casa, vam pensar que havíem fet bé de sopar abans de sortir. El cartell de la propaganda del concert anunciava cava i un pica-pica... i ens havíem quedat sense res.

     Pocs dies després, van anunciar que, si el 7 de setembre feia mal temps, la pianista faria el concert en una sala que hi ha al costat de l’Ajuntament.

     El dia 7 de setembre va fer mal temps. Va estar núvol tot el dia, i durant la tarda anaven caient xàfecs intermitents. A l’hora del concert, moltes persones es van acostar a la sala coberta... però estava tancada i barrada. Paraigües en mà, van enfilar la pujada fins la Plaça de Sant Pau. Feia una nit més aviat desagradable, fresca i humida... però a la plaça els esperava el pica-pica i el cava, que previ pagament de 5 €, van poder degustar. No hi havia lluna plena, i encara que l’hagués hagut, no l’haurien pogut veure a causa de l’espessa capa de núvols que cobrien el cel nocturn. La pianista va tocar la primera peça, i quan va començar la segona, van començar a caure gotes. Els assistents que en portaven van obrir els paraigües, els altres van començar a desfilar... I en acabar la segona peça, es va desfermar el diluvi. El públic va desaparèixer cames ajudeu-me, i van haver de tapar el piano amb plàstics. La pianista es va quedar sense recaptació, i el públic sense concert. 

     A hores d’ara, ja no recordo res de les meves lectures de l’estiu, però les vicissituds d’aquell episodi les recordaré durant molt de temps: el concert inesperat a la platja, i el que hauria pogut ser i no va ser. La poètica de les coses inacabades és intensa.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Froc o Frogg?

     



     Aquest estiu vam visitar la Nau Gaudí a Mataró, en la que s’exhibeix una part de la col.lecció Bassat d’escultures. Concretament, l’exposició consta de 90 escultures de 38 artistes, realitzades entre 1911 i 1989 i es pot visitar fins el 28 d’octubre d’enguany. La col.lecció reuneix els autors més significatius de la història de l’escultura entre els que destaquem les obres d’Eusebi Arnau, Pau Gargallo, Juli González, Eduardo Chillida, Ferdinand Léger, Henry Moore, Jorge Oteiza, i Josep Maria Subirachs. Tot i que jo no el considero pas escultor, sinó poeta, també havien inclòs dos poemes objecte de Joan Brossa.

      No escriuré sobre l’exposició, que esta prou bé, sinó sobre una incògnita que va sorgir al veure les cartel.les que identificaven els poemes objecte de Joan Brossa. Una cartel.la estava equivocada. Havien posat el mateix títol als dos objectes: “Cinema”.  L’objecte amb un fragment de pel.lícula  travessant unes ulleres sense vidre, estava titulat correctament. Però l’altra, un tallant semicircular amb dos ulls, es titula “Froc”, no “Cinema”.  Vaig enviar la fotografia dels dos objectes a la meva amiga Mercè Centellas (filla de Pepa Llopis, la companya de Joan Brossa), i em va confirmar l’error que havia comès l’autor o autora de les cartel.les, i també em va comentar que no sabia que volia dir exactament “Froc”... Què és el que li havia passat pel cap a Joan Brossa per titular aquell objecte d’aquella manera?. Hi vaig estar pensant, però tampoc hi trobava cap resposta. Una onomatopeia, potser? Aquell títol incògnit em va estar perseguint tot el dia següent. Va ser quan vaig pronunciar el títol en veu alta, que vaig intuir una possible resposta. En anglès, “frogg” (que es pronuncia “froc”), vol dir “granota”. Vaig buscar imatges de granotes al Google images. I en veure-les, em vaig adonar que les granotes tenen dos ullets ben separats per una boca llarga i somrient. Era el que suggeria l’objecte d’en Brossa. El títol havia de fer, per força, referència a una granota... Però com hi deuria arribar en Joan Brossa a posar aquest títol al seu poema objecte? Parlava anglès el poeta? Jo crec que no.

     Vaig recordar l’època en què Joan Brossa va idear aquell objecte. Era l’època de les reunions dels dissabtes al matí amb en Lluís Maria Riera i en Manel Viñas (1). De vegades s’hi apuntaven altres amics. La gestació d’aquells poemes objecte era un moment apassionant. Un dia recordo perfectament que van rebre la visita de Julie Lawson, la dona de Roland Penrose, el crític d’art i historiador anglès. Era molt amiga de tota la colla, i estava interessada en promocionar l’obra de Joan Brossa a Londres.  Potser va ser ella qui en veure l’objecte del tallant amb els dos ulls va dir: “Oh, it is a frogg!”?. No ho sé del cert, només és una teoria...però és la única persona de parla anglesa que recordo vivament present en una d’aquelles reunions dels dissabtes.

      No en tinc ni idea si aquesta teoria s’acosta o no a la realitat del títol del poema objecte en qüestió, però a la Mercè i a mi ens va donar tema de conversa per tota una tarda. Si algú llegeix aquest escrit i en sap alguna cosa que vagi més enllà de la teoria, agrairé que m’ho comuniqui. Mentrestant, sempre que pensi en aquest objecte, veuré una granota d’ulls sortits i somriure ampli...

Nota

dilluns, 23 de juliol de 2018

Verdaguer, boscos i Pirineu

     


Aquest text és una transcripció de les notes que vaig prendre durant la conferència de Bernat Gasull al voltant del tema "Verdaguer, boscos i Pirineu", que va tenir lloc a el quadern robat el dia 18 de juliol de 2018. La sessió va estar tota la estona il.lustrada amb una projecció de fotografies del mateix Bernat Gasull, d'indrets, animals i plantes de la ruta que va fer Verdaguer en la seva ascensió a la Maleïda. 
     


     A la segona meitat del segle XIX, els boscos de Catalunya i també del Pirineu estaven desapareixent. La industrialització, amb l’ús del carbó com a combustible, comportava la tala d’arbres sistemàtica. Quan Verdaguer va arribar al Pirineu, encara va estar a temps de veure els boscos abans de que desapareguessin, però ja tenia consciència del perill que corria tota la massa forestal del nostre país, i d’arreu. Aquesta consciència d’haver de protegir les reserves forestals començava a despertar-se a tot el món. L’any 1879 s’havia decretat el Royal National Park d’Austràlia com a parc nacional. Així doncs, quan Verdaguer va iniciar la seva ascensió a la Maleïda (l’Aneto) el 1882, ho feia amb el sentiment de travessar un indret natural preuat i en perill. La seva travessa va ser la primera, que en tinguem constància, feta per un muntanyenc català. Va recollir les seves observacions en uns quaderns de notes que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquests quaderns són els que Bernat Gasull va fer servir de guia per a refer l’itinerari que va seguir Verdaguer en la mesura del possible, ja que moltes vegades, els camins que descriu Verdaguer s’han perdut. Verdaguer tenia una veritable dèria pels arbres, l’inspirava el romanticisme del bosc profund. Baixant de la Maleïda es va desviar del camí per admirar un avetar, que malauradament no va poder veure, perquè una boira baixa li ho va impedir. Les seves notes són plenes de descripcions de les diferents espècies que va trobant, sobretot avets, faigs i roures, de descripcions de la seva frondositat i alçada. Fins i tot veu un desafiament entre els arbres: a veure quin creix més amunt!. També estableix comparacions poètiques entre els avets i els campanars punxeguts del Pallars, entre la Maleïda i un bosc. Però la vegetació que va veure Verdaguer no és la mateixa que hi ha ara. En alguns trams potser sí, però no en tots. Algunes espècies forestals han canviat. La fauna que descriu tampoc és ben bé la mateixa. La caça ha acabat amb alguna espècie, com l’herc del Pirineu, que ha estat substituïda per una altra espècie de la cabra hispànica; però encara es poden veure ocells com l’aigüerola, que viu a prop dels rius, torrents i rierols de muntanya. Sobre el gran enigma, de si en Verdaguer havia arribat al cim de la Maleïda, en Bernat Gasull ens va afirmar que, per les descripcions que va detallar el poeta en els seus quaderns, dedueix que sí, que hi va arribar. Verdaguer va evitar escriure detalls massa explícits.  En aquella època, l’església veia el muntanyisme com una cosa quasi diabòlica.

     Verdaguer va travessar el Pirineu per trobar la inspiració necessària per escriure Canigó, però també ho va fer empès per l’esperit romàntic de l’aventura i la descoberta. No era ben bé aquesta, la imatge que molts dels assistents teníem de Verdaguer. En Bernat Gasull ens va descobrir un veritable  heroi romàntic, un personatge fascinant que va estudiar per capellà per embarcar-se en un vaixell i viatjar a llocs exòtics com Cuba, Rússia, Síria o Palestina. Un poeta, amb una biografia sorprenent, digna d’una superproducció de Hollywood, amb aspectes foscos, com la seva relació amb l’espiritisme i els exorcismes; i aspectes lluminosos com la seva dedicació a ajudar als més necessitats. Verdaguer va acabar enfrontant-se a tots els estaments del poder, que coneixia bé,  per posar-se al costat del poble. Esperarem amb delit que s’estreni la pel.lícula sobre el llibre que ha escrit en Bernat: el tràiler que va projectar ens va deixar clavats a la cadira.

     Però una de les coses més valuoses que ens va transmetre en Bernat Gasull, va ser el seu propi afany encomanadís per la descoberta i la investigació. Oriol Jolonch, que va assistir a l’acte, em va compartir una conclusió ben encertada: “les coses bones les has d’anar a buscar. Si esperes que t’arribin a casa, et quedes sense res”.

dimecres, 18 de juliol de 2018

En suspens...

     



     És difícil descriure la sensació que tinc, i no sé si me’n sortiré. Des de fa temps, sento que alguna cosa no va del tot, que la vida no flueix com ho feia abans. L’altre dia, en una pel.lícula, vaig sentir una frase que s’aproximava a una descripció de l’estat en el que sento que estic. Un matrimoni parlava dels estralls que havia causat en la seva vida la mort del seu fill. El pare deia que, malgrat tot, havien tirat endavant, però la mare ho va negar: “No hem tirat endavant. Ens hem aturat”. La qüestió és que així és com em sento. Com si m’hagués aturat en un descampat en el que passen poques coses. Vaig donant voltes, sense cap intenció concreta, saltant entre matolls; buscant l’ombra quan fa calor i el sol quan fa fred. De vegades m’entretinc mirant el cel, sempre canviant, sempre un espectacle. O observant la vida arran de terra; els petits insectes que fan la seva vida. Els observo, com ho faig amb la gent que passa pel carrer. Tots van i vénen, i penso en quan jo també ho feia sense aquesta consciència d’estar entre parèntesi. Altres vegades, em sento com si estigués suspesa a l’aire. Com si m’hagués elevat fins les altures, i em desplacés a mercè del vent. No tinc la sensació de que m’estavellaré contra el terra, no pateixo vertigen, ni intueixo cap perill. Simplement em gronxo amunt i avall, i em desplaço amb lleugeresa d’un cantó cap a l’altre. Observo el món, però no acabo de formar-ne part. Sento que estic en un territori en el que tot esta ajornat, i quan em trobo persones conegudes, les escolto i pateixo per no donar una conversa massa buida.
    
     Fa uns dies, en un concert, em vaig trobar un poeta que ha visitat la nostra galeria i fins i tot va participar fa un parell d’anys en una lectura poètica que vam organitzar al voltant de l’obra de l’artista que estàvem exposant en aquell moment. Les seves paraules entusiastes sobre les nostres exposicions, el seu elogi de la línia de sòbria austeritat de la nostra programació, em va allunyar, ni que fos per un moment, d’aquest paratge d’espera. De cop em vaig sentir caminant, no vagant; actuant, enlloc de contemplant. Durant breus moments, vaig abandonar feliçment el meu parèntesi. No sé ben bé perquè, tinc aquesta sensació d’estar en una mena de ro res. És per no obtenir la resposta esperada a la feina diària?  En té la culpa el comportament passiu al que ens aboquen les xarxes socials? Des d’allà, projectem la nostra vida o els nostres interessos des d’un esplèndid aïllament. Encara que aconseguim arribar a molta gent, i fins i tot, encara que obtinguem resposta en forma de likes, res no canvia en el nostre entorn. No té res a veure amb la vida real, quan una persona mira “de debò” una exposició, i et fa les seves observacions. Les relacions humanes, són, per a mi, el motor de la vida. Quan no hi són, tinc la sensació que m’aturo i no em queda altra opció que observar. Em sento apartada del camí, i mentrestant, m’entretinc als marges, en una mena de temps aturat, dins una mena de bombolla fora del temps i de l’espai. Les “relacions líquides”, seguint la definició de Zygmunt Baumann, no valen el mateix. 

     Potser no és això i prou. També he patit la mort d’éssers molt propers. Potser és des d’aquestes desaparicions que m’he aturat, com els protagonistes d’aquella pel.lícula. Com si hagués preferit aturar-me al lloc en el que els éssers estimats encara hi eren. Com si no veiés, o no volgués veure, el camí que segueixo fent, encara que no m’ho sembli. Potser a la fí, aquesta sensació - nova per a mí - no és estranya, sinó normalment humana.   

dijous, 28 de juny de 2018

"L'altre lloc" de Laia Moreto

     


     Vaig veure l'obra de Laia Moreto fa alguns anys, quan jo encara treballava a l’Artgràfic.  Recordo que em va agradar molt perquè era un treball extraordinàriament sensible, i aquest aspecte no era gaire habitual en la majoria d’obres que veia. Més que sensible, el que tenia era un poder especial per evocar sensacions i sentiments. Recordo uns treballs en vidre exquisits; unes fulles extraordinàriament delicades que no m’hauria important gens endur-me a casa. Era una obra que feia venir ganes de tenir-la; i això és una de les coses que, en el meu cas, influeix positivament en la decisió d’exposar un artista. Voler posseir una obra vol dir que aquesta t’ha penetrat pel seu discurs i la seva forma. Vol dir que vols que formi part de la teva vida perquè ha obert una finestra a un món que no coneixies i que t’aporta coses noves. Vol dir que farà la teva vida més rica de significats. En aquell moment no vaig poder-li programar cap exposició, perquè “m’havien rellevat del càrrec”, situació que em va fer prendre la decisió de plegar un parell d’anys després. D’una banda em va saber greu perquè m'hauria agradat exposar-la, però de l’altra, el moment era tant dolent, que hauríem patit molt totes dues.

     Anys després d’aquella trobada, la Laia em va escriure un correu, per veure si les coses havien canviat i podíem tornar a parlar d’exposar la seva obra. Podíem fer-ho, perquè jo ja no treballava a l’Artgràfic, però el moment seguia sent tant dolent o més que llavors. Tant li feia. Que el públic estigui mig paralitzat, no vol dir que nosaltres ho haguem d’estar. Ja teníem programada l’exposició dels boscos, i alguns treballs de la Laia encaixaven perfectament.

     A l’exposició “Dins del bosc” hem penjat tres tríptics de la sèrie “L’altre lloc”. Són unes fotografies analògiques, positivades per ella mateixa. Ha decidit no fer tiratge, o sigui que són còpies úniques. Laia Moreto ha triat un “lloc” del bosc, l’ha fotografiat, i després s’ha girat i ha fotografiat el que hi ha al darrera –o al davant-. D’alguna manera són dues imatges mirall, dors i revers. Sobre aquest procediment, ella mateixa ha escrit: “... En la precarietat d’un enquadrament que trenca l’espai, es revela la manca concisa de “L’altre lloc”, aquell que roman justament al lloc invers de la primera mirada. En aquest darrera del lloc triat, sorgeix un altre espai alterat pel temps o per l’acció d’algun ésser; indici o evidència que converteix el destí en un nou orígen”.  Les fotografies que hem triat ens criden especialment l’atenció, perquè en totes tres es veuen els rastres de la vida humana: una casa abandonada, una valla de fusta, una pila de canyes recolzades en un cobert... A les tres obres, es veu com la vegetació va engolint tot allò fet per l’home; el bosc va reconquerint el seu territori. Una de les preocupacions de la Laia Moreto, és expressar l’afecte cap als paisatges habitats i la voluntat de preservar-los. Les fotografies de la sèrie, intenten captar la fracció de vida que contenen, que més que veure’s, s’intueix. Potser per això, els tres tríptics tenen una gran força magnètica. Són com l’inici d’una novel.la que t’atrapa des de la primera línia, pel que s’intueix que ha de venir, i pel que s’endevina que ha passat. Temps i espai en dues fotografies; emocions i records que bateguen dins dels seus límits.

dissabte, 16 de juny de 2018

Sobre les fotografies nocturnes d'Israel Ariño


     



      Les fotografies de la sèrie “Obirar”, d’Israel Ariño, estan fetes de nit, amb la única llum de la lluna. Obirar és un verb en desús, variant d’albirar, i vol dir veure alguna cosa en la llunyania, sense distingir-la bé. Però també, en sentit figurat, pot voler dir intuir una cosa, veure-la venir, o tenir-la en consideració. El mateix fotògraf, en referència a aquesta sèrie, ens diu que foscor de la nit ens converteix en exploradors a la recerca d’espais inconcrets, desconeguts, amplis, capaços d’actuar com a mirall de les nostres pròpies imatges mentals. Ho fa a través de la deriva del passeig, una forma de desorientació i abandonament que disminueix l’experiència raonada i fa emergir les relacions intuïtives amb el paisatge. L’interès per la nit és recurrent en la seva obra. El foto-llibre “La gravetat del lloc”, és un altre exemple de fotografies nocturnes. En aquesta sèrie, a més, la foscor es juxtaposa a la càrrega de memòria i de significat del lloc on estan fetes: un espai natural que forma part d’un centre d’art contemporani, en el que hi ha disseminades una trentena d’escultures de diversos artistes que han passat per allà. Aquesta sèrie explora el concepte de lloc com a eix de vinculació emocional a través de la foscor, del límit d’allò representable i la percepció de la realitat. La nit és, a més, un objecte de descobriment, misteri i plaer; un espai jeroglífic que ens fa imaginar alguna cosa més del que veiem realment. Ens fa endinsar en el terreny d’allò mental, d’allò imperceptible, de la troballa.

     La contemplació de les fotografies de la sèrie “Obirar”, ens conviden a la meditació i a la reflexió. D’alguna manera, la percepció en la foscor de les fulles i els brancatges, ens fa pensar que la nit té la propietat de contenir totes les imatges en potència. No les veiem, però estan allà. La foscor, lluny de ser una negació de la realitat, la conté de manera absoluta. És com la nit del cosmos, o la nit de l’ànima: una veritat absoluta. La nit obre totes les possibilitats, en tant que és una forma de ser de l’univers. És una mena de no-ser, que converteix els llocs en no-llocs. Com en la mística del mestre Eckart, segons la que la foscor equival a un buit que ho conté tot, o com en la filosofia de Nietsche quan planteja les contradiccions entre el finit i l’infinit. La nit convida a la introspecció, a la reflexió i a la meditació. De nit, els records perden la temporalitat i es tornen presents. La nit no té espai ni temps, ocupa una dimensió infinita. El temps es dissol i ens trobem al mig d’allò absolut. Potser per això, en la foscor nocturna, l’inconscient tendeix a generar imatges. La imaginació i els somnis habiten en la foscor. En l’experiència de la nit és quan ens trobem a nosaltres mateixos.

     Novalis, en els seus “Himnes a la nit”, escriu sobre la nit com si pogués ser un pont entre la vida i la mort, entre allò humà i allò diví. La nit és un mirall de la nit eterna; el moment en el que es pot aconseguir un nivell més alt d’experiència i coneixement; és el moment espiritual per excel.lència. Contemplo les fotografies nocturnes d’Israel Ariño, i recordo  les paraules de Novalis: “Darrera d’aquest vel que embolcalla la nit, desapareix tot coneixement objectiu i es produeixen revelacions inefables que desperten en nosaltres capacitats insòlites”.

dimecres, 6 de juny de 2018

Dins del bosc





     El bosc, com a rerefons o com a protagonista, ha estat un dels temes cabdals tant de l’art com de la literatura. Potser per influència del cristianisme, que volia eliminar qualsevol rastre de les tradicions paganes, el bosc va ser descrit en la literatura com un lloc inhòspit, inaccessible, poblat per éssers fantàstics o terrorífics. En molts contes i llegendes, el bosc inspira una por irracional. Entrar-hi significa penetrar a un món desconegut, ple de perills i de misteri. Podem posar exemples que van des de el conte de la Caputxeta Vermella de Perrault, les llegendes del rei Artur, Robin Hood, El cor de les tenebres de Joseph Conrad, El Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o fins i tot la Divina Comedia, que en els primers versos, un poeta perdut no te altre remei que travessar un bosc, conscient de la foscor i els perills que l’esperen. Amb la Il.lustració, aquesta idea es matisa. Rousseau, elabora el discurs de la necessitat del retorn a la natura, com a escapatòria de la corrupció de la vida a les ciutats. El bosc llavors és contemplat com un lloc de llibertat, de veritat i de felicitat. Esdevé un símbol de retorn al paradís, a l’orígen; una metàfora perfecta de l’autenticitat. En el segle XIX, Thoreau escriu Walden, la vida als boscos, una barreja de biografia i diari naturalista que fa reflexionar sobre la necessitat de retornar a la natura per tal de trobar un equilibri que perilla en la vida al món occidental. Així doncs, ens trobem al davant d’un tema que ha estat representat des de la concepció fantàstica fins la realista, des de la por d’allò salvatge i sinistre, a la idea de refugi, de retorn a l’origen. El bosc tan pot ser una metàfora d’allò més terrible, com de la pau i la puresa.

     L’exposició Dins del bosc presenta l’obra de sis fotògrafs contemporanis que han retratat el bosc des dels seus punts de vista particulars. És interessant veure que cada un d’ells exposa, en les seves fotografies, alguna o vàries de les maneres de veure el bosc: des de la concepció màgica o fantàstica, a la visió naturalista. Els boscos d’Israel Ariño són una mena de territori metafòric. La falta de perspectiva les allunya de la idea de paisatge, i les converteix en el reflex d’un món ocult que dialoga amb el seu imaginari propi. Jordi Casañas  troba al bosc un element atzarós que centra tot el protagonisme de la fotografia. La focalització li atorga propietats màgiques, quasi mitològiques. La visió de Bernat Gasull és la d’un naturalista, que mostra el bosc com un lloc ple de vida. El centre d’atenció és la vegetació mateixa; com aquesta matisa la llum i perfuma l’aire. En els boscos d’Oriol Jolonch passen coses sobrenaturals; de vegades és el bosc que te vida pròpia i observa. També és un lloc feréstec en el que l’home s’endinsa al desconegut, o en el que s’explica el passat des d’un futur remot. Laia Moreto observa la naturalesa fugissera del bosc, que conté a la vegada la sensació de llibertat i la presència d’allò enigmàtic. La seva voluntat és preservar l’instant en que un paratge ignot es converteix en un lloc habitable. Fiona Morrison veu el bosc com un espai familiar reviscut en el record. Un lloc a recer al que sempre s’hi torna; on la vida es preserva i la memòria flueix.

dijous, 31 de maig de 2018

"La vetlla"


     



     Quan en Salvador Juanpere ens va dir de passar el video “La vetlla” a la galeria, li vam dir que sí de seguida perquè vam veure que a ell li feia molta il.lusió. Ens va explicar que durant  una exposició que va fer a Sant Cugat, havia conegut a Jordi Lara, escriptor i creador audiovisual (entre moltes altres coses), i que aquest li havia proposat que vetllés la primera nit que l’escultura “Socle des formes” passaria en el seu enclavament definitiu, la plaça Augusta de Sant Cugat i que ell ho filmaria. En Salvador ens havia explicat que havia estat una nit llarga i difícil. S’havia dut un sac de dormir, però l’escultura no era gaire còmoda per jeure-hi. De tota manera, s’havia deixat seduir per la idea de Jordi Lara, perquè d’alguna manera, sentia aquella escultura com si fos una filla: una obra que va sortir d’ell mateix, però que es mereixia viure la seva vida i relacionar-se amb el món per si mateixa. Va semblar-li prou important acompanyar-la en aquestes primeres hores, de la mateixa manera que va vetllar el seu pare mort, abans d’acomiadar-se definitivament. No obstant, el seu entusiasme per aquest video-poema, no va ser suficient per a que ens imaginéssim què era el que veuríem exactament, i en el fons, jo tenia una mica de por de que ens resultés avorrit. Probablement, això és el que deurien pensar els receptors de les invitacions que vaig enviar, perquè va venir poca gent. I tot això, perquè no coneixíem en Jordi Lara.

     “La vetlla” ens va atrapar (als pocs que hi érem) des dels primers segons. Els preparatius a l’estudi, en Salvador dirigint-se en vespa a la plaça, després preparant l’escultura, mirant-la, tocant-la. La vida continuava al seu voltant; la gent passava per la plaça, aliena a l’artista i a l’escultura. A poc a poc, es va anar fent de nit. Va passar una noia i es va aturar a parlar amb l’escultor. Uns gats de carrer se li van acostar encuriosits, mentre ell menjava un entrepà, però van marxar poc després. Una parella va pujar a sobre l’escultura; ella cantava, ell tocava la guitarra. Cantaven una cançó sobre el Che Guevara. Finalment, l’escultor va pujar a dalt de l’escultura i va jeure per passar-hi la nit dins un sac de dormir. El bar de la plaça es va anar quedant sense parroquians, i finalment l’encarregat va tancar els llums i va marxar. L’escultor es va quedar sol en la seva vetlla, amb la companyia dels sorolls de la nit i la tènue llum d’un fanal que deixava endevinar les formes.

     Els que vam assistir a la projecció ens vam quedar absolutament commoguts. Aquell curt ens havia atrapat sense adonar-nos. Ens havia arrossegat a viure l’experiència del seu autor i el seu protagonista. Vam sentir el neguit de l’escultor mentre col.locava l’escultura al seu lloc, el silenci i la solitud de la nit, el fred, el cansament que causa l’haver-se d’estar moltes hores en un mateix lloc, la malenconia d’haver de separar-se de l’escultura per sempre. Després de la projecció, en Jordi Lara ens va explicar que ell simplement havia fet parlar a la realitat. Havia posat la càmera, i havia deixat que les coses passessin. També ens va dir que de fet, quan van començar a filmar, no sabien ben bé, què estaven fent, però el que sí que sabien, és que havien de fer-ho. Això no és altra cosa que el que fan els poetes, o els artistes. I tant en Jordi Lara com en Salvador Juanpere són totes dues coses.