Dins del bosc

     El bosc, com a rerefons o com a protagonista, ha estat un dels temes cabdals tant de l’art com de la literatura. Potser per influència del cristianisme, que volia eliminar qualsevol rastre de les tradicions paganes, el bosc va ser descrit en la literatura com un lloc inhòspit, inaccessible, poblat per éssers fantàstics o terrorífics. En molts contes i llegendes, el bosc inspira una por irracional. Entrar-hi significa penetrar a un món desconegut, ple de perills i de misteri. Podem posar exemples que van des de el conte de la Caputxeta Vermella de Perrault, les llegendes del rei Artur, Robin Hood, El cor de les tenebres de Joseph Conrad, El Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o fins i tot la Divina Comedia, que en els primers versos, un poeta perdut no te altre remei que travessar un bosc, conscient de la foscor i els perills que l’esperen. Amb la Il.lustració, aquesta idea es matisa. Rousseau, elabora el discurs de la necessitat del retorn a la natura, com a escapatòria de la corrupció de la vida a les ciutats. El bosc llavors és contemplat com un lloc de llibertat, de veritat i de felicitat. Esdevé un símbol de retorn al paradís, a l’orígen; una metàfora perfecta de l’autenticitat. En el segle XIX, Thoreau escriu Walden, la vida als boscos, una barreja de biografia i diari naturalista que fa reflexionar sobre la necessitat de retornar a la natura per tal de trobar un equilibri que perilla en la vida al món occidental. Així doncs, ens trobem al davant d’un tema que ha estat representat des de la concepció fantàstica fins la realista, des de la por d’allò salvatge i sinistre, a la idea de refugi, de retorn a l’origen. El bosc tan pot ser una metàfora d’allò més terrible, com de la pau i la puresa.

     L’exposició Dins del bosc presenta l’obra de sis fotògrafs contemporanis que han retratat el bosc des dels seus punts de vista particulars. És interessant veure que cada un d’ells exposa, en les seves fotografies, alguna o vàries de les maneres de veure el bosc: des de la concepció màgica o fantàstica, a la visió naturalista. Els boscos d’Israel Ariño són una mena de territori metafòric. La falta de perspectiva les allunya de la idea de paisatge, i les converteix en el reflex d’un món ocult que dialoga amb el seu imaginari propi. Jordi Casañas  troba al bosc un element atzarós que centra tot el protagonisme de la fotografia. La focalització li atorga propietats màgiques, quasi mitològiques. La visió de Bernat Gasull és la d’un naturalista, que mostra el bosc com un lloc ple de vida. El centre d’atenció és la vegetació mateixa; com aquesta matisa la llum i perfuma l’aire. En els boscos d’Oriol Jolonch passen coses sobrenaturals; de vegades és el bosc que te vida pròpia i observa. També és un lloc feréstec en el que l’home s’endinsa al desconegut, o en el que s’explica el passat des d’un futur remot. Laia Moreto observa la naturalesa fugissera del bosc, que conté a la vegada la sensació de llibertat i la presència d’allò enigmàtic. La seva voluntat és preservar l’instant en que un paratge ignot es converteix en un lloc habitable. Fiona Morrison veu el bosc com un espai familiar reviscut en el record. Un lloc a recer al que sempre s’hi torna; on la vida es preserva i la memòria flueix.