Sobre les fotografies nocturnes d'Israel Ariño

     

      Les fotografies de la sèrie “Obirar”, d’Israel Ariño, estan fetes de nit, amb la única llum de la lluna. Obirar és un verb en desús, variant d’albirar, i vol dir veure alguna cosa en la llunyania, sense distingir-la bé. Però també, en sentit figurat, pot voler dir intuir una cosa, veure-la venir, o tenir-la en consideració. El mateix fotògraf, en referència a aquesta sèrie, ens diu que foscor de la nit ens converteix en exploradors a la recerca d’espais inconcrets, desconeguts, amplis, capaços d’actuar com a mirall de les nostres pròpies imatges mentals. Ho fa a través de la deriva del passeig, una forma de desorientació i abandonament que disminueix l’experiència raonada i fa emergir les relacions intuïtives amb el paisatge. L’interès per la nit és recurrent en la seva obra. El foto-llibre “La gravetat del lloc”, és un altre exemple de fotografies nocturnes. En aquesta sèrie, a més, la foscor es juxtaposa a la càrrega de memòria i de significat del lloc on estan fetes: un espai natural que forma part d’un centre d’art contemporani, en el que hi ha disseminades una trentena d’escultures de diversos artistes que han passat per allà. Aquesta sèrie explora el concepte de lloc com a eix de vinculació emocional a través de la foscor, del límit d’allò representable i la percepció de la realitat. La nit és, a més, un objecte de descobriment, misteri i plaer; un espai jeroglífic que ens fa imaginar alguna cosa més del que veiem realment. Ens fa endinsar en el terreny d’allò mental, d’allò imperceptible, de la troballa.

     La contemplació de les fotografies de la sèrie “Obirar”, ens conviden a la meditació i a la reflexió. D’alguna manera, la percepció en la foscor de les fulles i els brancatges, ens fa pensar que la nit té la propietat de contenir totes les imatges en potència. No les veiem, però estan allà. La foscor, lluny de ser una negació de la realitat, la conté de manera absoluta. És com la nit del cosmos, o la nit de l’ànima: una veritat absoluta. La nit obre totes les possibilitats, en tant que és una forma de ser de l’univers. És una mena de no-ser, que converteix els llocs en no-llocs. Com en la mística del mestre Eckart, segons la que la foscor equival a un buit que ho conté tot, o com en la filosofia de Nietsche quan planteja les contradiccions entre el finit i l’infinit. La nit convida a la introspecció, a la reflexió i a la meditació. De nit, els records perden la temporalitat i es tornen presents. La nit no té espai ni temps, ocupa una dimensió infinita. El temps es dissol i ens trobem al mig d’allò absolut. Potser per això, en la foscor nocturna, l’inconscient tendeix a generar imatges. La imaginació i els somnis habiten en la foscor. En l’experiència de la nit és quan ens trobem a nosaltres mateixos.

     Novalis, en els seus “Himnes a la nit”, escriu sobre la nit com si pogués ser un pont entre la vida i la mort, entre allò humà i allò diví. La nit és un mirall de la nit eterna; el moment en el que es pot aconseguir un nivell més alt d’experiència i coneixement; és el moment espiritual per excel.lència. Contemplo les fotografies nocturnes d’Israel Ariño, i recordo  les paraules de Novalis: “Darrera d’aquest vel que embolcalla la nit, desapareix tot coneixement objectiu i es produeixen revelacions inefables que desperten en nosaltres capacitats insòlites”.