dilluns, 22 d’octubre de 2018

Consideracions sobre l'obra de Jordi Martoranno

    



      Vivim en un món dominat per les imatges, i el llenguatge sovint esta sotmès al símbol. A mig camí entre la fe i l'energia, els símbols hibriden èpoques, cultures i llenguatges estètics. Els logotips, les emoticones, sobrepassen cada dia la senyalística tradicional...

     En la propera exposició potser tornarem a pensar sobre els signes i els símbols. Potser parlarem de Ferdinand de Saussure, segons el qual el signe estaria format de significat i significant, i de com va teoritzar sobre l’estructura del llenguatge, que es basaria en la relació entre els diferents signes. Potser també recordarem les teories de Claude Lévi-Strauss, de com va aplicar l’estructuralisme a l’antropologia, o sigui a l’explicació de l’organització social. Potser també esmentarem alguna vegada les teories de Roland Barthes, descrites en els seus “Elements de Semiologia”, publicats el 1964, estudis que teoritzaven sobre la descodificació dels signes culturals, a base dels termes “connotació” i “denotació”, fent referència als nivells de significació manifests o latents. Potser també parlarem de totes les teories de comunicació, des del pragmatisme a l’interaccionisme simbòlic, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes. Per tant, potser acabarem reflexionant sobre semiòtica, o sigui, sobre les teories que giren al voltant de la interpretació dels signes, sobre les que Umberto Eco va escriure molt i bé als anys 70. Potser també discutirem sobre  la diferència entre símbol i signe. Quan un signe esdevé un símbol és perquè representa alguna cosa més que una mera indicació, es perquè representa una metàfora. Els símbols són representacions de la realitat, transmeten una informació més complexa: una idea, un pensament, o una creença.

     Potser parlarem de tot això, perquè Jordi Martoranno, en la seva obra recent –la que exposarem a El quadern robat- obre la porta a parlar-ne. Les obres incloses en l’exposició que ell titula Pleroma-Uroboros, sorgeixen de la seva preocupació sobre l’origen dels símbols; presents ja en etapes molt remotes de la història de la humanitat i que acabarien sent fonamentals en la creació d’un llenguatge universal. Potser també parlarem de Ken Wilber, filòsof estatunitenc que centra el seu treball en l’evolució de l’ésser humà i en la possible integració de ciència i religió. Probablement, també parlarem de J.F. Martel i del seu assaig Vindicació de l’art en l’era de l’artifici, en el que busca sortides a l’estat actual de l’art, segons ell en decadència pels efectes del mercat en la creació mateixa i en la percepció per part del públic. Martel reclama un retorn als orígens i posa en valor l’emoció estètica, present en la formació de les cultures i que expressa una realitat més complexa que la creada pels artificis consumistes i fins i tot ideològics que conformen el panorama creatiu dels nostres dies.

       Al final però, potser només parlarem de pintura. Perquè l’obra de Martoranno és pintura: sense artifici, sense paraigües, sense xarxa. Ho veurem.





dimarts, 9 d’octubre de 2018

Concert inacabat (conte d'estiu)

     



     Era un matí de finals d’agost i no feia sol. El dia anterior havia estat plovisquejant, i la temperatura havia baixat força. La mar estava una mica revoltada, de color gris i no convidava gaire a banyar-se. Corria un aire fresc, que no arribava a ser vent, però que era suficient per a dir que no feia un dia de platja. De tota manera, hi vaig anar. A llegir, i simplement a estar-me allà. Al davant de l’aigua, i acompanyada de la banda sonora de les onades. Vaig agafar el darrer llibre que estava a punt d’acabar: “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, que havia comprat seguint la recomanació d’un amic de Facebook. Tot i la prosa excel.lent, el llibre no m’havia acabat d’arribar, com tampoc ho havia fet “Permagel”, d’Eva Baltasar (l’altra lectura del mes d’agost, que vaig comprar per veure si feia honor a tants premis obtinguts). Tots dos eren bons llibres, amb una bona prosa poètica, però no m’havien deixat petja. A hores d’ara, mentre escric, ni tant sols recordo gaire bé de què anaven...

     Tot just havia obert el llibre, sense haver entrat encara en la lectura. Estava més pendent d’un grup de gavines jovenetes que es miraven les onades, com jo mateixa. Llavors vaig sentir música de piano. L’aire la portava amb claredat, venia de les cases del meu darrera... Em vaig girar. Era difícil saber d’on venia, totes les cases tenien les finestres obertes. No era una gravació, era algú que tocava allà mateix: tocava un passatge, parava i el tornava a tocar. L’airet em jugava males passades i de vegades s’emportava el so cap una altra banda. Vaig desar el llibre i em vaig acostar a les cases. De seguida vaig veure de quina casa venia...però no de quin pis. Vaig estar dreta a la sorra una estona. Qui tocava, ho feia bé. No era algú aficionat... era professional. Vaig tornar al meu lloc a la platja, i em vaig dedicar a escoltar. Després de dues hores, el (o la) pianista seguia tocant. Segurament preparava un concert... o ho feia per plaer...qui sap!. Podia intentar esbrinar alguna cosa... Era qüestió de preguntar...

     Aquella mateixa tarda, ja vaig tenir tota la informació de la pianista. Qui era i on vivia... Vaig saber que havia programat un concert de piano a la llum de la lluna plena a la Plaça de Sant Pau, just a sota l’ermita, per al dia següent a les 10 del vespre. Quina il.lusió em va fer!.  La pianista havia llogat un piano pel concert, i per tal de recuperar els diners, oferia taquilla inversa. O sigui: l’entrada es pagava a la sortida. Aquell vespre ens vam vestir elegants per anar de concert. Tot i que l’airet havia parat del tot, feia força fresca, i havíem agafat un jersei. Però en arribar a la Plaça de Sant Pau, no hi havia ningú... Les cadires estaven apilades en un racó. Una parella llegia alguna cosa escrita en un paper enganxat a la pila de cadires, i ens hi vam acostar. Deia: “Per inclemències meteorològiques (vent) s’ajorna el concert al dia 7 de setembre a les 21”. Però si no feia vent! Algunes  de les (poques) persones que vam pujar fins allà dalt, estavem contrariades. Cap de nosaltres podia tornar el dia 7 de setembre. De tornada cap a casa, vam pensar que havíem fet bé de sopar abans de sortir. El cartell de la propaganda del concert anunciava cava i un pica-pica... i ens havíem quedat sense res.

     Pocs dies després, van anunciar que, si el 7 de setembre feia mal temps, la pianista faria el concert en una sala que hi ha al costat de l’Ajuntament.

     El dia 7 de setembre va fer mal temps. Va estar núvol tot el dia, i durant la tarda anaven caient xàfecs intermitents. A l’hora del concert, moltes persones es van acostar a la sala coberta... però estava tancada i barrada. Paraigües en mà, van enfilar la pujada fins la Plaça de Sant Pau. Feia una nit més aviat desagradable, fresca i humida... però a la plaça els esperava el pica-pica i el cava, que previ pagament de 5 €, van poder degustar. No hi havia lluna plena, i encara que l’hagués hagut, no l’haurien pogut veure a causa de l’espessa capa de núvols que cobrien el cel nocturn. La pianista va tocar la primera peça, i quan va començar la segona, van començar a caure gotes. Els assistents que en portaven van obrir els paraigües, els altres van començar a desfilar... I en acabar la segona peça, es va desfermar el diluvi. El públic va desaparèixer cames ajudeu-me, i van haver de tapar el piano amb plàstics. La pianista es va quedar sense recaptació, i el públic sense concert. 

     A hores d’ara, ja no recordo res de les meves lectures de l’estiu, però les vicissituds d’aquell episodi les recordaré durant molt de temps: el concert inesperat a la platja, i el que hauria pogut ser i no va ser. La poètica de les coses inacabades és intensa.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Froc o Frogg?

     



     Aquest estiu vam visitar la Nau Gaudí a Mataró, en la que s’exhibeix una part de la col.lecció Bassat d’escultures. Concretament, l’exposició consta de 90 escultures de 38 artistes, realitzades entre 1911 i 1989 i es pot visitar fins el 28 d’octubre d’enguany. La col.lecció reuneix els autors més significatius de la història de l’escultura entre els que destaquem les obres d’Eusebi Arnau, Pau Gargallo, Juli González, Eduardo Chillida, Ferdinand Léger, Henry Moore, Jorge Oteiza, i Josep Maria Subirachs. Tot i que jo no el considero pas escultor, sinó poeta, també havien inclòs dos poemes objecte de Joan Brossa.

      No escriuré sobre l’exposició, que esta prou bé, sinó sobre una incògnita que va sorgir al veure les cartel.les que identificaven els poemes objecte de Joan Brossa. Una cartel.la estava equivocada. Havien posat el mateix títol als dos objectes: “Cinema”.  L’objecte amb un fragment de pel.lícula  travessant unes ulleres sense vidre, estava titulat correctament. Però l’altra, un tallant semicircular amb dos ulls, es titula “Froc”, no “Cinema”.  Vaig enviar la fotografia dels dos objectes a la meva amiga Mercè Centellas (filla de Pepa Llopis, la companya de Joan Brossa), i em va confirmar l’error que havia comès l’autor o autora de les cartel.les, i també em va comentar que no sabia que volia dir exactament “Froc”... Què és el que li havia passat pel cap a Joan Brossa per titular aquell objecte d’aquella manera?. Hi vaig estar pensant, però tampoc hi trobava cap resposta. Una onomatopeia, potser? Aquell títol incògnit em va estar perseguint tot el dia següent. Va ser quan vaig pronunciar el títol en veu alta, que vaig intuir una possible resposta. En anglès, “frogg” (que es pronuncia “froc”), vol dir “granota”. Vaig buscar imatges de granotes al Google images. I en veure-les, em vaig adonar que les granotes tenen dos ullets ben separats per una boca llarga i somrient. Era el que suggeria l’objecte d’en Brossa. El títol havia de fer, per força, referència a una granota... Però com hi deuria arribar en Joan Brossa a posar aquest títol al seu poema objecte? Parlava anglès el poeta? Jo crec que no.

     Vaig recordar l’època en què Joan Brossa va idear aquell objecte. Era l’època de les reunions dels dissabtes al matí amb en Lluís Maria Riera i en Manel Viñas (1). De vegades s’hi apuntaven altres amics. La gestació d’aquells poemes objecte era un moment apassionant. Un dia recordo perfectament que van rebre la visita de Julie Lawson, la dona de Roland Penrose, el crític d’art i historiador anglès. Era molt amiga de tota la colla, i estava interessada en promocionar l’obra de Joan Brossa a Londres.  Potser va ser ella qui en veure l’objecte del tallant amb els dos ulls va dir: “Oh, it is a frogg!”?. No ho sé del cert, només és una teoria...però és la única persona de parla anglesa que recordo vivament present en una d’aquelles reunions dels dissabtes.

      No en tinc ni idea si aquesta teoria s’acosta o no a la realitat del títol del poema objecte en qüestió, però a la Mercè i a mi ens va donar tema de conversa per tota una tarda. Si algú llegeix aquest escrit i en sap alguna cosa que vagi més enllà de la teoria, agrairé que m’ho comuniqui. Mentrestant, sempre que pensi en aquest objecte, veuré una granota d’ulls sortits i somriure ampli...

Nota