dilluns, 22 d’octubre de 2018

Consideracions sobre l'obra de Jordi Martoranno

    



      Vivim en un món dominat per les imatges, i el llenguatge sovint esta sotmès al símbol. A mig camí entre la fe i l'energia, els símbols hibriden èpoques, cultures i llenguatges estètics. Els logotips, les emoticones, sobrepassen cada dia la senyalística tradicional...

     En la propera exposició potser tornarem a pensar sobre els signes i els símbols. Potser parlarem de Ferdinand de Saussure, segons el qual el signe estaria format de significat i significant, i de com va teoritzar sobre l’estructura del llenguatge, que es basaria en la relació entre els diferents signes. Potser també recordarem les teories de Claude Lévi-Strauss, de com va aplicar l’estructuralisme a l’antropologia, o sigui a l’explicació de l’organització social. Potser també esmentarem alguna vegada les teories de Roland Barthes, descrites en els seus “Elements de Semiologia”, publicats el 1964, estudis que teoritzaven sobre la descodificació dels signes culturals, a base dels termes “connotació” i “denotació”, fent referència als nivells de significació manifests o latents. Potser també parlarem de totes les teories de comunicació, des del pragmatisme a l’interaccionisme simbòlic, que afirma que totes les relacions humanes es basen en la interpretació subjectiva i cultural dels signes. Per tant, potser acabarem reflexionant sobre semiòtica, o sigui, sobre les teories que giren al voltant de la interpretació dels signes, sobre les que Umberto Eco va escriure molt i bé als anys 70. Potser també discutirem sobre  la diferència entre símbol i signe. Quan un signe esdevé un símbol és perquè representa alguna cosa més que una mera indicació, es perquè representa una metàfora. Els símbols són representacions de la realitat, transmeten una informació més complexa: una idea, un pensament, o una creença.

     Potser parlarem de tot això, perquè Jordi Martoranno, en la seva obra recent –la que exposarem a El quadern robat- obre la porta a parlar-ne. Les obres incloses en l’exposició que ell titula Pleroma-Uroboros, sorgeixen de la seva preocupació sobre l’origen dels símbols; presents ja en etapes molt remotes de la història de la humanitat i que acabarien sent fonamentals en la creació d’un llenguatge universal. Potser també parlarem de Ken Wilber, filòsof estatunitenc que centra el seu treball en l’evolució de l’ésser humà i en la possible integració de ciència i religió. Probablement, també parlarem de J.F. Martel i del seu assaig Vindicació de l’art en l’era de l’artifici, en el que busca sortides a l’estat actual de l’art, segons ell en decadència pels efectes del mercat en la creació mateixa i en la percepció per part del públic. Martel reclama un retorn als orígens i posa en valor l’emoció estètica, present en la formació de les cultures i que expressa una realitat més complexa que la creada pels artificis consumistes i fins i tot ideològics que conformen el panorama creatiu dels nostres dies.

       Al final però, potser només parlarem de pintura. Perquè l’obra de Martoranno és pintura: sense artifici, sense paraigües, sense xarxa. Ho veurem.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada