diumenge, 28 de març del 2021

El gran cop

 


     “Serà un gran cop!”, repetia en Riera una vegada i una altra quan va saber que el galerista havia donat el vist i plau a la seva proposta de presentar un one man show de Joan Brossa a la Fira de Basilea. Era l’any 1989 i després de l’èxit de Munic, en Riera estava convençut de que aquella fira seria definitiva per al llançament internacional de la seva obra. L’any anterior, una galeria de Munic havia fet una exposició de poemes objectes de Brossa i els havia venut tots. Allò refermava la seva idea de que l’obra de Brossa aquí no era valorada com calia. S’havia de sortir a fora, com havien fet Miró i Tàpies, per ocupar el lloc merescut. “Els alemanys ho han vist!”, repetia. En aquells moments no ho sabíem - ho vam saber alguns anys més tard - però aquell èxit de Munic havia estat un miratge: els mateixos galeristes, aprofitant els preus baixos de les obres, i l’avantatjós descompte que els havíem ofert, havien comprat totes les obres. Potser portats per un esperit romàntic, o potser per la creença que havien descobert un clàssic i que ja recuperarien la inversió més endavant.

 

     La preparació d’aquella fira va durar setmanes. Es va projectar una A gegant, que recorreria les parets de l’estand, imitant una idea que s’havia dut a terme l’any 1982, durant l’antològica que se li va fer a la Fundació Miró amb una A gegant que recorria tot l’exterior de l’edifici. També es van preparar fotografies del poema transitable instal·lat al Velòdrom d’Horta, i un alfabet gegant de lletres vermelles que ocuparia la paret de l’entrada de l’estand. També es va fer una targeta que es desplegava i al mig apareixia un poema visual. Es van portar a la fira tots els poemes objectes i tots els poemes visuals que teníem a la galeria, així com llibres i catàlegs. Ens havíem preparat per a la gran oportunitat, per al gran cop.

 

     El muntatge va ser llarg i complicat. Va ser difícil muntar la A gegant de plàstic negre, que tenia tendència a quedar torta, i entre els objectes, les peanyes i els embalatges, pràcticament no ens podíem moure. Recordo el cansament, però també l’eufòria i la il·lusió amb la que esperàvem l’obertura de la fira. L’últim dia, un grup de ballarins ens van demanar permís per fer un espectacle al nostre estand, al davant de l’alfabet vermell. I així ho van fer el dia de la inauguració, amb la televisió suïssa filmant: uns quants ballarins, amb el cos pintat amb formes sinuoses de colors, van fer evolucions rítmiques al davant de l’alfabet vermell. Estàvem extasiats, aquell començament presagiava un gran èxit, el gran cop. Però la inauguració va passar, i molt lentament, els dies següents. La gent caminava pel passadís, mirava distretament el nostre estand però no entrava. De tant en tant algú s’hi perdia, es passejava pel laberint de peanyes, i somreia tot mirant els objectes. Més d’una vegada, en establir conversa amb els visitants, jo els introduïa a la persona i l’obra d’en Brossa, i em responien: “Ah! Com en Kurt Tucholsky!”. I jo em frustrava, perquè.. sí, però no ben bé. Sort que de tant en tant ens visitaven coneguts nostres de Barcelona i de Madrid, i llavors ens pujava la moral, perquè aquells sí que reconeixien i valoraven l’obra d’en Brossa. Però nosaltres ens anàvem desinflant a poc a poc. “No s’ha entès”, li deia jo a en Riera, que s’havia tornat silenciós a mesura que passaven els dies. “Potser hem posat massa coses, la A gegant, l’alfabet... potser hi ha massa informació...”. La fira va acabar, i no vam vendre ni un sol poema objecte, ni un sol poema visual. Havia estat un fracàs absolut. En Riera va marxar abans de que s’acabés la fira i jo em vaig quedar sola, sense saber què pensar i amb el cor encongit. Estava clar que el gran cop hauria d’esperar. De moment, el gran cop ens l’havíem pegat nosaltres. 

 

 

Nota: en la foto, en Lluís Mª Riera surt assegut a l'extrem inferior esquerre de la foto.

dissabte, 13 de març del 2021

La flor de lotus d'Amparo Fernández

 


     Seguir un camí conegut és més o menys fàcil. És anar sobre segur i resulta difícil perdre’s per viaranys intransitables o anar a parar a terrenys erms envoltats per la boira. La gent tendeix a seguir els camins que coneixen i això és una llàstima, perquè sovint, és més enllà on es tornen a despertar les emocions veritables. Saltant pels marges, travessant els camps verges, és on trobem aquells artistes capaços d’explicar-nos les coses d’una altra manera; veus pròpies, discursos diferents. En aquests territoris, d’altra banda extraordinàriament fèrtils, germinen les obres de molts artistes que són invisibles per raons diverses. Potser perquè el seu tarannà els fa incapaços de persistir en un món que només segueix les directrius del mercat o de la moda. O perquè necessiten una seguretat econòmica que l’art no els dona. Va ser en aquests terrenys fèrtils, sorprenents, i inexplorats, on vam descobrir el treball fotogràfic d’Amparo Fernández, concretament la sèrie de fotografies titulada Flor de Lotus.

 

     Aquesta sèrie consta d’una quarantena de fotografies en blanc i negre, de les que hem seleccionat 21 per a l’exposició. A partir d’un treball com a  documentalista als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer al parc de Montjuic de Barcelona, Amparo Fernández va dur a terme una investigació personal paral·lela, que va consistir en registrar l’evolució del creixement de la flor de lotus, des del seu naixement al llot del fons d’un estany, fins a la seva floració per sobre de l’aigua. Totes les seqüències d’aquest procés porten en si mateixes una forta càrrega simbòlica, podent-se establir un paral·lelisme espiritual amb la vida humana. I això ho trobem especialment a les religions orientals, des de l’antic Egipte, la Índia, o la Xina. El lotus neix en zones fosques i fangoses, on, metafòricament, resideixen les ombres de l’existència, i a les que sempre es manté vinculat a través de les arrels. Per a la filosofia taoista, la buidor de les seves tiges simbolitza la capacitat de l’ésser humà de no deixar-se impregnar per les impureses externes que l’envolten durant el seu camí cap a la llum i l’aire. De forma al·legòrica, l’ésser humà és capaç de sorgir del fang, travessar i vèncer les dificultats i elevar-se fins arribar a un pla espiritual superior.

 

     En aquests moments que travessem, la descoberta d’aquest projecte d’Amparo Fernández ens va fer l’efecte de l’aire fresc. És el treball silenciós d’una gran fotògrafa que transita pels marges i que, explorant les fases de la vida, va descobrir l’harmonia discreta de la bellesa, l’equilibri exquisit i misteriós de l’univers.

 

     Amparo Fernández (Barcelona, 1962), és biòloga i fotògrafa i ha participat en nombrosos cursos i seminaris sobre les dues disciplines. Durant uns anys va ser la responsable de l’espai fotogràfic del Centre Cívic Can Basté, i va treballar com a assistent del fotògraf Humberto Rivas. Actualment exerceix la docència i aquesta és la seva primera exposició individual a una galeria d’art.