L’altre dia, un galerista amic em va fer una pregunta que no m’havien fet mai. Em va preguntar com portava la relació amb els artistes, i en veure la meva cara d’estranyesa, va especificar: “vull dir el fet del seu desagraïment, de que sovint aprofiten la galeria per fer-se propaganda o per ensenyar les obres i vendre pel seu compte”. La seva frase va ser tal qual, i a mi em va sorprendre per directa, i per la seva visió tant negativa de la relació galeria-artista. Vaig riure tot recordant una galerista que deia que només volia treballar amb artistes morts i enterrats. Vaig intentar fer-li entendre que, després d’anys experiència considerava que aquest fet era inevitable, i que no el podíem controlar, que són coses que van amb l’ofici, i des de sempre. Són coses en les que no hi pots pensar, i per descomptat, has de confiar, com a mínim, mentre tens l’exposició. Després, és obvi que són lliures de fer el que vulguin. Els temps dels contractes en exclusiva fa mil anys que es van acabar, i això les galeries que els podien fer, que eren una minoria. També li vaig dir que aquest fet, ens agradi o no, ha passat tota la vida. Ja m’hi havia trobat quan treballava a Artgràfic, i això que era una galeria amb solera i prestigi i que, durant els anys bons, venia molt i assumia totes les despeses. Alguns artistes ho feien perquè hi havia compradors que o compraven directament, o no compraven (1). Algunes vegades ens n’assabentàvem: per una fotografia publicada en una revista, o per un client que se’n anava de la llengua. Altres, la majoria, ens quedàvem amb la sospita. També era una incògnita saber a quin preu venien. Sobre això, també ens arribaven informacions de tot tipus.
Després d’aquesta conversa, vaig recordar un cas que va passar fa molts anys. Era durant l’exposició d’un artista que no formava part dels habituals de la galeria, però que havia convençut el galerista per a que li fes una exposició. Era un bon artista, però tenia un “problema”: feia molt de temps que anava per lliure, i tenia un cercle d’amistats molt ampli i d’un alt poder adquisitiu. Un dissabte a la tarda, l’artista va venir amb dues senyores grans d’aspecte adinerat. Van entrar cap a dins, i com que s’hi estaven estona, vaig anar a “espiar”. Estaven al davant d’una de les obres exposades i l’artista els hi estava explicant detalladament. Les senyores estaven extasiades. Vaig pensar que potser comprarien aquella obra, però van marxar sense dir res. Una o dues setmanes després, una de les senyores va tornar amb una amiga. Jo seia a la taula de l’entrada, i no se’m van ni mirar. Però mentre es dirigien al fons de la sala, la que ja havia vist l’exposició li va dir a l’altra: “Ven, que te voy a enseñar la mía”. Em vaig quedar estupefacta, i com és comprensible, li vaig explicar al galerista. Li vaig dir que, si l’artista l’havia venut realment, li reclamaria aquella obra així que acabés l’exposició, segurament amb una excusa convincent. Allà, com que teníem espai, el costum era quedar-nos les obres un temps en dipòsit. Doncs va passar exactament el que jo havia pronosticat, i el galerista li deuria tirar la cavalleria per sobre a aquell artista, perquè molts anys més tard, quan jo ja no treballava allà, me’l vaig trobar en una inauguració, i em va girar la cara al davant de tothom. Gangues de l’ofici, per un cantó i per l’altre.
Nota:
(1): Sobre això, explicaré una anècdota històrica. En el diari de l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, aquest explica que mentre dirigia les obres de la casa de Pau Casals a El Vendrell, va veure una exposició a la galeria La Pinacoteca, i va pensar que li agradaria al mestre. Li va parlar de l’artista, suggerint-li que estaria bé que adquirís alguna obra seva. Pau Casals va dir-li que d’anar a la galeria res, que quan acabés l’exposició, l’artista l’anés a veure amb els dibuixos. O sigui, que la “misèria” d’alguns compradors d’art esta ben arrelada i ve de lluny.
