dijous, 13 de desembre de 2018

Circuits

     



     Alguns artistes que ens proposen visitar els seus estudis, ho fan per presentar-nos els seus projectes. La majoria de les vegades, els projectes són interessants, però no han estat realitzats.  La seva fita consisteix en aconseguir una beca o en  trobar una entitat, pública o privada, que el financi, i llavors poder-lo exposar. També hi ha la possibilitat de presentar-lo a un concurs, o proposar-lo a algun comissari ben connectat perquè l’inclogui en alguna de les seves propostes de comissariats, si encaixa en la seva tesi. Aquests comissaris (o comissàries), també desenvolupen els seus propis projectes. Habitualment també, estant ben treballats i documentats: quasi tots provenen del món acadèmic i tenen un currículum consistent. Han treballat amb institucions de pes, bé com a treballadors directes en diferents àmbits, o bé com a comissaris independents d’exposicions. Per tant, no presenten cap mena de fissura pel que fa a la credibilitat de la seva feina. Per bastir el seu projecte, necessiten trobar obres o projectes artístics que encaixin, exemplifiquin o eixamplin la seva tesi. De vegades els troben, i articulen el seu relat al voltant d’aquestes obres. Però d’altres vegades, els encarreguen. En aquests casos, sovint m’he qüestionat sobre la fina línia que separa la creativitat de l’artista i la del comissari. On comença i acaba una o l’altra o si és que es retro-alimenten.

     A aquesta situació complexa s’hi afegeix un altre aspecte. Sense generalitzar, també es pot dir que hi ha un cert dirigisme per part dels centres educatius. Als alumnes se’ls proposa la idea de centrar-se en els temes que “interessen” a aquest nou circuit, si volen que la seva obra tingui visibilitat. Els temes socials, geogràfics i polítics (amb totes les seves derivades), són els temes de preferència de la majoria d’aquests projectes joves. Sovint els relats giren a l’entorn de personatges marginals, sectors desafavorits, la immigració, les lluites de poder polític i/o econòmic, la degradació mediambiental, la decadència de les ciutats com a centre de vida, etc. De vegades costa trobar la veu autèntica de qui esta elaborant el projecte, costa sentir l’energia vital que l’impulsa, i sobretot costa molt experimentar l’empatia necessària per fer-se còmplice. Els circuits de l’art van començar a canviar fa alguns anys. Els artistes ja no prioritzen exposar a les galeries. D'una banda, perquè el mercat és quasi inexistent i la possibilitat de treure’n rendibilitat és molt minsa, i de l’altra perquè les galeries tenen poca visibilitat: la premsa en parla poc, i el canvi d’interessos, sumat a la profusió d'oferta cultural institucional, fa que siguin poc visitades. Prefereixen enfocar els seus esforços en provar la via d'altres plataformes. A través de museus, fundacions i centres d’art podran comptar amb un pressupost per la producció de l’obra, i, si exposen gràcies a un comissari ben connectat, el seu projecte té més probabilitats d’anar itinerant per altres centres. I, per suposat, tindran moltíssimes més possibilitats de que la premsa en parli.

      Aquests circuits, així com els discursos predominants dels comissariats, han creat una bombolla que ha anat allunyant l’art de l’àmbit privat. Cada vegada és més difícil trobar propostes personals interessants al marge d’aquests corrents homogeneïtzadors, si més no, amb formats i realitzacions "assumibles".  La crisi, segons com es miri, no ha esperonat la creativitat, sinó al contrari. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada