dissabte, 24 de novembre del 2012

Karl Kraus i l'avorriment dels gats

    


     Quan es va estrenar La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky el 23 de maig de 1913 al Theatre des Champs Éliseés de Paris, el públic es va escandalitzar de mala manera. Va mostrar el seu rebuig més rotund tant a la música d’Stravinsky com a la coreografia de Nijinsky. Eren altres temps, els temps de les avantguardes artístiques, quan l’art obria nous camins i es situava al davant de la societat. L’art sempre havia tingut aquesta característica intrínseca, i potser per això fins fa pocs anys, qualsevol estrena o inauguració era tot un esdeveniment  intel.lectual.

     La setmana passada vaig assistir a dues inauguracions ben diferents. Les dues presentaven obres d’artistes reconeguts: un del nostre país i dos d’americans. Ben aviat però, em va caure l’ànima als peus. El públic assistent consistia única i exclusivament en amics de l’artista (a l'exposició de l’artista local) o amics i familiars dels galeristes (en l'exposició dels artistes americans). Em vaig trobar un vell conegut –havíem anat junts a l’escola- i vam comentar el fet. Ell també se’n havia adonat, l’ambient de totes dues exposicions era el que s’hauria pogut trobar en qualsevol poble o ciutat petita, tant se val en quina època. Durant els anys setanta i vuitanta, les inauguracions a Barcelona eren molt freqüentades per intel.lectuals de qualsevol disciplina, i a partir de mitjans dels vuitanta s’hi van incorporar els col.leccionistes. Els intel.lectuals van anar desapareixent de l’escena artística, però els col.leccionistes, quasi tots d’un bon nivell cultural, van seguir donant un bon to a aquests esdeveniments artístics.  La crisi ha anat fent desaparèixer els compradors d’art, en aquests moments molts pocs s’acosten a les galeries encara que només sigui per mirar. Però que ha passat amb els intel.lectuals? Aquest conegut meu creu que el panorama de l’art contemporani ja no interessa de la mateixa manera que als anys setanta o vuitanta. La idea de transgressió o fins i tot de provocació ni existeix ni interessa, i la pulsació vibrant d’un artista genial és tant escassa, que la gent ja no es mou per no decebre’s.

     De tornada cap a casa, vaig passar per una altra galeria que també inauguraven. Tot i que era molt tard, encara hi havia gent. Es veia de lluny: eren els amics de l’artista i dels galeristes. Els mateixos papers, els mateixos actors. Ja sabem que la història no es repetirà i no hem d’esperar grans trencaments com es van produir durant la irrupció de les avantguardes, però seria d’agrair trobar una mica de caliu en aquesta ciutat adormida. Si hi hagués algú influent en els mitjans, com ho va ser Karl Kraus en la Viena del tombant de segle, potser ens faria sortir a tots d’aquesta desesperant letargia.

     

dimarts, 13 de novembre del 2012

Martin George, el retorn de Mr. Baylor

 Tot just quan pensàvem que els nostres estafadors favorits ja havien llençat la tovallola, ens ha arribat un correu electrònic idèntic als anteriors, signat per un tal Martin George. Fidels a la seva manca d'imaginació, tornen a la càrrega amb l'excusa del regal de boda de la seva estimada filla:

     Hello,
I am Martin George, a British oil Engineer. I am interested in buying a wedding gift for my lovely daughter as a gift present on her wedding day. Kindly provide me with a catalogue and quotes of the available art works and gift products in your gallery at the moment, please let me know:

Your FOB Prices and FOB Port.
Your estimate delivery time.

Best regards,
Martin George.

Si voleu saber com acaba la història, llegiu: "La increïble història de Mr. Baylor",publicada al mes d'Abril de 2012 en aquest mateix blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html

dissabte, 3 de novembre del 2012

Del somni d'un navegant




       Fa més de deu anys, en Riera i Aragó em va regalar una petita joia. És una pintura sobre fusta, en la que un avió de cua groga destaca sobre un fons negre. La vaig fer emmarcar i la vaig col.locar sobre un prestatge de la llibreria. Allà la podria veure cada dia, quan m’assegués al sofà, que és el que faig quan aparco definitivament la feina o l’estudi. Durant tot aquest temps l’he estat mirant. La veritat és que posseeix un poder d’atracció considerable. Per damunt de tot però, el que sempre se’m va fer evident va ser que, aquella petita peça parlava.  Sempre vaig intentar esbrinar el què deia, però era com si parlés en una llengua que no acabava d’entendre, o com si ho fes en veu baixa i jo no fos capaç de sentir-la. Em resultava molt plaent escoltar-la, però no era capaç d’arribar al fons d’allò que m’estava dient.

     L’altre dia, el mateix Riera i Aragó em va enviar un link per a que pogués veure un documental que li havien fet a França, amb motiu de la seva exposició Le rêve du navigateur (El somni del navegant). Aquesta es va poder veure al Museu de Céret i la setmana passada es va inaugurar a Le Havre, al Museu André Malraux. Le Havre és una ciutat portuària del nord de França i el Museu és un edifici modern, amb unes grans vidrieres. Al seu davant es desplega un espectacle magnífic: els vaixells de càrrega –pintats de vermell, blanc verd o negre- llisquen per damunt de l’aigua deixant al seu darrera una imponent estela blanca.  Van sempre escortats per altres vaixells més petits i per desenes de gavines i altres espècies d’aus marines. Les onades piquen  amb força contra les roques i les esculleres i els fars s’alcen amb dignitat majestàtica al bell mig  de l’espectacle.  El documental ens ensenya l’artista passejant per la platja del mar del Nord. Sembla que s’acosta una tempesta: fa vent i les onades s’arrissen des de l’horitzó, la llum es grisa, el vent s’intueix fred.  S’atura i parla de les seves dues obsessions: el mar i el cel. A la sorra hi dibuixa formes oblongues, les descriu com les formes ideals per travessar aquests mitjans. Són les formes que ténen els peixos i els submarins, els ocells i els avions.

     Veient aquell documental, vaig entendre de sobte, tot el que m’havia estat dient aquella petita pintura sobre fusta. M’havia estat parlant d’aquell cel gris de tempesta al damunt del mar, dels vaixells i dels navegants, d’un món remot, de ciència i de llegenda, d’una vida que va a un altre ritme, que te unes altres coordenades. Aquest és el món al que pertany i que enyora.  Les obres d’en Riera i Aragó exposades en aquell museu, han arribat a casa seva. Els vaixells que passen pel port, les vénen a rebre.