dimarts, 9 d’octubre de 2018

Concert inacabat (conte d'estiu)

     



     Era un matí de finals d’agost i no feia sol. El dia anterior havia estat plovisquejant, i la temperatura havia baixat força. La mar estava una mica revoltada, de color gris i no convidava gaire a banyar-se. Corria un aire fresc, que no arribava a ser vent, però que era suficient per a dir que no feia un dia de platja. De tota manera, hi vaig anar. A llegir, i simplement a estar-me allà. Al davant de l’aigua, i acompanyada de la banda sonora de les onades. Vaig agafar el darrer llibre que estava a punt d’acabar: “Un estiu”, de Francesc Parcerisas, que havia comprat seguint la recomanació d’un amic de Facebook. Tot i la prosa excel.lent, el llibre no m’havia acabat d’arribar, com tampoc ho havia fet “Permagel”, d’Eva Baltasar (l’altra lectura del mes d’agost, que vaig comprar per veure si feia honor a tants premis obtinguts). Tots dos eren bons llibres, amb una bona prosa poètica, però no m’havien deixat petja. A hores d’ara, mentre escric, ni tant sols recordo gaire bé de què anaven...

     Tot just havia obert el llibre, sense haver entrat encara en la lectura. Estava més pendent d’un grup de gavines jovenetes que es miraven les onades, com jo mateixa. Llavors vaig sentir música de piano. L’aire la portava amb claredat, venia de les cases del meu darrera... Em vaig girar. Era difícil saber d’on venia, totes les cases tenien les finestres obertes. No era una gravació, era algú que tocava allà mateix: tocava un passatge, parava i el tornava a tocar. L’airet em jugava males passades i de vegades s’emportava el so cap una altra banda. Vaig desar el llibre i em vaig acostar a les cases. De seguida vaig veure de quina casa venia...però no de quin pis. Vaig estar dreta a la sorra una estona. Qui tocava, ho feia bé. No era algú aficionat... era professional. Vaig tornar al meu lloc a la platja, i em vaig dedicar a escoltar. Després de dues hores, el (o la) pianista seguia tocant. Segurament preparava un concert... o ho feia per plaer...qui sap!. Podia intentar esbrinar alguna cosa... Era qüestió de preguntar...

     Aquella mateixa tarda, ja vaig tenir tota la informació de la pianista. Qui era i on vivia... Vaig saber que havia programat un concert de piano a la llum de la lluna plena a la Plaça de Sant Pau, just a sota l’ermita, per al dia següent a les 10 del vespre. Quina il.lusió em va fer!.  La pianista havia llogat un piano pel concert, i per tal de recuperar els diners, oferia taquilla inversa. O sigui: l’entrada es pagava a la sortida. Aquell vespre ens vam vestir elegants per anar de concert. Tot i que l’airet havia parat del tot, feia força fresca, i havíem agafat un jersei. Però en arribar a la Plaça de Sant Pau, no hi havia ningú... Les cadires estaven apilades en un racó. Una parella llegia alguna cosa escrita en un paper enganxat a la pila de cadires, i ens hi vam acostar. Deia: “Per inclemències meteorològiques (vent) s’ajorna el concert al dia 7 de setembre a les 21”. Però si no feia vent! Algunes  de les (poques) persones que vam pujar fins allà dalt, estavem contrariades. Cap de nosaltres podia tornar el dia 7 de setembre. De tornada cap a casa, vam pensar que havíem fet bé de sopar abans de sortir. El cartell de la propaganda del concert anunciava cava i un pica-pica... i ens havíem quedat sense res.

     Pocs dies després, van anunciar que, si el 7 de setembre feia mal temps, la pianista faria el concert en una sala que hi ha al costat de l’Ajuntament.

     El dia 7 de setembre va fer mal temps. Va estar núvol tot el dia, i durant la tarda anaven caient xàfecs intermitents. A l’hora del concert, moltes persones es van acostar a la sala coberta... però estava tancada i barrada. Paraigües en mà, van enfilar la pujada fins la Plaça de Sant Pau. Feia una nit més aviat desagradable, fresca i humida... però a la plaça els esperava el pica-pica i el cava, que previ pagament de 5 €, van poder degustar. No hi havia lluna plena, i encara que l’hagués hagut, no l’haurien pogut veure a causa de l’espessa capa de núvols que cobrien el cel nocturn. La pianista va tocar la primera peça, i quan va començar la segona, van començar a caure gotes. Els assistents que en portaven van obrir els paraigües, els altres van començar a desfilar... I en acabar la segona peça, es va desfermar el diluvi. El públic va desaparèixer cames ajudeu-me, i van haver de tapar el piano amb plàstics. La pianista es va quedar sense recaptació, i el públic sense concert. 

     A hores d’ara, ja no recordo res de les meves lectures de l’estiu, però les vicissituds d’aquell episodi les recordaré durant molt de temps: el concert inesperat a la platja, i el que hauria pogut ser i no va ser. La poètica de les coses inacabades és intensa.

3 comentaris:

  1. Hola, soc la "pianista" hahahha, al inici del concert vaig dir que com que era un concert diguem-ne lliure, on tocava les peces que en aquell moment em venien de gust, vaig dir que quan em vingues de gust faria la mitja part hahahah el que no sabia es que la mitja part seria d,un any.:)) La Vida sempre ens sorpren. Un exercici d,acceptació!!!pero el "faré" l,estiu que ve. Em sap greu que fos tan curt pero moltes gracies per venir i moltes gracies per haver escrit aquest relat tan maco. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bo pianista! Com és que has trobat aquest text! Fantàstic que l'hagis llegit. Ja veus que sense saber-ho, has marcat l'estiu d'algunes persones (com jo). Segueix tocant amb les finestres obertes... va ser meravellós sentir-te!

      Elimina
  2. Moltissimes gracies i per a mi un regal llegir-te!

    ResponElimina