divendres, 9 de novembre de 2018

El minimalisme existencial de Jordi Martoranno

    



     Quan vaig conèixer l’obra de Jordi Martoranno, ell estava en plena recerca i anàlisi de les formes de la natura. Era una recerca mental, que intentava copsar la transcendència de les formes i integrar-les en un tot còsmic dins el qual flueix qualsevol forma de la realitat. Ahir li vaig preguntar quin procés havia seguit per deixar enrere les formes de la natura i arribar a una pintura construïda exclusivament amb línies. De la naturalesa- va dir-me- l’home extreu unes formes arquetípiques, que es converteixen en les eines que necessita per comunicar-se. Mentre l’home és al paradís, no es planteja res. És quan surt que pren consciència que ha d’enfrontar-se al futur, i utilitza aquestes eines. Durant un viatge que vaig fer a Nova York, em vaig replantejar tot el meu treball fins aleshores, i vaig sentir la necessitat de “treure” coses de la meva pintura, de buscar l’essència, de depurar l’obra al màxim a nivell estètic. Va ser al tenir contacte directe amb les obres d’artistes minimalistes com Sol LeWitt, Carl André, Richard Serra, i sobretot Fred Sandback, que em va impressionar molt.

     Li vaig preguntar també si hi havia hagut lectures que l’haguessin acompanyat en aquest camí i em va esmentar a Richard Tarnas, Ken Wilber i J.F. Martel. Richard Tarnas és un historiador cultural i professor de filosofia i psicologia al California Institute of Integral Studies de San Francisco. En els seus llibres intenta explicar les idees  que han conformat la nostra visió del món, la interacció entre ciència, filosofia i religió. El seu treball ha estat una contribució fonamental al pensament integral. Ken Wilber reflexiona sobre ciència i religió, i les posa en relació amb les experiències de meditadors i místics, analitzant els elements comuns entre les místiques d’orient i d’occident. J.F. Martel, autor del llibre “Vindicació de l’art en l’era de l’artifici”, proposa tornar a valorar l’experiència estètica, i a tornar a considerar l’art no com un espai narratiu, sinó de sorpresa. Martoranno llegeix sobretot filosofia i poesia, que, segons ell, aporten veritat. Dels poetes que llegeix, destaca Joan Vinyoli, Miquel Martí Pol i Albert Ràfols Casamada, a qui descriu com un poeta que pinta més que no pas un pintor que escriu poesies. En això estem d’acord. També destaca la lectura de l’obra de Rainer Maria Rilke, i dels existencialistes Albert Camus i Jean-Paul Sartre.

     La música que escolta també em va quadrar perfectament amb l’obra que pinta. Em va dir que escolta molta música clàssica contemporània (sense deixar de banda autors eterns com Bach, Chopin o Mahler), des dels minimalistes Wim Mertens i Philip Glass a Joan Guinjoan.

     Jo tenia curiositat en saber com es sent com artista –o com es situa- en un moment en el que en l’art contemporani predominen les tendències conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o de les col.lectivitats amb les diferents situacions en les que es troben; sigui des del vessant sociològic, documental, o altres. Un moment en el que interessen els processos, les narratives i les reflexions i crítiques siguin individuals o col.lectives. Jo sento que precisament ara necessitem un moment de pausa, o com a mínim jo el necessito –va dir-me-  per mirar enrere i tornar a les preguntes eternes : qui som? D’on venim? A on anem?, i reivindicar l’aspecte espiritual de l’art. De la resta que se’n ocupin els sociòlegs o els teòrics.  

     Després d’aquesta conversa, penso que en Jordi Martoranno és un outsider... i El quadern robat una galeria indi. En aquests moments, reivindicar totes aquestes qüestions, no és altra cosa que situar-se al marge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada