divendres, 21 d’abril de 2017

Un país de funcionaris?

     



     Des de fa temps, observo com el pensament crític al voltant de l’art contemporani esta monopolitzat per funcionaris. Persones molt preparades, no dic que no; però funcionaris al cap i a la fi. De fet, també monopolitzen la opinió de la gent des de les xarxes socials. Hi ha també alguna  plataforma “observatori”, tal com ells mateixos s’autodefineixen, que, si no són funcionaris, viuen de subvencions públiques. Per més que busco, no trobo veus independents que construeixin discursos alternatius interessants que ajudin a dibuixar un panorama més ric i menys uniforme. En el fons, es tracta de discursos construïts per persones que “tenen el pa assegurat”. Des d’aquesta perspectiva, les coses són més fàcils. Poden presentar propostes aparentment radicals, agosarades, transgressores... sense que s’hi juguin gran cosa. I dic aparentment... perquè tots els camins van quedar oberts i d’això en fa molts anys.

    Penso en que històricament, quan es van fer gran coses a nivell artístic, mai va ser des del “funcionariat”. Les grans iniciatives – a tots els nivells- sempre varen ser privades i independents. Des del Renaixement fins al Modernisme. Tot el que ha transcendit, innovat, transformat i tot el que ha quedat per a la història ve del risc que ha assumit algú de forma particular i sense tenir les espatlles cobertes. Per tant, el que observo, no sé si és gaire bon senyal. 

     L’altre dia vaig llegir una entrevista a Jacobo Stuart, de l’editorial Atalanta, i una de les preguntes era si l’emocionava l’art contemporani. Ell va respondre que sí, però que l’emocionava el bo, el molt bo : “Lo malo es que hay tanta morralla entre medias, tanto ruido que impide escuchar las melodias y tanta confusión con el concepto de vanguardias”. Aquest soroll del que parla, és el que es fa des de les institucions museístiques, des de les universitats, des dels “observatoris” de pensament i, com a conseqüència i de forma aclaparadora, des de les xarxes socials. I el soroll és de vegades ensordidor i terriblement monocorde. Potser amb variants, no ho nego, però sempre, sempre, des de llocs absents de risc i amb molt i molt de poder. També és cert que hi ha persones que no pertanyen al grup de funcionaris, que tenen un pes específic important en l’ambient cultural, però sempre els veig fent de satèl.lits d’alguna o varies de les “ments pensants” del moment. I potser si no formen part del sistema no és per falta de ganes, sinó perquè no acompleixen els requisits per formar-ne. Suposo que és el seu modus-vivendi: per treure el cap i anar fent la viu-viu, s’han d’apropar als sols que més escalfen. 

     Trobo a faltar discursos realment sincers, independents i valents. Trobo a faltar individualisme enfront de tanta col.lectivitat, més planetes fora d’aquest sistema solar que puguin servir de veritables noves guies. És la crisi la que ha propiciat aquesta situació? És la culpable una greu devallada cultural? És el "soroll" del que parlava Stuart l'orígen del distanciament? Sempre he pensat que l’hora de la veritat és quan algú arrisca els seus propis recursos per una causa, la que sigui. Des de muntar una empresa a comprar una obra d’art. I confio bastant en la influència relativa que hi pot tenir tot aquest soroll, generat sota un cel protector, en la presa de decisions importants. La llàstima és que el seu predomini, ha generat un moment avorrit -res de nou. Tant de bo que sigui només això, un moment. Mentrestant, i mentre no es faci una altra cosa que donar voltes i voltes al mateix, ens submergirem sols, com el nedador de la foto, i escoltarem el silenci.


Fotografia de Martí Gasull Coral, 1955

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada