diumenge, 15 de novembre de 2015

Una qüestió d'estètica: estem en decadència?

     



    Foto: Haus Steiner, Adolf Loos, 1910


      Darrerament, no puc deixar de pensar en Adolf Loos. Des de fa uns anys, proliferen les botigues de roba vintage, i les de mobles retro. Els antiquaris s’han tornat a envoltar d’una àura d’exquisidesa, a la vegada que, alguns, ocupen llocs destacats en la  formació de l’opinió pública, en forma de columnes als diaris, i espais televisius. En cap moment pretenc desqualificar-los, ni treure’ls-hi cap mèrit, però trobo preocupant aquesta omnipresència. No per part dels antiquaris en qüestió, que ténen tot el dret (i el deure) de lluitar per fer valer les seves idees i creences, sinó de que tants mitjans diversos els donin espai. Malauradament, sovint el protagonisme no el prenen només els antiquaris; sinó també comerciants de pseudo-antiguitats. Vull dir mobles i objectes d’antiguitat dubtosa, per dir-ho clar: fets avui dia i envellits per fer-los passar per vells. I si existeix una indústria “del passat” capaç d’arribar a aquests extrems, és perquè la nostra societat ho demana. I això és el que trobo preocupant.

      L’any 1908, Adolf Loos va escriure un article titulat “Ornament i delicte” (el títol original en alemany era Ornament und Verbrechen). Aquest article va significar un punt d’inflexió del que seria l’estètica europea del segle XX. Loos i altres arquitectes, artistes i pensadors avançats al seu temps, volien fer capgirar el gust dels seus conciutadans, ancorat en un passat historicista que no tenia sentit. Com deien els artistes vienesos d’aquella època: “A cada temps el seu art, i a cada art la seva llibertat”. Les idees d’Adolf Loos, es van traduir en la seva arquitectura, una arquitectura feta de parets blanques i llises, sense cap ornamentació supèrflua i en la que predominava el sentit d’allò pràctic i útil. Les seves idees varen ser continuades i portades fins les darreres conseqüències pels arquitectes de la Bauhaus, i estan latents en totes les obres dels creadors que s’han pres la molèstia de mirar el seu entorn, i estudiar els materials, des de Frank Lloyd Wright a Louis Kahn. Creadors avantguardistes, que es van caracteritzar per fer un pas endavant i construir l’estètica del moment en què vivien.

     I quina és l’estètica del món en què vivim ara? M’inquieta profundament l’èxit aclaparador d’algunes exposicions que, a mi, m’han creat un malestar considerable. Per denses, necrològiques, d’imaginació malaltissa i febril (no en el sentit figurat del terme); i perquè m’han produït sensació de caspa i de naftalina. M’inquieta tanta botiga de mobles pseudo-clàssics. Si ni ha tantes, i n’obren de noves, serà perquè la gent tendeix a comprar-los.  Què ha passat perquè això tingui tanta audiència? Perquè a les persones els agrada tant mirar enrere? I ho dic jo, que sóc historiadora, nostàlgica i conservadora. Però el que veig, va molt més enllà del gust pel coneixement i del respecte. Sobretot, perquè demostra una actitud massa exagerada que s’entossudeix únicament en penetrar a les zones obscures, i ignora la meravellosa sensació de deixar de tocar terra i veure més enllà. Així és com s’evoluciona. A tots els altres, aquells que eren feliços vivint  en dècades passades, (actualment seria en segles passats!) l’Adolf Loos els qualificava de ressagats. Serà que hem entrat en un cicle de decadència? Si aquest és el cas, ja ens podem espavilar i reaccionar. Seria del tot absurd permetre’ns el luxe de caure en una involució estètica. O com a mínim, seria una veritable llàstima.

3 comentaris:

  1. Preguntes dins el teu article quina és l’estètica en l’actualitat. Jo quasi afirmaria que no ni ha d’estètica actualment, ni bon gust, ni criteri, ni esperit crític. Tot el que pugui servir per embellir l’ànima i l’esperit en realitat l’envileix. I no es que “tiempos pasados fueran mejores”, però si que el poder fàctic de la publicitat i de les multinacionals, contemplaven una estètica i uns certs cànons de bon gust, podent ser agosarat i innovador.

    Com hem comentat moltes vegades, vivim canvis vertiginosos, però que van a pitjor. Si comparem els cànons de bellesa de les dones de 30 anys enrere, dónes joves, perquè amb l’envelliment també canvien els paràmetres, amb les d’ara, veuràs que han perdut feminitat, són agressives, excessivament masculitizades, mentre que en els homes passa el contrari, una hibridació de cossos parcialment treballats al gimnàs i sobre tot molt hormonats.

    Doncs si això passa amb homes i dones, què no ha de passar amb l’art, l’arquitectura, els mobles, etc.? Et preguntes per què es mira tant enrere? Jo crec que no si mira, sinó que s’agafen unes idees, es transformen a la manera del segle XXI, i se’ns dona un “pastiche” que se’ns vol ver veure que es modern i actual.

    Això que diré ara no té res a veure amb l’article, però crec que servirà d’exemple. La setmana passada varen emetre amb tota la pompa i circumstància “ocho apellidos vascos”. La pel•lícula més taquillera del cinema espanyol de l’any passat. Doncs per mi va ser un autèntic bodrio, amb un guió inconnexa, un sentit de l’humor vulgar i d’acudit fàcil i una factura de film que les espanyolades dels anys 60 superaven de bon tros. Però tothom la recomanava, i s’ho passaven la mar de bé. Doncs aquest exemple cinematogràfic pot ser suficientment explícit del que està passant amb l’art. Demès, cal afegir que en els darrers 30 anys, el coeficient intel•lectual ha baixat 6 punts – no ho dic jo, ho va dir-ho al 2010 la universitat de Nova Zelanda – i ara segur que n’ha baixat un punt mes.

    Benvolguda Anna, ens anem de cara al “planeta de los simios” tant en comportament com en educació intel•lectual. Tothom diu amén, impera la llei del silenci, i el debat ha quedat anul•lat. La prova és aquest blog teu que té moltes lectures, però ningú és mulla, ningú intervé, la passivitat és absoluta. Jo he arribat a la conclusió que simplement no hi ha prou nivell de redacció o de coneixements per intervenir. Algú s’engresca uns dies, i desprès silenci.

    En conclusió, no és que estiguem entrant en decadència, és que ja hi som, fa anys, i cada vegada anem a pitjor. I no es reaccionarà, i tant tu com jo continuarem predicant en el desert durant molt de temps. No obstant, posem una espurna d’optimisme, de cara a una futura generació, o sigui, 15 anys. I pot ser encara ho veurem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Marta. És cert això de la passivitat, en tots els aspectes! La setmana passada, vaig anar a dos actes culturals, un d'ells interessantíssim, i només erem 2 persones de públic (trec els organitzadors, col.laboradors, marit de la conferenciant, etc.). Jo crec que s'ha anat a menys, o bé hi ha problemes més grossos i la cultura és la darrera cosa de la que la gent s'ocupa. Això fa que l'estètica vagi en decadència. S'ocupa poca gent, interessa a poca gent i el resultat és la deriva.

      I de vegades, els que "miren endavant" fan més por que una pedregada. Ahir llegia una entrevista al Punt Avui, feta a una "crítica" d'art de la nova fornada. Només de veure quines coses l'interesaven més, ja faig fer "Buff". Ara semblo una carca, però totes les coses que destacava com a interessants, són aquelles que hi ha més de pa que de formatge. I sobretot, són aquelles que no captiven l'esperit, ni per la poesia, ni per la màgia, ni per allò inexplicable que els flamencs anomenen "duende".
      Potser per això, molts s'agafen al clàssic, perquè allà costa més que els donin gat per llebre, i per això proliferen els "pseudoclàssics". No ho sé, però també és una llàstima haver de mirar l'art del passat per reconciliar-nos amb el món.

      Elimina
    2. He oblidat de dir una cosa: actualment, m'interessa més el món literari, sobretot l'independent, que el món artístic. És més de fiar intel.lectualment.

      Elimina