diumenge, 27 de setembre de 2015

Sobre la fatiga

     



     Una extraordinària exposició comissariada per Martí Peran, i que encara es pot veure al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, m’ha fet veure la llum en referència al tema que vaig exposar en l’article anterior (1). La mostra, titulada “Assaig sobre la fatiga”, constitueix la darrera part d’un cicle de tres exposicions. Les dues anteriors varen ser “Futurs abandonats” (2) i  “Ciutats copiades”. “Assaig sobre la fatiga” (així com les dues anteriors), és una exposició de tesi molt ben argumentada. Amb a un criteri molt ben definit, riquíssim en documentació, permet una lectura amplia, però inequívoca, del discurs que desgrana el seu comissari al voltant de la fatiga a la que alguns individus de la nostra societat es veuen abocats. Una fatiga entesa com a l’alienació dels nostres dies, i induïda per una societat sobreexplotada, hipercomunicada i que tendeix a la hiperactivitat generalitzada. Una vida hiperactiva que Martí Peran descriu com a paradigma de la pobresa d’experiència directament proporcional a la superficialitat de la comunicació a través de les xarxes socials. El discurs de Peran, parteix de la base que aquesta fatiga, aquesta buidor, lluny d’haver de ser considerada com una patologia a corregir, pot ser el punt d’inflexió a partir del qual s’inicia un procés d’emancipació. Segons les seves paraules: “En la negativa a la producció que suggereix la fatiga s’obre el principi alliberador de la des-educació i la des-programació. En l’aparent neutralitat de la fatiga descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Tanmateix, aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la innacció, instal.la la fatiga, en l’horitzó de l’experiència contemporània, en una posició que transcendeix la que temps enrere va ocupar la malenconia” (3).

     Convertir aquest argument en exposició no em sembla una cosa fàcil, i he de dir que el resultat m’ha semblat fora de sèrie: la tria de les obres és encertadíssima, el muntatge, del tot impecable i el recorregut és entenedor, a la vegada que tremendament subjugant.  Per altra banda, a mi m’ha servit, de passada, per entendre alguns artistes l’obra dels quals, fins ara, em resultava del tot incomprensible. Seguint els raonaments de Martí Peran he pogut trobar algunes de les claus que em faltaven. Com, suposo, entendre els motius que poden portar un artista a fer una obra que no es pugui vendre: no es tracta de produir, això ja és una activitat obsoleta. És una acció fruit de la fatiga, del cansament, de la saturació i del tedi. La millor expressió del buit, un possible punt de partida, una presa de posició.

     No es tracta de justificar allò injustificable, sinó de veure més enllà del que ens és pròxim i entendre-ho. Moltes vegades, això pot ser un exercici fascinant.


Notes.

3 comentaris:

  1. Ja vaig manifestar en una altra ocasió, que Martí Peran no es sant de la meva devoció a nivell artístic. Sempre sota l’aixopluc del paraigües institucional, ha anat fent la viu viu i muntat exposicions de les que el gran públic passa, i els experts i professionals poden valorar segons interessos.
    No dubto en absolut del teu bon criteri, i si dius que la mostra s’ho val, de ben segur que algun punt de en comú trobaríem. Però què bonic, que interessant, que intel•lectualoide queda fer una mostra que parla de la fatiga… en el centre de Fabra i Coats d’art contemporani.

    Pot ser caldria reflexionar, més que de la fatiga, l’apatia existent en la societat actual envers l’art contemporani, i segons quines manifestacions, que no atrauen precisament.

    Efectivament, vivim en una societat fatigada per la crisi, la corrupció, la inutilitat dels polítics, la burocràcia, de la pressió i mentides dels mitjans de comunicació, els problemes socials i tot un sense fi de elements que fa anys que haurien d’estar resolts, però que no ho estaran mai, a menys que es fotin una bomba i ens anem tots a veure Sant Pere de cop.

    Hi ha fatiga i no hi ha il•lusió. Es viu massa de cara al hedonisme, i tot es relatiu, i tard o d’hora, ens cansem. A mi em fatiga veure la tele, escoltar tertúlies a la ràdio i els titulars dels diaris. Em fatiga pagar impostos a un estat que es un lladre declarat, i uns polítics que dels pressupostos en fan el que volen i en treuen el que poden. En fatiga tres anys de la gran pantomima independentista, que al final es resoldrà desprès de les generals, i a basa de pactar. I tantes coses més em fatiguen, que quasi la de l’art és la menys fatigosa de totes. Però es clar, és que el cansament en segons quines mostres es ja crònic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'altre dia, un col.leccionista em va recriminar que deixés tant bé aquesta exposició. Em va dir, i li vaig haver de donar tota la raó, que l'art ha d'anar pel davant de la teoria, i no a l'inrevés. En aquest cas, esta clar que la teoria és de Martí Peran, i encara que ell afirmi que les obres triades no són una il.lustració de la seva tesi, esta clar que sí que ho són. Aquest col.leccionista, una persona molt preparada, cal dir-ho també; em va assegurar que ell hauria triat unes altres obres per aquesta exposició i que de cap manera s'hauria desvirtuat la tesi. Tenia tota la raó.

      A cop calent, jo vaig sortir entusiasmada de l'exposició, però tot i que va ajudar-me a "entendre" al'obra d'algues artistes, segueixo pensant que jo no crec que m'agradés conviure amb les seves obres. Sense cap mena de dubtes, prefereixo fer-ho amb obres que em transmetin uns altres valors. Del tedi i l'avorriment, de la fatiga i el fastigueig, prefereixo fugir-ne. Aquest sentiments, no m'ajuden a tirar endavant ni a evolucionar, i per tant, per molt reflexe de la societat que siguin, les obres que reflexen aquestes actituds, em resulten molt llunyanes.

      Elimina
    2. M'he deixat de dir que, una cosa és la teoria... i l'altre la pràctica!

      Elimina