dissabte, 26 de setembre de 2015

Paranys

    



     El món de l’art sempre ha estat un món particular. La lògica aplicable a altres esferes no funciona en l’àmbit artístic. Aquest fet a mi sempre m’ha semblat fantàstic, sobretot quan, amb els anys,  he pogut comprovat quant de prosaic hi ha en el funcionament de la vida. En el món de l’art, sovint ens movem entre paràmetres intangibles que són difícils de comprendre per les persones que no hi estan avesades. El filòsof George Santayana, diria que “la meditació filosòfica i la cultura, són activitats que permeten a les persones evadir-se momentàniament dels mesquins entorns en els que els toca viure, per entregar-se al riure, accedir a la comprensió de les coses i possibilitar petites concessions de bogeria a la raó”. Com a bon estudiós del pragmatisme filosòfic, Santayana es va adonar de que la poesia, la literatura i l’art sovint es produïen al marge de la raó. Potser per aquest motiu, tots els que treballem amb artistes, i tenim la sort de relacionar-nos amb persones amants de l’art, tenim una manera particular d’entendre la vida. Husserl deia que el món no és el que pensem, sinó el que vivim. El nostre món, en canvi  està tant a prop de la il.lusió i del pensament abstracte i/o sensible, que de vegades se’ns fa difícil la convivència amb l’enteniment i la comprensió convencional.

     Tot i amb això, de vegades es produeixen situacions tant inversemblants, que, de cop, fan aflorar la nostra petita parcel.la de pensament pragmàtic. Són coses que es passen tant de la ratlla, que simplement salten a l’altre cantó. I no al de la simple bogeria, que això seria comprensible, sinó al de la seva instrumentalització. Penso en una cosa que m’han explicat i que no sé si és certa, però que si ho és (i podria ser-ho), és per fer pensar. M’han parlat d’un artista, que esta a punt de fer una exposició en una galeria, i que l’ha pensat especialment per a que no es pugui vendre res. La primera cosa que he pensat, és que es tracta una postura, o que a aquest artista potser se li han acabat les idees. Fins i tot una acció com aquesta no és nova, segur que a tots ens venen exemples al cap. Jo, per una raó de proximitat, penso en quan Christo va embolicar la galeria Joan Prats.  Però el que m’ha explicat això, m’ha fet veure que molt probablement, tot forma part d’una estratègia calculada. Podria ser que l’artista en qüestió persegueixi la idea de fer una exposició en un centre d’art contemporani, i que aquesta “anti-exposició” estigués pensada especialment per seduir als possibles personatges influents. Podem intuir fàcilment per on van els seus “desitjos i necessitats”!. Un salt al buit perfectament calculat.

     Potser sóc una ingènua, però quan de l’art desapareix la utopia, no sé què li queda. Com he assenyalat al començament, estic habituada (i m’agrada)  l’idealisme de molts artistes, i la seva capacitat de construir un món que ens permeti viure al marge del temps.  Quan la il.lusió es perd de vista, es pot córrer el perill de caure en un discurs merament formalista. Penso en la frase de Samuel Beckett: “No hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, cap desig d’expressar-ho... al marge de l’obligació de fer-ho”.


Nota: Complementa aquest article l'entrada del blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2015/09/sobre-la-fatiga.html
     

    


2 comentaris:

  1. Estic absolutament sorpresa, Anna, pel que expliques en aquest article. Sembla l’oposat a el tot. I la galeria es pot avenir a una posta en escena, on tingui despeses i no vengui res? I aleshores, com pagaran sous i impostos?

    Tot plegat es pot resumir en que “ja no se sap que inventar”, per entrar dins una trama d’emparament oficial. Però, perdona, la cosa té nassos, per no dir utilitzar un mot proper a l’anatomia masculina, perquè el que persegueix l’artista, es que desprès, amb les nostres impostos, li paguem l’exposició, de la que en primer lloc no n’ha tret profit.
    Que l’art es trencador i provocador s’accepta perquè entre dins el joc, però això ralla la barra y la manca d’esperit crític.

    I precisament, aquesta postura de tant singular “artista”, es contradiu amb la teva introducció al tema, en referència a George Santayana, perquè precisament no permet l’evasió de les mesquineses, sinó l’endinsament a les mateixes.

    No obstant, discrepo d’ell en referencia a que l’art, la poesia i la literatura es produïen al marge de la raó. Si bé sol ser una manifestació de sentiments i emocions, en tota obra creativa, i ha una lògica o una tècnica, i per tant, té un marge o àmbit de raó. Però el que exposes veritablement defuig de tot raonament.

    Bé, una mostra més de decadència, en la que estem immersos en molts àmbits, però que demès des de paràmetres públics i oficials, s’afavoreix per interessos concrets.

    Acabo el meu comentari però com diuen en castellà,” estoy pasmada”

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes galeries tenen altres fonts d'ingressos i no depenen de la venda. També hi ha galeries que el propietari és ric, i tampoc depèn exclussivament de la venda. També hi ha galeries que diuen "Amen" a qualsevol proposta que vingui d'un artista. Jo he vist programar moltes exposicions que, d'entrada, ja es podria suposar que no es vendria res. Si tens la sort de tenir ingressos que venen d'un altre cantó (o de vendre altres coses), pots fer el que et vingui de gust!

      Elimina