diumenge, 20 de setembre de 2015

El més important és la imaginació

    



     Potser una de les coses que valoro més en un artista és que tingui imaginació. La imaginació, que no hem de confondre amb fantasia, és un instrument de transformació i de comunicació molt poderós. A través de la imaginació, una artista pot transcendir de si mateix i arribar a l’ànima d’una altra persona. A la vegada, pot suggerir, convidar, fer somniar o pensar. També pot fer-nos recordar, reflexionar, analitzar i comparar. La imaginació pot fer-nos descobrir coses que no sabíem que existien, i a la vegada ens pot ajudar a entendre el món. Els artistes amb una imaginació molt poderosa, són capaços de transformar el món de les persones amb les seves obres, d’enriquir-lo, i sobretot d’eixamplar-lo. Aquestes obres no cansaran mai als seus espectadors, ben al contrari: encara que les vegin cada dia, sempre descobriran aspectes nous; i a mesura que passi el temps, continuaran sent tant vàlides com al principi, o fins i tot més.

     Aquest és el gran valor de l’obra de l’Oriol Jolonch. Aquests dies, amb motiu de la seva exposició a Can Framis, he tingut l’oportunitat d’explicar (si és que cal!) la seva obra a algunes persones que la veien per primera vegada. Tothom estava d’acord en el fet de que, tot i representar mons màgics –o diferents-, era fàcil identificar-s’hi. Cada un de nosaltres pot trobar afinitats diferents en cada una de les seves obres, perquè proposen una lectura alternativa i possible de la realitat. Encara que pugui semblar inversemblant, hem d’acceptar que la realitat interior de les persones no és tant avorrida i cartesiana com ens volen fer creure que ha de ser. Durant la roda de premsa i posteriorment en la inauguració, he de dir que vaig reviure temps feliços. Vaig recordar moments similars del passat, quan vaig tenir la sort de poder fer descobrir artistes com Jordi Alcaraz, Chema Madoz, David Ymbernon o Joan Furriols, entre molts d’altres. Els arguments per transmetre els seus postulats eren i són tant poderosos! Només es tracta d’obrir la porta i ensenyar el camí. De seguida reconeixes l’expressió extasiada dels qui descobreixen unes obres que els canviaran la vida.

    Precisament va ser comentant tot això amb una periodista, que ella mateixa em va dir que estava tipa d'haver de patir el fenòmen contrari. Em va dir que li costava entrar en l'art contemporani, perquè sovint l'avorrien els discuros dels comissaris; veritables compendis de sociologia i filosofia,  i que sovint es convertien en manuals d’instruccions per entendre les obres exposades. Jo sempre he preferit que les obres parlin soles. Si podem conèixer tot el que hi ha al darrera, perfecte; de vegades ens ajudarà a fer-ne una lectura més rica; però que no sigui imprescindible. Si l'art s'ha d'explicar massa, si no té el poder de la comunicació intrínsecament associat, podem ser víctimes d'un parany que no tingui res a veure amb l'art. Recordo haver hagut d’aguantar propostes molt avorrides, com la d’un artista que copiava notícies de diaris antics. Tenia molt bona tècnica, però a mi m’avorria tantíssim! O un altre que escrivia la mateixa paraula en diversos idiomes: un quadre, una paraula, i així successivament.  És possible conviure amb obres d’aquestes cada dia sense caure en una depressió per empobriment espiritual? Penso fermament, que l’art ha de ser tot el contrari. I per ser-ho, l’artista ha de tenir imaginació; aquesta és una condició imprescindible.  I això, encara que no ho sembli, no és una cosa tant fàcil.

Nota: La fotografia és d'Oriol Jolonch


     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada