dissabte, 9 de maig del 2015

La descoberta dels Betepocs

     



     Val la pena compartir la feliç descoberta d’aquesta setmana. En una nau de l’Escola de Llotja, espaiosa i ben il.luminada, es pot visitar una exposició memorable, dedicada a un grup d’artistes ignorats fins ara per la crítica i la historiografia: els Betepocs (1). Els Betepocs va ser un grup format per artistes, alguns d’ells estudiants de l’Escola de Llotja, que l’any 1944 es van reunir per donar vida i impuls a la creació artística (2). Els anys 40 van ser uns anys durs i foscos. Uns anys de penúries i de misèria per a la majoria de la gent. La Guerra Civil havia deixat un país arrasat, sense recursos i sense esma. No puc evitar pensar en les històries que m’explicaven els meus avis, quasi sempre al voltant de les mil i una maneres que s’havien d’empescar per portar menjar a casa. Molta gent s’havia empobrit fins arribar a tocar la misèria, i a moltes llars es passava gana. Tot i amb això, algunes veus es van alçar per tornar a reivindicar allò que semblava malmès per sempre: l’alegria de viure. Unes d’aquestes veus varen ser les dels Betepocs. Units per l’amistat i la companyonia, es reunien per pintar: la millor manera que se’ls va acudir per tal de tornar a mirar endavant. Varen tenir una valuosa iniciativa, que ara se’ns acut fins i tot romàntica: promoure els Campaments Pictòrics. Es tractava d’acampar en un indret i instal.lar-s’hi a pintar durant uns dies. Després, muntaven una exposició amb els quadres que havien realitzat. Paral.lelament, organitzaven recitals de poesia, concerts, conferències, així com projeccions comentades de pel.lícules. Al llarg de dotze anys, van organitzar vuit campaments: a Viladrau (1946), Sant Julià de Vilatorta (1947), Camprodon (1948), Eivissa (1949), Menorca (1954) i Cuenca (1957). La seva voluntat, a més, era promoure i difondre l’art i la cultura catalana. En un moment tant trist i severament reprimit, aquella era una iniciativa heroica.

      “Betepocs: la cultura que passa” (3) és una gran exposició, en tots els sentits. En primer lloc, perquè recupera una sèrie d’artistes completament deixats de banda, i que, sense cap mena de dubte, van fer un pas endavant respecte a l’art que es feia abans de la Guerra Civil. Les seves obres, personals i sòlides, miraven cap al futur i plantejaven reptes nous. Malgrat els moments difícils, volien obrir el camí al ressorgiment cultural. Per altra banda, és una exposició extraordinàriament ben muntada (i l’espai, per obert, no ho posava fàcil). El recorregut fa de bon seguir, i resulta molt didàctic gràcies als textos i les fotografies. L’exhaustiva documentació que acompanya la mostra, i la seva excel.lent disposició de còmoda lectura, fa que ens hi passem una bona estona i que al la fi, tinguem la sensació d’haver recuperat un fragment de passat molt nostre. Personalment em va tocar molt descobrir l’artista que hi havia al darrera de tantes portades del Cavall Fort: en Llucià Navarro. Aquelles il.lustracions estan indissolublement lligades als records de la meva infantesa.

     Però no puc acabar aquest escrit, sense esmentar al veritable crack que hi ha al darrera d’aquesta exposició: en Bernat Puigdollers, el seu comissari. Un noi que, amb 23 anys, te la sensibilitat, el bon criteri, el coneixement i el rigor necessaris, per organitzar una exposició com aquesta i fer-ho bé. Una lliçó magistral, de la que n'haurien d’aprendre molts dels que organitzen exposicions en espais de molta més anomenada i, de passada, amb més responsabilitat.

Notes:
(1).- Per batejar el grup i sota la influència del dadaísme, cada un dels integrants inicials del grup va proposar una lletra a l'atzar. El resultat va ser BTPOX, que va evolucionar cap a "Betepocs".

(2).- El grup va aglutinar un gran nombre d'artistes d'estils i procedències diverses. Van formar part dels Betepocs: Llorenç Alier, Oriol Balmes, Rafael Bataller, Ramon Bech, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Josep Mª Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido Mateo Moral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Mª Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera i Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruíz Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.

(3).- Aquí trobareu més informació, així com l'adreça de l'Escola de Llotja: http://www.llotja.cat/pages/page.php?numh=0&numv=1&cat=9&lan=1&id=427



6 comentaris:

  1. Interesantes, y para mí didácticas, las reflexiones que sueles reflejar en este blog.
    Difíciles años 40, en los que la gente se preocupaba más de alimentar el cuerpo que el alma. Por ese detalle, ya tiene mérito el hecho de promover la cultura.
    Un abrazo Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El mérito también lo comparte el que intenta rescatar lo que se hizo durante aquellos años. Al menos, lo que hicieron aquellos que no se fueron al exilio y se quedaron viviendo en una resistencia difícil e ingrata. Fueron muchos los intelectuales que se exiliaron y una gran parte de la obra creativa realizada durante aquellos años se hizo en el exilio. Hay un enorme vacío historiográfico respecto a esos años. Por esto celebro tanto iniciativas como la que ha promovido esta exposición.
      Un abrazo, Ohma.

      Elimina
  2. Hay un vacio y un olvido promovido por los "ganadores". Se entienden bien las razones que tuvieron y tienen para ese "olvido".
    Pues sí, un hurra muy grande para los organizadores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supongo también que los perdedores, más que olvidar, no querían pensar en aquellos años. A la miseria y el sufrimiento, había que sobreponer la humillación de una derrota. La actitud de los "Betepocs" fue encomiable: se trataba de continuar, y ellos lo hicieron en una época que tuvo mucho mérito. Lo que se hizo en aquella época a nivel creativo tampoco se ha estudiado, pero no creo que se deba a un olvido promovido. Hay un vacío de interés. En Catalunya, se empiezan a estudiar las vanguardias artísticas a partir del grupo Dau al Set, y como demuestra esta exposición, hay cosas anteriores. Efectivamente, el mérito del organizador es inmenso!

      Elimina
  3. El més interessant de l’article, amb independència del contingut, que es absolutament didàctic i proporciona molta informació, és que una galerista visita altres exposicions, siguin de galeries o siguin d’estaments públics. I això que sembla tan bàsic i senzill, és quelcom que no es fa habitualment. El galerista es queda dins la seva parcel·la – i quan dic galerista vull dir el titular de la galeria – s’estanca i si bé pot estar al corrent del que passa a nivell general, a través de la premsa, no capta de primera mà el que s’exposa i s’exhibeix prop del seu entorn, que pot ser competència com col·legues.

    En aquest cas, l’Anna fa de crític d’art i cronista d’una mostra, la qual cosa expressa amb tota amplitud els coneixements de que disposa, i que és UNA AMANT DE L’ART!!!

    Com que no he vist la mostra, evidentment no puc comentar, per tant, em refio del seu criteri, que de ben segur serà equilibrat i adient a la mostra. Però que una galerista visiti altres mostres i les expliqui – amb sentit positiu o negatiu, si es produeix – és el que haurien de fer tots, i pot ser seria un fet que els uniria, doncs tot sabem que el gremi galerístic a Barcelona, es de lo més desunit.

    No puc dir que vagi a veure la mostra; a vegades el temps s’imposa, i les exposicions no tenen prou durada per a mi, però com a mínim, jo com a crític, i ara també dins les taxacions d’art, aquesta informació m’és molt valuosa, i em dona a conèixer el moviment pre-avantgaurda catalana – per dir-ho d’alguna manera – de partir de mitjans dels anys 60 fins als 80, en totes les arts, i que tanta repercussió va tenir dins i fora de les nostres fronteres.

    Per tant, gràcies Anna per tan valuosa informació, i per fer quelcom més que vendre art: difondre’l, i donar una lliçó de cultura de l’art a la resta de “col·legues”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, per les teves paraules. Tens raó que els galeristes volten poc, i menys encara si es tracta de manifestacions artístiques del passat, o de visitar altres galeries per veure què es cou. Trepitjar la realitat, en definitiva. Per a mi és important fer-ho, per pendre la mesura al meu moment. La mesura real, no la que ens donen segons quines galeries i segons quins estaments públics.
      Una puntualització: els Betepocs abracen l'etapa 1944-1957, són doncs molt anteriors a l'etapa que esmentes.
      Pel que fa al contingut didàctic de l'article, penso que deuen ser reminiscències del meu passat universitari, o de què sempre he portat les ganes d'ensenyar a dins, perquè m'encanta fer-ho!

      Elimina