dimecres, 22 d’abril de 2015

Sophie Calle: quina obra triaria?

     



     Em va agradar moltíssim l’exposició de Sophie Calle (1953) “Modus vivendi” que es pot veure a La Virreina, fins el 7 de juny. Sophie Calle és una artista conceptual francesa que al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a aprofundir en el tema de la intimitat, tant la pròpia com la dels altres. Moltes de les seves obres giren al voltant de la mirada (o la seva absència), la memòria i el record. Per a desenvolupar els seus treballs, ha utilitzat diversos mitjans: l’escriptura, la fotografia, el vídeo, el cinema i les performances. Segons les seves paraules “intenta fabricar peces que funcionin amb valor poètic i artístic, sel.leccionant moments de les vides de les persones que tenen potencial per a ésser penjats a la paret o per a escriure un llibre”. L’exposició de La Virreina és una retrospectiva que repassa l'obra de Sophie Calle des dels anys 80 fins ara, prou amplia per a submergir-nos en la seva poètica i comprendre-la

     Em va impressionar especialment “Les aveugles” (1967), en la que fa recordar a una sèrie de persones que han perdut la vista, quina va ser la darrera cosa que van veure abans de quedar-se cegues. Cada “història” es composa d’un text, de la fotografia de la persona i de l’objecte o el lloc que constitueix el seu últim record visual. El tema de l’absència és el principal protagonista de “Last Scene” (1991) i de “Què hi veieu?” (2013). “Last Scene” esta formada per una sèrie de fotografies dels espais buits que van quedar a les parets del museu Isabella Steward Gardner de Boston, després de que uns lladres robessin les obres que els ocupaven. A “Què hi veieu”?  va col.locar el personal del museu al davant del marc buit, o del lloc on havia estat l’obra, i els va fer relatar els seus records, o els pensaments que els venien al cap. També em va impressionar l’obra extensíssima “Prenez soin de vous”. L’obra parteix d’un correu electrònic rebut per l’artista, en el que es manifesta un trencament sentimental. Sense respondre’l, va donar el text a 107 dones per a que l’interpretessin, l’analitzessin, el comentessin, el ballessin o el cantessin. Arribats fins aquí, no cal que m’allargui més descrivint l’obra exposada de la Sophie Calle, però sí que cal dir que vaig sortir bastant trasbalsada de l’exposició. La mateixa mena de trasbals que que experimento després de llegir un llibre de l’Alice Munro, per exemple. Hi ha alguna cosa que “dona en el clau”, que fa que immediatament, m’identifiqui amb el que hi ha al darrera de les obres. Hi ha alguna cosa subjacent que és comuna, universal, de veritat.

     Ara bé, si jo fos una col.leccionista, o simplement volgués tenir una obra de la Sophie Calle, quina em compraria? Fins i tot, encara que tingués l’espai adequat per posar obres que estan formades per (de vegades) desenes d’elements, me’n adono que el que m’agrada de debò, és el discurs que hi ha al darrera. De vegades molt més que l’obra (com a objecte) en sí. Tampoc sabria quina obra triar. M’agrada el conjunt, i veure com s’interrelacionen les unes amb les altres. Fa alguns anys, vaig mantenir una conversa amb un col.leccionista. Recordo que jo volia que es quedés una obra d’un artista que li interessava molt. Em va dir que era incapaç, que li agradava molt la seva poètica, però que per anar bé, s’hauria de quedar l’exposició sencera, tal com estava muntada. Una obra sola no li deia res: les obres són les il.lustracions d’un discurs magnífic, però no les podem separar, no te cap sentit, va dir-me. En sortir de l’exposició de Sophie Calle, vaig pensar que d’alguna manera, tenia raó.

6 comentaris:

  1. Anna, totalment d'acord. I jo també la vaig veure. I em passa com a tu (i mira que a mi lo concpetual molt molt no em va, per què, senzillament, sovint no m'el crec...) Et fa res que comparteixi aquí l'entrada que jo vaig fer al respecte? Una abraçada. M'agrada que compartim experiències, cada una la seva, m'enriqueixo amb les teves paraules pq complementen els meus pensaments...

    http://artemisiacultura.blogspot.com.es/2015/03/sophie-calle-y-virginia-woolf-o-al.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. He llegit el teu escrit, és fantàstic!. Aquesta és l'experiencia autèntica amb l'art i la literatura: si no et canvia la vida (que pot ser), l'enriqueix fins a l'infinit. La Sophie Calle és autèntica (no és pose, ni treballa " d'orella") i és molt bona. Quan l'art conceptual (o de qualsevol tendència) és bo, t'arriba. Quan és dolent (i n'hi ha més de dolent que de bo) crides de l'horror. El que passa és que hi ha molta gent disposada a donar gat per llebre i molta gent disposada a empassar-s'ho. De tot això no en quedarà res. Només perviurà el que és autèntic.

      Elimina
  2. Aquest aspecte que comentes, a mi també m’ha passat més d’un cop, no amb exposicions d’art conceptual, sinó de tota mena. El conjunt expositiu es tan ferm, que una peça individual, per si mateixa, no té sentit i queda inconnexa de les altres.

    L’obra de Sophie Calle es profunda i intensa, busca la introspecció de l’espectador mostrant la seva. Per tant, va més enllà de l’art, i busca el símbol i el significat, en tot un context d’imatges. Pot ser ja és el seu desig, que no es vengui cap foto, en aquests cas a Arts Santa Mónica no hi ha problema, doncs en principi és exhibició. Però i per un galerista?

    Això és tot un repte tant per l’artista – que pot veure anul·lades vendes per aquest context – com pel mateix galerista, que evidentment ha de saber col·locar les peces i que tinguin el suficient atractiu per atraure clients, perquè els visitants es poden quedar amb la imatge esmentada.

    Pot ser en aquest cas, el més interessant pot ser el catàleg, on es disposa de tot el conjunt de l’obra.

    Un tema curiós aquest on art i mercantilisme no van precisament de la mà, i poden ser perfectament oposants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha pocs col.leccionistes que puguin tenir i gaudir d'obres conceptuals extenses. Alguns les compren però les cedeixen a museus. Moltes d'aquestes obres formen part de col.leccions públiques o de fundacions. Estan fora de l'abast del petit col.leccionista. És cert que hi ha obra d'aquests artistes molt més asequible, però em pregunto si funciona de la mateixa manera.

      Elimina
  3. Fa cosa d'un mes vaig anar a veure-la. Un discurs potent i compacte. Voler triar una de les fotos és com pretendre triar una pàgina d'un llibre. Poc després vaig llegir a la contra de la Vanguardia una entrevista a Sophie Calle, la seva història personal no te desperdici. Com sol passar en aquests cassos, ajuda a entendre millor i a aprofundir en la seva obra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, no es pot triar una de les fotos, perquè són part d'una obra. Seria com retallar un fragment d'una pintura. Però també seria difícil triar una de les obres. S'interrrelacionen entre elles i es donen sentit les unes a les altres.

      Elimina