dimarts, 5 d’agost de 2014

Maquillar una exposició

      



     Un dels problemes amb el que ens vam haver d’enfrontar al llarg de tants anys de muntar exposicions, va ser la irregularitat de les obres que els artistes ens portaven per penjar a la galeria. Algunes vegades, totes les obres gaudien del mateix nivell d’excel.lència. En aquests casos, la feina de distribució de les obres en l’espai, així com el muntatge final i la il.luminació era una feina fàcil. Quan les obres són realment bones, poc importa on les pengis, ni que la il.luminació no sigui l'adequada. La qualitat de l’obra atrau per sí mateixa. La seva potència, el seu interès, fa que no et fixis en que la paret en la que esta penjada no sigui la ideal, o en que no esta prou ben il.luminada. Se’m acuden alguns artistes amb els que mai havíem hagut de patir per la distribució de les obres. N’hi havia un, que portava sempre una idea de muntatge fixa que, habitualment, no tenia res a veure amb els nostres plantejaments. Un company meu de la galeria es desesperava, però jo sempre li deia el mateix: “deixa’l, que tant li fa com ho pengi”. Precisament, per a mi, això era un alleujament. L’artista feia la seva pròpia lectura de l’espai; fins i tot el reinterpretava. Molta menys feina, i una nova visió. No calia pas desesperar-se, si no gaudir del resultat.  I a més, era veritat, les seves obres eren prou bones com per a destacar de qualsevol manera, s’imposaven a l’espai i a la il.luminació. Fins i tot al terra del magatzem i a fosques, demostraven la seva presència imponent.

     Tot i amb això, el que recordo amb més intensitat, és el cas contrari. Quan, al davant de les obres, pensàvem que hauríem de fer un miracle per a “salvar” la situació. Ens havíem arribat a trobar al davant d'exposicions senceres que no s’aguantaven per enlloc, tot i tractar-se d’artistes amb un considerable renom internacional. Una vegada, vam haver de muntar una col.lectiva de tres artistes sudamericans que sonaven molt per aquelles èpoques. Dos van enviar unes obres més aviat discretes, que, fora del seu escàs interès, no creaven problemes visuals. Però vam patir de valent amb l’obra del tercer; que resultava ser el més “famós” dels tres. La feina que vam haver de fer per “maquillar” el conjunt, va ser memorable: potenciar la més esgarrifosa de les obres, per fer dubtar a l’espectador (!), deixar en un pla més discret la més interessant (dins dels paràmetres, és clar), jugar amb les llums, amb els  pesos visuals de les obres... La veritat és que ens vam divertir molt. És obvi que aquestes reflexions les fèiem inter nos, mai les vam compartir ni tant sols amb el galerista. Val a dir que tampoc ens hauria entès.

     Diumenge passat, al Caixaforum, tot visitant l’exposició “Sorolla, el color del mar”, vaig tornar a recordar aquells moments. No negaré el valor artístic de Sorolla. Moltes de les seves obres són magistrals, i bé valen el lloc que ocupa el seu autor en la història de l’art. Però hi havia unes quantes tant dubtoses, que em van fer recordar els nostres moments de “maquilladors” d’exposicions. Si només hagués pintat aquestes obres, dubto que hagués arribat gaire lluny. Això vol dir, que els bons artistes també tenen mals moments ( o males obres). Que una obra estigui firmada per Picasso, per exemple, no vol dir que sigui un bon Picasso (de vegades ni tant sols un Picasso). Això és el que els passava a alguns dels Sorolla exposats al Caixaforum. Allà no s’havia pintat ni la llum, ni l’aire, ni l’atmosfera, ni tant sols els volums. Els hi deuria passar pel cap tot això als comissaris? Aquest però, ja és tema per a un altre article.


     

6 comentaris:

  1. És com allò que els deia Johan Cruyff als seus jugadors del Drem Team, "salid y disfrutad", perquè eren tan bons que quines ordres els havies de donar? Doncs amb els quadres que vas a penjar el mateix, si són bons, no cal trencar-se gaire el cap. M'agrada aquest article! Seguint la comparativa futbolera, i referint-me al Sorolla, en Messi també l'espifia, però segueix sent el Messi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser si, però com a ésser vivent, les pifiades del Messi "passen". El problema dels quadres és que són objectes, no flueixen i queden. Algú proper a mi sempre diu que una cosa és un Picasso, i una altra un quadre firmat per Picasso. El mateix es pot aplicar a tots els artistes, i els col.leccionistes han de ser prou sensibles per adonar-se'n. Quantes vegades hem vist obres ben fluixes penjades als museus?

      Elimina
  2. Els artistes són humans, malgrat la seva capacitat creativa, i per tant, si les musses no els inspiren, ja poden tenir el renom que vulguin, que s’equivoquen com el més insignificant dels mortals.

    Avui en dia, tots sabem que molts dels grans noms de l’art contemporani, a partir de les avantguardes del segle XX, venen pel seu nom, tot observant que algunes de les seves obres són més que discutibles. I per tant, el comprador que compra pel nom, es deixa enredar, i tot i veient que l’obra no el convenç artísticament, es deixarà persuadir pel seu preu, no pel seu valor.

    Sorolla, no és una excepció. Recordo la exposició que es va organitzar al MNAC fa uns 4 o 5 anys sobre la Hispanic Society, i francament, no em va agradar gens – la vaig trobar molt carca - tot i reconèixer el seu mestratge, la seva tècnica i excel•lent concepció del tema. Però al tractar-se d’una obra d’encàrrec, l’home va complir, sense inspiració, perquè tampoc era el cas, i va actuar amb professionalitat, no com pintor.

    No obstant, al principi de l’article, parles de la distribució de l’obra d’un artista dins una sala d’exposicions. Aquesta depèn del galerista, de la seva visió de venda, però sobre tot, de les costums visuals del públic quan entre en una sala. Si es col•loca una peça bona a primera fila, l’espectador tendirà a seguir visitant la mostra, a veure si en veu mes. Si la peça es mediocre, evidentment, ni passarà per la porta. I això ha de tenir molt bon ull clínic l’encarregat de sala o galerista, si és el mateix.

    En l’exposició de l’artista que porta obra bona i dolenta, entenc perfectament les dificultats que t’haguessis pogut trobar, per fer-la atractiva, a part de que es pot donar el cas que una peça horripilant, sigui la preferida de l’artista i vulgui col•locar-la a primera fila. Això ha de ser mortal!!!

    Evidentment, en una galeria mana el galerista, perquè ha de defendre l’obra, i per tant ha de creure en ella. Si no ho pot fer-ho, millor dir-li a l’artista que una altra vegada serà.

    I l’artista ha de saber admetre si l’obra no està a l’alçada d’altres expectatives – les circumstàncies de la vida, problemes de tota mena, malalties afecten a la creativitat – i acceptar si pot o no exposar.

    Si es té AMOR A L’ART, el galerista sabrà ser honest i exposar la realitat en cas de trobar-se obra mediocre, i l’artista, ha de saber acceptar el que se li digui, si es honest amb si mateix i veu la realitat del que es el seu treball en aquell moment, que no vol dir que en un altra no se superi.

    A tot això, cal afegir el públic i compradors, que es poden enamorar de lo que menys un s’espera, i que artista i galerista considerin que és el que menys importància té.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó quan dius que els artistes són humans, i de vegades s'equivoquen. Això és així, i jo iun parell de companys de la galeria en la que jo trebavallava abans, ho teníem molt clar. No passava el mateix amb tots els altres membres del personal, que creien que l'artista estava tocat per la gracia divina i tot el que feien era excels. Saber triar i saber penjar una exposició és importantíssim. D'això depèn la lectura que en farà el públic posteriorment. També penso que l'artista no pot prendre distancia per jutjar segons què. Esta massa ficat en la propia obra, i algunes coses no les veu amb objectivitat. Aquestes coses, efectivament, formen part de la feina del galerista.
      I con tu dius, el públic també en dirà la seva.

      Elimina
  3. No acostumem a visitar exposicions rodones, perfectes per la seva qualitat i sensació de producte complet. Em refereixo sobretot als museus, fundacions, etc. Sempre et queda el regust que no n'hi ha per tant (especialment si te l'han recomanat). La idea que a banda de quatre peces excepcionals, la resta és com palla. Com si la institució visitada no hagués sabut "moure els fils" prou bé per lograr les obres desitjades. Menciono la teva expressió dels fils, que trobo tan encertada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord. Ben poques vegades es poden reunir les millors obres per ser exposades. Pel que fa a les galeries, que acostumen a exposar les darreres obres dels artistes, passa el mateix perquè no sempre es tria. O perquè els galeristes no saben triar o perquè no s'atreveixen a fer-ho.

      Elimina