Sota la influència de la lectura

    

      La lectura de El Jilguero de Donna Tart, m’ha fet pensar en tota una sèrie de persones, exposicions i en diversos mecanismes de funcionament d’alguns sectors del meu entorn. El llibre està força bé, malgrat les seves més de 1.000 pàgines. Tracta sobre la desaparició del quadre El Jilguero, pintat per Carol Fabritius, deixeble de Rembradt i de Vermeer. La desaparició, o més ben dit , el robatori per part d’un nen, durant la confusió que va seguir a una explosió que es va produir al museu on estava exposat (en aquella ocasió, el MOMA de Nova York).  He llegit dos llibres anteriors d’aquesta autora (sempre d’una llargada exagerada) i he de confessar que m’agrada com forja personalitats complexes i malèvoles, i com, de manera magistral, fa que des del primer moment, s’estableixi un corrent d’empatia entre el lector i el personatge dubtós i torturat que fa de protagonista. Aquest era també el substrat argumental de totes les novel.les de la Patricia Highsmith, segons la meva opinió, la mestra d’aquest gènere de narrativa de tensió psicològica. La Highsmith no necessitava més de 1.000 pàgines per crear aquesta trama subtil. En poc més de dues-centes, ho feia d’una manera magistral. El lector sentia immediatament una simpatia entregada envers estafadors sense escrúpols com Ripley, el protagonista de moltes de les seves novel.les.

     

     El jilguero recorre la vida del lladre del quadre, que comença quan aquest es queda orfe de mare i és acollit pel pare, un poca pena que es guanya la vida en el món del joc i les apostes a Las Vegas i es veu embolicat amb diverses màfies. Malgrat els tòpics, la descripció dels personatges i dels ambients és molt bona, així com la gradual transformació de la personalitat del protagonista en relacionar-se amb altres nois desarrelats com ell. Però no seguiré escrivint sobre l’argument de la novel.la, perquè aquest no és ben bé el tema d'aquest escrit. El cas és que la descripció del protagonista em fa pensar, d’una manera absolutament diàfana, en algú que conec. La seva descripció física, la seva manera de vestir, el seu tarannà... Sembla que l’autora s’hagi inspirat en aquest personatge, per tal de crear el seu protagonista. En veu baixa, també es parla de la manera amb què aquest ha fet, (aparentment) una certa fortuna. Potser m’he deixat endur per les estratègies literàries de l’autora, o potser ha estat fruit de l’avorriment de les vacances.

     

     A banda d’això, hi ha un altre aspecte de la novel.la que m’ha cridat l’atenció, perquè va ser un tema de conversa durant un sopar amb amics abans de vacances. El protagonista del llibre, esdevé venedor d’una botiga d’antiguitats. Allà, i sense cap mena d’escrúpols, es dedica a vendre falsificacions de mobles antics.  El seu soci és un reconegut restaurador de mobles, que te una afició secreta i que consisteix en crear mobles a base d’assemblatges de fragments d’altres mobles.  El protagonista fa passar el resultat per una antiguitat autèntica i la ven a preus astronòmics. Durant el sopar que he fet esment, un amic meu que passa llargues temporades a Egipte, em va explicar que allà, proliferen tallers que es dediquen precisament a això. Allà però, ho fan de nou en nou. Pel que em va explicar, en saben moltíssim de triar les fustes, copiar els dissenys, les pintures, els vernissos i fer-ne l’envelliment necessari. El resultat, pel que em va dir aquest amic, és excepcional. També em va explicar que tota la producció d'aquests tallers es ven a Europa. Una vegada, va visitar un d’aquells tallers, del que surten molts dels marcs que després es fan passar per marcs d’època.  

     La lectura del llibre, així com la conversa amb el meu amic, m’ha fet veure tot de fantasmes. Potser sóc massa influenciable, potser tinc massa imaginació, o potser sóc simplement malpensada.