dimarts, 22 de juliol de 2014

Saber moure els fils

      


     Moltes vegades m’he preguntat sobre el perquè dels preus astronòmics de les obres d’alguns artistes que es mouen en el mercat internacional. De la mateixa manera, repassant els noms incorporats recentment a les grans galeries, no puc respondre a la pregunta de perquè aquests i no uns altres. L’any passat ja vaig publicar un text en aquest blog, que reflexava la meva estranyesa sobre aquest tema. En aquell text (1) plantejava la meva sospita de que moltes vegades, la presència d’un artista més aviat mediocre (però molt llest) en una galeria de primera fila, podia ser el resultat d’un muntatge econòmic del que la galeria en treia profit. La gran quantitat de diners que es necessiten per mantenir un determinat status, obliga a aquestes galeries a exposar artistes de preus elevats. I aquests preus han de tenir un justificant. No els poden posar ells perquè sí. Han de venir avalats pel que ells anomenen un highlight; que no és altra cosa que una importantíssima exposició en una institució de gran renom o els resultats de la venda de l’obra dels artistes en qüestió en subhastes de prestigi. Avui dia, fer una exposició en una institució, és, la majoria de les vegades, el resultat d’una estratègia política. Saber moure’s en aquest ambient és més important que fer una obra interessant. Pot ser que es donin totes dues coses, evidentment, però que l’obra sigui interessant no és imprescindible. Els resultats de les subhastes internacionals responen moltes vegades a una estratègia econòmica d’un grup determinat. Tot això em fa pensar que aquest rutilant mercat internacional no és real, si no completament fictici. Si més no, de vegades.

       Tot això és una pràctica públicament reconeguda, i no cal expressar ni sorpresa ni indignació. Fa un parell d’anys vaig veure un documental titulat alguna cosa així com “la bombolla de l’art contemporani”, que desvetllava les estratègies ordides per un col.leccionista, un artista i una sala de subhastes per tal de disparar els preus d’un artista determinat. Malgrat que la informació que aportava aquest documental, provinent de fonts fiables, podia semblar escandalosa; el fet és que, en el món de l’art, aquest documental no va tenir cap transcendència: la praxis del mercat va continuar de la mateixa manera. De fet, d’aquest documental pràcticament no s’en va parlar.  La cosa és que l’altre dia, a la meva pregunta sobre com un artista que tots consideràvem correcte però no extraordinari, havia entrat a formar part d’una galeria estrangera important, em van explicar que, en aquell cas concret, tot havia respost a una estratègia. L’artista tenia un grup d’amics molt poderosos, un empresari tèrbol i els seus acòlits. Utilitzant la seva xarxa de relacions, havien tret a subhasta diverses pintures, i ells mateixos havien pujat per les obres, fent que aquestes agafessin una cotització extraordinària. Això ho havien fet diverses vegades; ja tenien el highlight que exigien les galeries importants per entrar a formar part del seu grup d’artistes. Una pura qüestió d’interessos compartits a varies bandes. D’un artista amb una cotització alta, tothom en pot treure benefici.


    El trist del cas, és que molts d'aquests productes de mercat ( que no es poden qualificar d’una altra manera) omplen les galeries de renom, així com els museus, però sobretot confonen als aficionats a l’art. Alguns no entenen res de res, i altres confien en la vàlua artística de tots aquests noms tant cotitzats. Però, quants artistes boníssims deu haver que no han sabut o no han pogut moure els fils oportuns?.

Notes:

La fotografia que il.lustra el text és de Gilbert Garcin (aquest fotògraf no té res a veure amb el que s'explica aquí!)

13 comentaris:

  1. Aquest tema, confesso que és un dels meus preferits: la superficialitat del món de l’art. Les seves enganyifes, conxorxes e interessos.

    Recordo perfectament la filmació sobre la bombolla de l’art contemporani. I no crec que passes tan desapercebut. De fet, els compradors i col•leccionistes, en aquests moments de crisi, aposten per valors segurs, i es decanten com a màxim fins algunes avantguardes del segle XX.

    Però estem en un món on la imatge ho és tot, i per descomptat, hi ha pijos de nova formada, recent arribats a la riquesa i desitjosos de mostrar el seu “poder adquisitiu”, es decanten per bajanades sortides d’aquests Highlights que fas esment.

    No en tenen ni idea ni de l’art ni de la historia de l’art. Però com el japonès que va comprar el tauró d’en Damien Hirst, la qüestió figurar, quan en realitat, entren dins el més estrident ridícul.

    Aquestes “performances” com les que esmentes, realment fan molt de mal al col•leccionista AMANT i APASSIONAT per l’art, perquè presenten una cara irreal, materialista, inconnexa amb la societat, plena de pedanteria i de hipocresia.

    En petita escala em fa pensar quan treballava de comptable a un restaurant de tres forquilles de Mataró, i els caps de setmana em tocava estar a la caixa. Observava com gent d’un nivell intel•lectual i social baix, s’endrapava una mariscada, un filet al foi o una duarada salvatge, regada amb vins de marca molt cars... perquè podia pagar-ho, però en realitat ni tenia paladar ni categoria per fer-ho. Però podia pagar-ho.

    Fins ara he parlat del públic. Però l’artista també té un paper fonamental en aquesta història. Molts han estat catapultats a segons quins nivells, tal com dius tu, gràcies als estaments públics, o sigui amb els nostres impostos. Moltes exposicions públiques han vingut donades per criteris, en molts casos dubtosos, d'una ideologia governant, per mantenir estructures burocràtiques en un teòric pro de la cultura, però en realitat, d'una ocupació fixa a la regidoria, ministeri o departament corresponent.

    Però el mercat i la crisi a molts els han posat en el seu lloc. No obstant, entre tots, artistes mediocres, marxants aprofitats i galeristes àvids de renom, han aconseguit allunyar l’art de les persones, del públic, gràcies a aquestes martingales. I el cas que exposes, es dona en una minoria selecte, que pot pagar-ho, com als del restaurant, però on no hi ha fons de res. Tot es especulació, i l’art, com a eina fonamental de les Humanitats se n’ha vist perjudicat, i com a conseqüència, les futures generacions se’n veuran afectades.

    És molt bo i recomanables que denunciïs temes com aquests. El teu blog té molts seguidors, i els poses en alerta, alhora que també ells en poden fer difusió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'interessa, hi ha un llibre de Don Thompson "El tiburón de 12 millones de dólares", que tracta aquest tema en profunditat (potser ja el coneixes!), el títol ve donat precisament per l'obra que esmentes en el teu comentari. En un altre llibre "Coleccionar arte contemporáneo", Adam Lindemann parla del fet de col.leccionar art com d'un hobby per a milionaris: comprar art a galeries de renom comporta viatges i glamour, així com fer-se adicte a les fires i certàmens. Ho planteja com una mena d'esport social, i de vegades ho clava. El rerafons d'aquest comportament ja el va retratar Tom Wolfe a "La hoguera de las vanidades" i sobretot a "La palabra pintada", en la que descriu com l'art ha esdevingut una mena de paròdia de sí mateix, obsessionat en formar part del circ dels crítics i comissaris "guru". Segons Wolfe, aquests darrers són els que volen passar a formar part de la història, més que els pintors.

      Afortunadament, també puc parlar de col.lecionistes apassionats de debó, informats, culturalment inquiets, i ben allunyats d'aquesta mena d'esnobisme. De fet, aquests són la gran majoria, i creu-me, són gent fantàstica de la que sempre aprenc alguna cosa. Alguna vegada vaig tenir contacte amb algun que podia respondre al perfil descrit en les lectures que he esmentat, però sempre va ser una excepció. Potser perquè el meu "radi d'acció" no ha estat el gran mercat internacional, si no el col.leccionisme seriós i entregat de casa nostra. Jo crec que el coneixement d'aquest escenari que he descrit avui, encara els fa estar més atents i filar més prim. I com sempre, tot és bo de saber i de conèixer!

      Elimina
  2. El dinero es el dinero no nos engañemos. Mientras exista la mínima posibilidad de ganar dinero con el "arte" éste será utilizado "adecuadamente" para ello. Ejemplos los que quieras. Es lo que hay. Pero es triste sobretodo para personas que aún creen en la pureza del arte. Me da grima ir a las galerias, de hecho ya no voy, me limito a las expos de instituciones o museos. Tengo la extraña sensación de que me engañan y lo digo sin ánimo de nada, simplemente porque he tenido la oportunidad de conocer los entresijos del mundo del arte desde dentro. El otro día me topé casualmente con la obra de Miroslav Tichy, ya fallecido. Un hombre que durante la mayor parte de su vida la pasó como vagabundo, loco incomprendido, habitual de psiquiátricos que remendando cámaras fotográficas (ver las imágenes en la red) creo un mundo artístico personal extraordinario. Fue Harald Szeemann que lo descubre casualmente y de allí a la "fama". A veces las cosas suceden así, si no que se lo pregunten a Miquel Barceló.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sota (si és que es pot dir així) d'aquesta "escena", hi ha galeries honestes, que creuen en el treball dels artistes i el volen difondre. La galeria és una plataforma important pels artistes. Normalment ells estan tancats al seu estudi, treballant i prou. És el galerista el que s'ha de moure per vendre l'obra d'aquests artistes. D'alguna cosa han de viure! Això és del tot honest. Fa vint-i-set anys que treballo en aquest món, i sempre m'he dedicat a promoure l'obra dels artistes en els que crec al cent per cent. Et puc assegurar que mai he enganyat a ningú. Jo mateixa he comprat obra de tots els artistes que he tingut a la galeria, i n'estic ben orgullosa i satisfeta. I, sense cap mena de dubtes, una de les coses que em fa estar més orgullosa, és el fet de poder comprovar com un artista, que vaig descobrir quan era jove i ben desconegut, ara exposa a tot el món. No només a galeries, si no que es compta amb la seva obra per muntar exposicions en museus, fundacions, etc. O quan se li dediquen articles o es cita la seva obra en un assaig. Aquesta és la veritable feina del galerista, i aquesta és la feina que jo he fet sempre. Crec que, si tens la sensació que les galeriest 'enganyen, és o per un problema de desconfiança, o perquè tens raó en que el que exposen no val res, i que aquests galeristes són uns intrusos.

      Ja he dit, en innombrables ocasions, que aquests mecanismes del mercat salvatge (en el que mai m'he mogut), desvirtuen la realitat, i s'ha de saber discernir i no posar-ho tot en el mateix sac. Crec que hi ha galeristes que tenen el criteri suficient per saber quan un artista té quelcom important a dins. Llavors, val la pena fer-los cas, no?

      Elimina
    2. M'he oblidat de preguntar-te: i quan visites museus i institucions no et sents enganyat? La majoria d'obres que s'exposen allà han sortit de les galeries. Amb una diferència: a les galeries hi ha un senyor/a que es "juga els seus quartos", i el que fan les institucions públiques ho paguem tots. Ja no entro a jutjar els criteris dels comissaris perquè no és el tema d'aquest article.

      I què hauria estat de Ellsworth Kelly, Dan Flavin, Joseph Kossuth, Richard Serra, Lawrence Weiner, Jasper Johns, Claes Oldenburg, Robert Ruaschenberg, Andy Warhol, James Rosenquist, etc... sense en Leo Castelli (o un similar?). No cal cremar totes les galeries, em sembla!

      Elimina
    3. Hay una diferencia sutil entre las expos a museos o instituciones versus las galerísticas, en las primeras las obras no se venden. El precio no se cuestiona ni se plantea, la visita es puramente contemplativa, me gustara o no, estare de acuerdo con la idea del comisario o no, me gustará el montaje o no, etc..pero en ningún momento me planteo la cuestión crematística. Por tanto el sentirme engañado estará solo en base al planteamiento, a la idea que pretenden mostrar.
      Cuando un coleccionista va a una galería (casi) siempre tiene ese gusanillo de poder comprar "si me gusta". Suele ir a ciertas galerías, no a todas. El galerista lo suele conocer por que es asiduo, suele existir cierta relación galerista-coleccionista y con el tiempo el coleccionista suele dejarse llevar por la complicidad del galerista. Esta es la situación ideal. Una relación de confianza, es como una asesoría artística. Pero como ocurre siempre, no todo en la vida diaria es blanco o negro. El extenso abanico de grises y sutilezas es lo que va a definir la relación y el resultado final. Desgraciadamente la gente normal (honesta) se sitúa en los extremos de la curva de Gauss. Quizás algunas de mis experiencias con ciertas galerías han hecho tambalear mi "ingenuidad artística".

      Tema interesante

      Elimina
    4. D'acord, però les galeries no cobren entrada i els museus sí. És evident que no cal comprar, ni ser col.leccionista per entrar a una galeria. I has de tenor en compte, que moltes vegades, un artista pot estar present en una exposición institucional perquè ha sabut moure les fils per estar-hi, això és una de les "highlights" requerides per entrar a formar part del sistema. No siempre hi esta per mèrits artístics i prou. D'això també en dependrà el seu preu en una galería. Les institucions d'art contemporani, també forman part d'aquest engranatge.

      Elimina
    5. El hecho de que los museos cobren y las galerías no, no es relevante (en todo caso motivo de debate). Es obvio que las galerías están abiertas al público en general pero dudo que exista ningún galerista que le encante que le visiten 40 personas dia simplemente para mirar.
      Tal como están las cosas esta claro que o te subes al tren del sistema de mercado artístico o te conviertes en un outsider (que tampoco está mal siempre y cuando seas absolutamente autosuficiente). Y esto es aplicable a galeristas, artistas, críticos, curadores, coleccionistas...total q no cambia nada. Al final y en momentos de máxima racionalización uno piensa ¿y todo esto para qué?

      Salud

      Elimina
    6. I tant que s'alegren quant les entren gent només per mirar!. Això vol dir que les seves propostes interessen. T'ho dic amb coneixement de causa.

      Elimina
  3. el món de l'art cada cop ha perdut més els papers. Per exemple, els grans museus europeus exposen obra d'artistes experimentals que tenen méscd'experiment que de qualitat. I et preguntes si tenen prou nivell per ocupar tals llocs.vSegurament també és una estratègia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que és el resultat del protagonisme que ha pres la figura dels comissaris. Com a nous "gurus" de l'art, els agrada demostrar que són ells els que marquen les tendències, triant artistes, moltes vegades, desconeguts o d'audiència minoritària. Evidentment, molts d'aquests no "s'ha provat" mai amb la realitat, ni tenen cap llarga trajectòria que els avali. En algun lloc he llegut que, en aquests moments, la "dictadura" dels comissaris ha deixat pas a la dels col.leccionistes, que cada vegada estan prenent més protagonisme. Fixa't que ara és freqüent trobar col.leccionistes que ensenyen públicament la seva col.lecció, i en fan una sel.lecció amb un discurs propi d'un comissari professional. I els col.leccionistes també els agrada descobrir valors nous, amb la qual cosa, en moltes d'aquestes exposicions de col.leccions privades, també podem trobar artistes en fase d'experimentació. Penso que cada època té els seus propis mecanismes.

      Elimina
  4. Desde el meu punt de vista d'artista, crec que cada vegada el mercat artistic esdevè mes com a muntatge que com a recerca de valors artistics autentics, ja no es tant important submergir-se a la màgia d'una obra captivadora, màgica però sobretot sincera. Cada vegada em fa mes mandra anar a fires i visitar segons quines galeries o museus, perquè veus com tot es mou per modes, que si està de moda fer obres amb neons, o si està de moda fer gerres de ceràmica pintades, o si està de moda fer fotografies així o aixà, i un voler agradar dels artistes que es desesperant, ja no es fa el que un sent, sino que es fa el que en aquell moment està de moda fer, o el que el mercat demana, cada vegada que vaig a ARCO m'en faig creus, de lo repetitiu i aborrrit que arriba a ser. D'altra banda com que costa mes trobar obres que et sorprenguin de debò, quan descobreixes alguna cosa que val la pena la emoció és mes gran que mai, pots arribar a plorar d'emoció, sempre s'ha de trobar un apunt optimista oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar, l'optimisme s'ha de mantenir, i a més és veritat això que dius. El que passa és que ser artista és molt difícil, i no hi ha tants com ens fan pensar (si jutgem les fires, etc.).

      Elimina