dimarts, 20 d’agost de 2013

L'acordió i els rellotges de l'Enric Alcaraz

    



     En Jordi Alcaraz (1) tenia ganes de que sentíssim el seu fill Enric tocar l’acordió.  Abans de vacances ja havíem quedat que, un dia del mes d’agost, pujarien a veure’ns a Sant Cebrià, i l’Enric ens faria un concert. Van venir tots dos de Calella, ahir a la tarda. Com ha crescut l’Enric!. Ja no és pas un nen, ara és un noi. Recordo la darrera vegada que van venir, fa dos estius. Llavors a l’Enric li interessaven molt els fòssils i els cargols. En un racó d’una prestatgeria de casa, entre les moltes coses que guarda el meu pare, va descobrir la closca d’un cargol gegant. Pare, però si és un Nautilus!, va cridar l’Enric emocionat. Em va fer una sensació estranya veure’l tant entusiasmat amb aquella troballa, que a mi mai m’havia despertat la més mínima curiositat. Vaig pensar que l’Enric era diferent; el seu interés per les coses tenia una intensitat científica. Li vam regalar la closca de nautilus; amb l’ajut del seu pare la restaurarien i entraria a formar part de la seva col.lecció de cargols.
    
     Ahir, en Jordi i l’Enric van venir amb l’acordió. Com que la calor era prou suportable, ens vam asseure al pati, disposats a gaudir del recital. Cap de nosaltres ens esperàvem res del que vam sentir. L’Enric ens va tocar una peça al darrera de l’altra: polkes, valsos, cançons populars, amb tanta traça, que semblava que havia tocat l’acordió tota la seva vida... i només feia un any que havia començat. Els acords melangiosos de l’acordió diatònic es van anar escampant pel pati, en el que potser era la primera vegada que es tocava un instrument. Com a mínim, la primera dels darrers quaranta anys. L’Enric es va enamorar de l’acordió l’estiu passat, durant les colònies d’estiu per a joves intèrprets d’Arsèguel, a les que hi havia anat per fer piano. Allà va decidir que també volia tocar l’acordió; i un any després el teníem tocant al pati de casa nostra, convertit en tot un professional. Però jo vull ser mestre rellotger, ens va dir. Ens vam quedar parats: mestre rellotger? Quants nois al món, de l’edat de l’Enric, frissaven per convertir-se en mestres rellotgers? En Jordi ens va explicar que havia descobert una  vella maquinària de rellotge en una botiga d’andròmines a Nova York, quan havien anat per la seva exposició, i que, en veure en seu interès, l’amo de la botiga li va regalar. L’Enric no va parar. Va seguir aprofundint en el món dels rellotges, com ho havia fet amb el dels fòssils i el dels cargols, fins que en va saber molt i va fer un blog (2), per compartir els seus coneixements. Un rellotger d’un poble veí el va descobrir i, emocionat per la profunda afecció de l’Enric, li va proposar d’ensenyar-li l’ofici. Des de llavors va cada tarda al taller del rellotger a aprendre, fins que sigui prou gran i pugui anar a estudiar alta rellotgeria a Suïssa.

     
     En la darrera exposició que en Jordi Alcaraz va fer a Barcelona, hi va presentar dues obres que es titulaven “Els rellotges de l’Enric I i II”. Eren dues obres de petit format molt enigmàtiques. De totes dues hi penjaven peces antigues de rellotgeria; si no ho sabies, et podien semblar petites escultures molt remotes. En aquell primer moment, el títol em va semblar un misteri. Llavors no podia imaginar-me que aquelles dues obres, havien estat inspirades per la personalitat única del seu fill.

Notes:

2 comentaris:

  1. Es un relat veritablement fantàstic, ja que ens dones a conèixer a una persona amb una ment i una capacitat privilegiades!!! La rellotgeria és quasi com una ciència exacte. Necessita precisió, serenor, enginy, polsa, concentració i una gran capacitat intel•lectual. Sí, ja que se es maquinaria, però justament ara que estem en el temps de la informàtica i l’electrònica, un ofici com aquest serà altament valorat, perquè els rellotges en maquinaria són reflex d’una evolució constant de l’home, sense els sobresalts que patim al segle XXI.

    I demès, toca l’acordió i té estudis de piano. Renoi, saps que penso, que l’Enric és un personatge dels temps de la Il•lustració, d’abans de la Revolució Francesa. Amb aquesta curiositat pels cargols i els fòssils !!!

    Veritablement ha de ser un noi únic, quasi diria amb respecte, per descomptat, un “espècimen rar” en aquest món tan poc donat a l’erudició, paraula que entranya coneixement i també allunyament. I t’ho dic amb coneixement de causa. Ja fa 15 anys que col•laboro voluntàriament en l’arxiu i classificació de documents al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró. Soc la secció entitats i esdeveniments generals. La història local del segle XX, a través del paper. Et puc assegurar que n’he ordenat uns quants cents de mils, tot i que de moment, comptabilitzats n’han estat 15.000. Però ni ha milions!!!. Et passo l’enllaç perquè ho vegis. http://www.masmm.org/ El Museu Arxiu és una entitat única a Catalunya. I no se si hi ha algun altra Arxiu d’aquestes característiques.

    Et faig referència al Museu Arxiu perquè m’ha frapat la personalitat que has descrit d’un noi tant jove, i amb tant de desig de coneixement tan gran. Només ho he vist allà, amb gent jove tot i que l’entitat es regida per venerables ancians!!!

    Respecte al concert, tenia que ser magnífic!!! Caram, quin glamour al pati d’una casa d’estiueig amb certa antiguitat, o si més no, suposo que amb una estructura arquitectònica un tant tradicional. Quin senyorio!!!

    Un article d’aquells de “retorn al passat”, per la successió de fets, a través d’un noi del segle XXI. De ben segur que el seu pare en deu estar ben orgullós. I ho demostra amb les dues enigmàtiques obres que comentes, i que fan entendre que l’intel•lecte de l’Enric és una herència genètica del seu pare.

    Bones Vacances!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, tant el pare com la mare de l'Enric són persones que val la pena conèixer. Jo tinc un gran respecte per l'obra d'en Jordi Alcaraz, des del primer moment que la vaig veure, però sobretot ara, que ja hem pogut veure la seva evolució, ferma i sempre interessant. A més, acabo de descobrir una altra faceta seva, la de comissari d'exposicions, i t'asseguro que no té res a veure amb els "comissaris de moda". Ell i un altre artista de Calella, en Guillem Torné, que fa unes fotografies curioses i màgiques, han presentat a Calella una exposició magnífica. Sota el títol de "Diàlegs. Col.leccions d'art de Calella", han reunit una sel.lecció de peces úniques i gravats d'artistes que van des de l'època primitiva, fins a l'actualitat, i que són totes una pura delícia. L'exposició dura fins l'onze de setembre, i te la recomano. Sense cap pretensió, aquesta exposició és una autèntica joia.

      Elimina