dijous, 4 de juliol de 2013

Jorge R. Pombo, Jordi Savall i Caravaggio

   



 Moltes vegades fem servir l’expressió “el món és molt petit”, o “el món és un mocador”,  cada vegada que vivim o que som testimonis d’una coincidència entre persones. La que relataré a continuació no em va passar a mi, però la vaig viure des de ben a prop.

     L’any 2005, en Jorge R. Pombo (1) va pintar una sèrie d’obres basades en el quadre de Caravaggio  La Captura de Crist, també conegut com El bes de Judes. Ja feia temps que s’havia sentit atrapat per la pintura barroca, per la seva corporeïtat i pel poder suggestiu que exercien sobre ell les masses pictòriques de color que constituïen els elements representats en el quadres. A més, la figura de Caravaggio el tenia encisat: la seva vida plena de conflictes i la seva manera de viure la pintura. Quan ens vèiem, parlava sobre Caravaggio sense parar, coneixia al detall la seva biografia, i havia estudiat profundament la seva obra. De fet, per al meu gust, les seves variacions sobre la Captura de Crist, eren la millor de totes les sèries que va pintar en aquell moment; potser perquè a mi també m’agradava Caravaggio o perquè havia aconseguit seduir-me explicant-me tots els detalls tortuosos de la seva vida.

     Aquelles obres “barroques” varen ser recollides en un esplèndid catàleg que es va publicar amb motiu de l’exposició que es va fer al Tinglado de Tarragona l’any 2006. Allà les vam poder veure totes: les variacions del Crist de Velázquez, de l’Ecce Homo de Tiziano i les de la Captura de Crist de Caravaggio. Recordo que em va parlar d’un CD de Jordi Savall que es titulava Lachrimae Caravaggio  (Les llàgrimes de Caravaggio): aquell disc  transmetia la mateixa força tràgica i la mateixa atmosfera ombrívola que en Jorge havia tingut cura de plasmar en les seves variacions pictòriques. Havia decidit portar un catàleg d’aquella exposició a en Jordi Savall. Tots dos havien coincidit en treballar sobre l’esperit d’aquell artista barroc.

     En Jorge sabia on vivia en Jordi Savall gràcies a una alumna seva de l’escola de pintura on donava classes, que era veïna del músic. Va anar fins a la casa de Bellaterra, va trucar al timbre i  va esperar. Al cap d’una estona, un senyor gran va obrir la porta, i en Jorge li va explicar el motiu de la seva visita. L’home l’escoltava atentament, mostrant una empatía paternal amb en Jorge. A quina galeria m’has dit que exposes? Li va preguntar. Quan en Jorge li ho va dir, va exclamar: Però... si en aquesta galeria també exposa el meu fill!. Aquell senyor gran era el pare de l’Oriol Vilapuig. Quina coincidència! Sense la galeria, aquesta coincidència no s’hauria produït mai. Quan en Jorge em va explicar aquell episodi, vaig telefonar a l’Oriol: efectivament, feia anys que el seu pare treballava amb en Jordi Savall, de fet era el seu home de confiança. També havia sigut músic –tocava la viola-, i es coneixien de feia molts anys.

     Setmanes després, en Jordi Savall va actuar a l’Auditori i hi vam anar tota una colla, amb el Jorge, es clar. Érem tants que vam ocupar una filera, de punta a punta. Mai vam saber si en Savall s’havia mirat el catàleg d’en Jorge; si li havia agradat o no. Això ho sabrem potser més endavant, perquè és molt probable que tornin a coincidir en alguna cosa, o en algun moment. En les variacions de Tintoretto que ha pintat ara, hi ressonen notes de Sainte-Colombe o de Marin Marais.

(1): Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/05/les-cases-de-jorge-r-pombo.html i també: http://www.jorgerpombo.com/

2 comentaris:

  1. L'obra de Caravaggio va inspirar a un músic i a un pintor. De ben segur que tant Savall com Pombo varen basar la seves respectives obres en el dramatisme descarnat i angoixant de Caravaggio, però vist des d’òptiques diferents: el músic dins el tarannà dels sons del segle XVI i Pombo li va donar l'agosarament i contemporaneïtat del segle XXI.

    Ja saps que penso que en la vida no hi ha res que passi per casualitat, i el destí va jugar les seves cartes, essent la galeria l’estrany nexe d’unió de tot plegat. I dic estrany perquè la sala d’art exhibeix obra, però la seva finalitat és comercial, per tant vendre i fer negoci. Però evidentment, Savall també fa negoci quan grava les seves obres o en fa difusió a través de concerts.

    Pot ser soc una mica rebuscada, però el que vull donar a entendre és que sigui el que sigui que unes persones formen part del camí d’altres, o tan sols coincideixin en un instant, que a vegades pot canviar les seves vides o no, la qüestió és el caminar de l’ésser humà, i més quan fa ART perquè degut a un immens amor pel mateix, tot i que si se’n pot viure, doncs, també és una opció molt respectable.

    Com sempre, un interessant relat d’aquestes singulars memòries galerístiques teves, que a molts ens estan fent descobrir les vivències i sentiments d’una persona que també viu de VENDRE ART, però devoció i sentiment, i que demès has sabut combinar altres arts per donar a conèixer i dignificar la galeria per la que treballes. Estic segura que molts clients t’han agraït infinitament els teus consells, i ara gaudeixen en les seves llars o col•leccions de l’obra que tu els hi vares aconsellar, com d’altres persones han patit o gaudit de las Llàgrimes per Caravaggio de Savall o s’han entusiasmat amb la versió Pombo del punyent Caravaggio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Marta,

      Sempre he cregut que una galeria d'art és alguna cosa més que un espai on es venen quadres, per la simple raó que l'art és alguna cosa més que un objecte de consum, encara que la deriva del col.leccionisme i del galerisme dels darrers anys d'eufòria fessin pensar el contrari. Jo sempre vaig viure cada exposició com una experiència personal que m'agradava compartir amb el públic que venia a la galeria. Durant uns anys, sense ser la mestressa, podia fer de mestressa, perquè era la única persona responsable de la galeria. Aquesta experiència em va fer crèixer, i em va donar seguretat: era un goig veure que les exposicions funcionaven en tots els aspectes. El darrer any, però, va ser molt dur, entre altres coses perquè el públic no acabava de respondre (era el pitjor moment de la crisi), però sobretot, perquè el galerista no va tenir gens en compte el que jo havia fet durant tants anys, i va cedir l'espai a una altra empresa de la seva propietat. Tot i que encara segueixo, semblo una ànima en pena.

      En Jorge R. Pombo m'ha escrit a propòsit d'aquest darrer text, i em diu que en Jordi Savall el va escriure un correu electrònic per felicitar-lo per seu treball sobre Caravaggio. En Jorge creu que era una felicitació sincera, a més, s'excusava de no poder assistir a la performance "Promenade" que es va celebrar durant l'exposició "Ciutats" que va tenir lloc a la galeria l'any 2008. Aquest detall jo no el sabia, o no el recordava, i crec que és important ressenyar-lo: entre ells dos, es va produïr un feedback ja aleshores.

      Elimina