dijous, 2 de maig de 2013

Sobre artistes falsos

   


       Durant el primer curs d’història de l’art, una companya (la Rosa Alcoy) i jo vam fer un treball de curs que va marcar un abans i un després, i al que mentalment he tornat diverses vegades al llarg d’aquests anys. No recordo el motiu que ens va fer triar aquell tema: la màquina, com a pretext de creació artística. Després de donar-hi voltes, vam decidir anar a parlar amb la  professora, la Sra. Victòria Salom, per plantejar-li la nostra idea i saber què era exactament el que s’esperava de nosaltres: era el nostre primer treball universitari. Ens vam trobar però, que la Sra. Salom havia agafat la baixa, i ens va atendre el seu substitut: en Ferran García Sevilla. Quan li vam plantejar el tema ens va sortir amb un estirabot: “no podeu pas fer aquest treball, perquè no hi ha cap artista que hagi pintat mai cap màquina”, ens va dir amb una prepotència aclaparadora.

     El to de menyspreu d’aquell comentari va ferir profundament el nostre amor propi (llavors encara no sabíem que, a més, era del tot fals) i vam prendre una decisió unànime: si no hi havia cap artista que hagués pintat mai una màquina, ens els inventaríem. Durant els mesos següents vam forjar tres brillants personalitats artístiques ben diferenciades: Friedrich Kaplan, Ray Brügher i Ugo Chierichietti. Tots tres havien pres el tema de “la màquina” com a eix vertebrador de la seva pintura. L’obra d’en Kaplan era gestual, violenta, carregada de continguts socials i polítics.  En Ray Brügher conreava una pintura atmosfèrica, amb matisos quasi místics, que presentava els elements mecànics com a agents d’alliberament intel.lectual. Les màquines d’en Chierichietti eren el seu particular punt de partida per a crear formes fins a l’infinit, practicant una mena de constructivisme lúdico-metafísic.  Entre totes dues vam elaborar tots els conceptes teòrics, així com la redacció dels textos i la Rosa –sempre brillant en tot- va crear l’obra de tots tres.

        Vam presentar un treball fet amb molta cura i molt ben documentat (aparentment, es clar). Havíem inclòs moltes imatges, diverses crítiques, entrevistes amb els tres autors, i les ressenyes bibliogràfiques corresponents. Recordo perfectament la reunió que vam tenir al despatx de la Victòria Salom, ja recuperada.  A fora feia un dia esplèndid, mentre ella fullejava el treball i assentia amb aprovació. Recordo que em va saber greu: era una bona dona i l’estàvem enganyant. Li vaig preguntar si coneixia els artistes i ens va confessar que no. Vam contestar totes dues a l’hora: “ens els hem inventat”. Va riure, li havia semblat genial. Tant, que ens ho va fer presentar a classe. No oblidaré mai la visió de tots els nostres companys prenent notes, mentre nosaltres projectàvem les diapositives que havíem preparat i ens entusiasmàvem parlant de l’obra d’en Kaplan, d’en Brügher i d’en Chierichietti. Quan al final vam desvelar que tot havia estat un muntatge, alguns van marxar indignats, però la majoria ens van aplaudir durant una bona estona.

     He explicat aquesta història, perquè alguna vegada hi ha hagut artistes que m’han fet dubtar. Artistes que, sense cap trajectòria consolidada, apareixen al mercat amb preus astronòmics. La seva obra, correcta i sense estridències, esdevé per a mi un enigma: massa referències temàtiques a altres artistes reconeguts del panorama internacional;  fins i tot la manera de pintar s’hi assembla. Si he tingut l’oportunitat de parlar-hi, m’ha cridat l’atenció la vaguetat de les seves explicacions i l’excessiva distància amb les obres. A les meves preguntes, respostes buides, indefinides. L’artista és real, l’obra és real: els he tingut al davant dels meus ulls. Però hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar, alguna cosa que fa que tot plegat sembli fals. Encara que aquest artista hagi exposat –o precisament per això- en alguna galeria important, pot tractar-se d’un bon muntatge. Per tot això, més d’una vegada  he fullejat aquell treball de primer de carrera, i he pensat que vam fer una molt bona feina. Llavors però, no n’érem conscients.

4 comentaris:

  1. Genial aquest article!!. Per cert, el va llegir el tal Ferran Garcia Sevilla? Per què de ben segur que se l'hagués empassat i s'hagués entusiasmat amb el tema (jejeje). Éreu dones amb imaginació, valentes i que estimàveu el que estudiàveu. Això es tenir pebrots!!!

    Però efectivament, amb el vostre treball universitari, vas posar de manifest quelcom que ara s'està donant amb excés que és la quantitat d'artistes sense quasi currículum expositiu, que disposen d’altíssima cotització. També penso que tot plegat pot ser un muntatge, o una forma de blanquejar diners; I si no, mira el "caso Barcenas" i el tema dels quadres de la col•lecció Nasseiro que varen servir per pagar impostos, i que ara resulta que la seva cotització no era tanta. Però ell ja va pagar. Ei, i que eren bodegons del segle XVIII, eh!!!

    Quantes vegades galeristes deshonestos no han creat “particulars falsificacions” de categoria d’artistes exposats, fent pagar quantitats ingents per les seves obres, sabedors de que la cotització no era tal?. Quantes vegades, crítics addictes al sistema o ben untats per galeristes no han elevat a la sublimitat obres que en realitat no tenien una qualitat apreciable?

    Es clar que també hi juga el factor de vanitat del comprador, algunes vegades, però evidentment se’n refia del venedor, pel prestigi del mateix.
    No se, Anna, però si els polítics ens enganyen, si no compleixen els seus programes electorals, si fins i tot els bancs han estafat als clients, que no s’ha d’esperar de l’art?. Demès, recorda aquell magnífic reportatge del You Tube sobre la bombolla de l’art contemporani a EE.UU.

    No obstant, siguem optimistes. Per arribar al ordre, primer ha d’haver-hi el caos. I ara estem en el caos. El temps posa a cada ú en el seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Acabo de rellegir el teu comentari, i me'n adono que no el vaig respondre en el seu dia. Planteges un altre tema tremendament interessant, i que fa referència directa a aquest mercat "rutilant" que es cou entre algunes galeries selectes, col.leccionistes amb molts diners i les cases de subastes. Més endavant hi dedicaré una reflexió, perquè esta distorsionant la realitat.

      Elimina
  2. Jo era a aquella classe!!! I, sí, efectivament, va ser una experiència genial que no he oblidat en els ... 34 ó 35 anys que han passat (1978? 1979?). Crec a més que s'ha de situar la performance o l'obra d'art en sí que allò va significar en la gènesi del fals documental o la reflexió sobre el valor de l'art a partir de les falsificacions. En fi, sempre he considerat Anna Belsa i Rosa Alcoy com dos personatges brillants!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!. En aquell moment no n'érem conscients, tot i que recordo que m'estusiasmaven profundament els dibuixos d'en Kaplan, que era el meu favorit. Com m'hauria passat amb qualsevol artista "de debó".

      Cal remarcar la importancia del treball en equip. Teníem bones idees i ganes de treballar. Ens animàvem l'una a l'altra, i vam fer una cosa que hauria estat difícil fer-ho en solitari. La Rosa Alcoy va ser una gran socia, a tots nivells. Ho recordaré sempre.

      Elimina