dijous, 9 de maig de 2013

L'exposició de l'Evru de 2003

    



     Recordo que estava morta de por, pensant en l’exposició que se’m venia a sobre. Sempre he estat bastant metòdica, i m’espantava el fet de no poder programar el dia a dia, de no poder controlar ni l’espai ni les situacions. L’Eugènia es passava el dia compadint-me: “Pobre Anna, la que li espera”. Per tal d’anar-me mentalitzant, em vaig endur la invitació com a punt del llibre que pensava llegir aquelles vacances de Setmana Santa. Era un llibre d’en Paul Auster, llavors m’agradava molt.

     L’exposició que preparàvem era de l’Evru, anomenat Zush fins feia ben poc. Després de l’exposició celebrada al Macba, havia canviat d’identitat. Segons ell, a més, també havia canviat la manera de pintar. Tots nosaltres, però, veiem una total continuïtat en la seva obra. Durant els dos mesos i mig que duraria la seva exposició, l’Evru s’instal.laria a viure a la galeria. Això volia dir que hauria de conviure amb ell i que la galeria es convertiria en el seu estudi i la seva casa. L’Enrique Ruiz-Geli, va re-dissenyar l’espai de dins per tal de que ell s’hi trobés còmode: una xarxa en diagonal fins el sostre dividia la sala en dos: el que seria el seu estudi, i la zona del públic, en la que hi va instal.lar un chill out, amb coixins al terra. La xarxa permetia que el públic veiés en tot moment el que feia l’artista, si estava treballant, menjant o dormint. Va fer instal.lar llums negres: l’Evru feia servir pintura fluorescent, i l’efecte només es veia encenent la llum negra. De columna a columna, es varen lligar diverses cordes de colors verd i taronja fluorescent, com si fossin connexions neurològiques. L’Evru es va instal.lar com si fos casa seva: va portar la seva taula de treball, el seu ordinador, els seus objectes (centenars) de referència, el seu llit, tots els seus estris de pintar, les obres que tenia a mitges, i fins i tot una planta, que s’hauria d’acostumar a viure amb la llum solar d’una bombeta. També va portar la seva música: durant aquells dos mesos em vaig posar al dia en música electrònica, l’Evru la tenia posada a totes hores (Brian Eno). Algunes vegades també en feia ell, amb un vell sintetitzador (minimoog) pel que tenia una gran estima. La galeria doncs, es va convertir en l’Evrugo Mental State, el país de l’artista. Un món nocturn, poblat de personatges abstractes en els que el seu interior (cervell, neurones, cor) és visible i determinant. Uns personatges –potser els seus alter ego - que parlen i escriuen en asura i fan servir els tucares com a moneda.

     La primera cosa que recordo d’aquella convivència, i que em va fer pensar que les coses anirien bé, va ser la bona olor que feia el bany: una olor de sabó fresca i neta. Com el somriure de la seva ajudant, la Neus, que venia tots els matins per ajudar-lo a acabar una tela gran. Mentre l’Evru treballava, conversàvem durant hores, ens vam explicar la vida. Venien moltes persones de visita, i s’apuntaven a la tertúlia, tothom es feia amic de tothom. Vam riure molt, vam compartir estones molt bones. Vaig descobrir que l’Evru era un home obert i simpàtic. Podia semblar extravagant, però era extremadament correcte. En aquella època, l’Evru estava fent un treball amb fotos de dones nues: unes fotos de petit format, sobre les que hi aplicava resines de colors llampants, collages, i elements simbòlics de signe divers. Quan la galeria estava tancada, convidava a amigues i conegudes a posar per a ell. Jo això no ho veia, ell procurava que aquesta fase del seu treball es desenvolupés amb la màxima discreció i intimitat; però afegia un plus d’excitant i misteriós a l’ambient, fins llavors ascètic, de la galeria.

     A mi m’agradava jugar amb el seu minimoog. Sempre que podia, li demanava que me’l deixés tocar. “M’hauria agradat tocar el piano”, li vaig dir un cop. “Com que m’hauria agradat? –em va preguntar- I per què no el toques?”. “Ja he fet tard”- vaig respondre. “Mai és tard” –va dir-me. I com que durant aquella exposició em sentia tant desinhibida i tant esbojarrada, em vaig apuntar a classes de piano (i fins ara). Per això sempre que parlo d’aquella exposició, deixo ben clar que per a mi,  hi va haver un abans i un després.  Conservo una Isvra que em va regalar quan es va acabar l’exposició. D’Isvras en va fer moltes: eren com unes cartes de joc amb els seus personatges i símbols. Quan ell te'n donava una, era com si et donés la teva carta, la de la teva vida, la del teu destí. A la meva hi ha uns punts paral.lels molt marcats, fortament interconnectats, dels que en surten unes ramificacions. Als extrems hi ha unes anotacions en asura. Per a mi, el significat és ben clar: “Mai és tard. Tot és possible”.

6 comentaris:

  1. Els prejudicis mai son bons consellers. L’experiència sempre és la mateixa, la manera de viure-la però és el que fa que tot es percebi d’una manera o altre. Sort d’aquella olor de sabor fresc i net que fas inhalar, qui sap, potser de no tenir aquesta primera sensació tot hagués estat diferent!

    Ei, i que ha passat amb el Paul? No sé si es possible que et deixi d'agradar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig llegir "Viajes por el scriptorium" (Man in the dark) i em va avorrir.... Llavors va començar a sortir molt als mitjans, i vaig veure que anava tant de "vedette", que em va fastiguejar i el vaig deixar de llegir. Però em conec, i com que res és per sempre, potser algun dia em reconciliaré amb ell.

      Elimina
  2. Molt interessant aquesta història. No són simples memòries d’una galerista, dins el context de mostrar o vendre obra. Reflecteix la influència de les persones cap a altres. Evidentment Evru, abans Zush i que jo gràcies a la Fundació Suñol he tingut ocasió de conèixer, i puc dir que la seva obra és frapant i delirant alhora, i crec que al mateix Suñol li passa igual - té una personalitat molt definida. Sap el que vol, tot i els seu aparent comportament estrafolari - pot ser a vegades necessari de cara a la venda o a la clientela, però curós i discret amb alguns aspectes de la seva creació –les noies que posaven nues - però que sap perfectament canalitzar quan es tracte de tractar AMB PERSONES, que tenen quelcom que oferir de dins seu. En aquest cas, Anna, vàreu connectar bé, perquè us respectàveu, demès d'una sincera admiració, i perquè suposo que va captar la teva personalitat.
    Ves per on, al 2003 la Joan Prats va fer d'escenari de "Gran Hermano", però dins la vessant de la creativitat, d'acostar l'artista - de debò - a la gent. Però amb respecte i pulcritud - l'olor fresca, de net del sabó del bany – i sobre tot en treure a l’exterior, l’interior humanístic de les persones – aprendre a tocar el piano.
    Si, penso que relats així em fan reconciliar amb l’art i els artistes que s’expressen tant a través del seu treball com amb el seu comportament amb els altres.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, Marta, escriure aquests relats em serveix per adonar-me de la riquesa que, aquest treball a la galeria, ha aportat a la meva vida. Les últimes decepcions viscudes em van fer questionar l'encert d'haver triat aquest camí, enlloc d'haver seguit la carrera universitària.... Però el balanç de la meva experiència és infinitament positiu.
      Moltes gràcies pels teus comentaris, que sense dubtes, complementen i enriqueixen la meva experiència.

      Elimina
  3. Sembla que sigui un missatger de bones vibracions l'Evru, d'un altre planeta?, recordo que jo exposava just despres d'ell, i un dia mentre parlavem al seu estudi de l'Artgràfic, vaig pensar que sería divertit fotografiar a artistes al seu lloc especial, i aquí va començar aaquesta série, i l'Evru va ser el primer fotografiat, es clar. Recordo que varem quedar davant de la galeria a quarts de quatre de la matinada i varem anar cap a la Barceloneta per fer les fotografies. Un cop allà es va treure la roba, i es va asseure damunt d'una roca de l'espigó, de seguida vaig veure que totes les roques tenien un mateix to menys aquella, casualitat??

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva sèrie "Un lloc especial", que encara continua, i que t'ha portat a fotografiar artistes de primera fila d'arreu del món, va sorgir, efectivament, mentre fèiem aquesta exposició de l'Evru. L'Evru va tenir l'habilitat especial de treure moltes coses del nostre interior. De fet, va ser com un alliberament. Les teves fotos anteriors ja eren prou personals... però aquest "no sé què" (l'ànima?) que tenen ara, va começar a aparèixer llavors. Aquella exposició de l'Evru del 2.003 va tenir quelcom d'iniciàtic.

      Elimina