dijous, 4 d’abril de 2013

De la primera exposició que vam fer de Chema Madoz

    



     He trobat unes fotos del muntatge de la primera exposició que vam fer del Chema Madoz a la galeria.  Va ser l’any 1997, exactament fa quinze anys. No sé per quin motiu, aquella vegada, l’equip de muntatge vam ser en Santi, en Carles i jo. Recordo que era dissabte, i potser els muntadors habituals de la galeria volien fer festa; millor, així aquella primera exposició d’en Chema va ser molt més nostra. També recordo que el dia anterior a la tarda, en Josep Ramon i jo vam intentar distribuir les fotos i no ens en vam sortir de cap manera. Vam acabar renegant i desitjant veure-ho millor al dia següent.  De fet, així va ser.

     Abans del 1997, jo no havia sentit a parlar mai d’en Chema Madoz. Una vegada més, va ser en Lluís Mª Riera que va aparèixer per aquí un matí, portant un llibret i dient: “Aquest individu és l’hòstia !. Has de convèncer al “gran jefe” i fer-li una exposició”. Aquell llibret era una compilació de fotografies en blanc i negre, autèntics poemes visuals al més pur estil. Era obvi que li agradaven molt a en Lluís, la proximitat amb l’obra d’en Brossa era molt evident. Suposo que ell havia conegut l’existència d’en Chema, precisament a través dels Brossa.  No recordo com, però em vaig espavilar per aconseguir un d’aquells llibrets, que encara conservo. Poques setmanes després, la Pepa Llopis, la dona d’en Brossa, em va telefonar. En Chema Madoz era a Barcelona per donar un curs de fotografia, i volia organitzar un sopar per presentar-nos-el. Pocs dies després vam conèixer al Chema, al sopar organitzat per la Pepa al restaurant Sí Senyor. Tot i que jo no coneixia la seva obra, en Chema Madoz ja feia deu anys que havia començat a fer exposicions, i havia rebut premis importants, com el premi Kodak. A Barcelona havia exposat l’any anterior a la Sala Berini i havia format part d’una exposició col.lectiva a La Caixa : La imagen frágil. Però, coses que passen: jo no n’havia tingut cap notícia fins aleshores. En aquell sopar em vaig emportar una molt bona impressió del Chema Madoz, un noi discret i senzill, seriós i molt professional. Ens va explicar que ell va descobrir l’obra d’en Joan Brossa quan va veure l’exposició del Reina Sofía l’any 1991. Va quedar completament astorat amb la descoberta: un artista-poeta que ja feia molts i molts anys que feia poemes objecte i poemes visuals, i amb l’obra del qual ell s’identificava plenament. No va parar fins que el va conèixer.

     Ja han passat més de quinze anys d’aquell sopar, i ara miro les fotos del muntatge d’aquella exposició amb bastant d’enyorament. Que maca que estava la galeria en aquella època, amb la moqueta que esmorteïa el soroll del carrer i les calaixeres que atorgaven calidesa a la sala del mig. Em veig a mi mateixa, amb tota la il.lusió del món posada en aquella exposició: Havia trobat un fotògraf boníssim i em moria de ganes de fer venir a tothom per compartir-ho. No cal dir que la gent va respondre; per descomptat, eren uns altres temps.

Nota: Poc després de penjar aquest escrit, es va produïr una coincidència que val la pena explicar. En Chema Madoz inaugurarà el proper dilluns una exposició a La Pedrera. Ens va extranyar, pensàvem que ja no fèien exposicions. Si veiés a en Sergi Plans -un amic que havia treballat a l'Obra Social de Caixa Catalunya- li preguntaria, però fa anys que en Sergi no passa per la galeria. Doncs justament ahir, va venir i em va explicar la transformació del que era l'Obra Social de Catalunya Caixa en la Fundació Catalunya-La Pedrera. Va ser com si el meu pensament l'hagés cridat.

2 comentaris:

  1. Recordo l'exposició i les parets plenes de gomets vermells

    ResponElimina
  2. Es podria dir que tot és casualitat, però Benvolguda Anna, la casualitat no existeix. Tot està perfectament programat i tu ja tenies intenció de fer aquest article, curiosament amb estranya “comunicació” amb el fotògraf, de qui fa un a i mig aprox., vares fer la darrera exposició i que personalment em va entusiasmar, perquè la seva fotografia és ART, i no cau en les vel•leïtats dels Fontcuberta de torn.
    Chema Madoz té un gran prestigi i dels que creu i s'apassiona per la seva feina i el seu art: la fotografia.
    Quan vaig visitar l'exposició del Chema a la Joan Prats – Artgràfic , confesso que jo tampoc tenia idea de qui era. Pot ser millor, perquè així es va completament neutre a veure les mostres, i les impressions o reflexions són més instintives i obertes. Quan es va amb massa informació, a vegades hi ha decepcions.
    Com sempre, és molt interessant que continuïs relatant les teves particulars memòries. És un testimoni viu d'altres temps i de com ha evolucionat (o no, segons con es vegi) la societat. Hi ho es per la següent raó: Fa uns dies, un amic meu va penjar en el seu facebook el següent:

    Venint de BCN en tren, al vagó, una senyora llegia un e-book, jo un llibre de paper i la majoria de passatgers estava endollat al portàtil, la tablet o el mòbil. Hi havia un paio, fins i tot, que en duia 2 (d'ordinadors) i un suport per aguantar-se'l, que ha desplegat perquè el veiéssim. Ep, jo sóc pessimista ja ho sé, però em sembla que tot plegat no pot acabar bé.

    Davant d'aquest fenomen, els teus relats, personals o artístics; és a dir, a l'entorn de la galeria o de les teves vivències, són més fonamentals que mai. Són la teva història i aquesta no hi haurà ningú que la faci canviar.

    ResponElimina