Mario Soria: un descobriment fantàstic

    

     Al llarg d’aquests anys he conegut molts artistes, alguns els he descobert per casualitat, com va ser el cas d’en Jordi Alcaraz. Altres han passat per la galeria amb el seu dossier, com va ser el cas de Jorge Pombo o per convidar-me al seu estudi, com en David Ymbernon. En entrades anteriors ja he explicat amb més detall com va anar la història. Ara hauria de parlar d’artistes que he conegut –la seva obra, es clar- a través de la xarxa. El cas més recent és el d’en Mario Soria.

     No sabria dir quan vaig rebre el primer correu electrònic; m’he parat a pensar, però no sé amb exactitud si va ser fa mesos o potser alguns anys. M’inclino a pensar que va ser fa un parell o tres d’anys. El temps passa molt de pressa i a mi, de vegades em costa, de reaccionar. Suposo que el primer que vaig rebre –es limita a enviar una foto de la seva última obra-, el vaig eliminar de seguida i sense pensar gaire. Alguna cosa se’m deuria quedar gravada al subconscient, perquè quan vaig rebre el següent, al cap d’uns mesos, em vaig quedar una bona estona mirant la imatge. Feia l’aspecte de ser una obra de petit format, i estava pintada per totes les cares. No recordo els detalls d’aquella obra en concret, però sí que em va agradar molt. Vaig pensar que aquell artista tenia molta tècnica, molta cultura visual, sensibilitat i molta imaginació. Per una banda em va saber greu haver-lo descobert en un moment en el que ja no calia que m’il.lusionés gaire en cap artista; de moment, el galerista no em deixava marge per introduir cap proposta. Vaig enviar el correu a algunes persones, simplement per compartir la descoberta, com es fa cada vegada que trobes alguna cosa a la xarxa que pot ser de l’interès de l’altra.  I no hi vaig pensar més.

     Un dia, mesos després, em va tornar a venir al cap en Mario Soria, i vaig pensar que feia molt de temps que no enviava cap correu. Llavors, com també sol passar tot sovint, en vaig rebre un. Aquell artista tenia allò que a mi m’agrada tant : un món particular, enginy, sensibilitat poètica i fantasia. El seu art em feia ser més feliç, em feia pensar - com em va dir un dia la meva amiga Eugènia - que a fora (referint-se a la feina) hi ha vida. M’hi vaig posar en contacte, de fet només per explicar-li això mateix que estic explicant aquí. Com a mínim que sabés que m’agradava molt el que feia, i que si les circumstàncies fossin unes altres, de ben segur que intentaria fer-li una exposició. Quan em va respondre, a més, em va fer un regal en forma de recomanació: em va parlar d’un fotògraf que li agradava molt i que jo no coneixia: en Robert Parkeharrison. Una gran troballa, com l’obra del mateix Mario: un descobriment fantàstic.

Nadala del 1993

    

     El Nadal de 1993 estava molt contenta. Havia exposat un artista “meu ”- en Jordi Alcaraz-  i havia funcionat de forma extraordinària. Vaig decidir felicitar el Nadal a totes les persones que havien comprat obra d’aquest artista i els vaig enviar la felicitació que es veu a la fotografia. Era una adaptació senzilla d’un conte infantil que a mi m’agradava molt quan era petita, i vaig convidar a en Jordi Alcaraz a participar-hi.

       Aquest estiu, endreçant i llençant papers abans de marxar de vacances, vaig trobar una copia a dins d’una carpeta. Pràcticament ho havia oblidat, i vaig trobar aquell escrit tremendament naïf. Em va semblar una mostra de bona fe i de com estava el meu estat d’ànim en aquell moment. El text era aquest:

     Els bons amics

          Hi havia una vegada un noi que es deia Joan, que la nit de Nadal buscava un regal per al seu millor amic que es deia Josep. En Joan tenia un quadre a casa seva que era la cosa que més s’estimava i va pensar que faria molt feliç al seu amic si l’hi regalava. El va embolicar i l’hi va portar. Com que no hi era, va deixar el quadre al costat de la porta, pensant en l’alegria d’en Josep quan el trobés.

       Quan en Josep va arribar a casa aquell vespre, va trobar el regal d’en Joan i es va sentir molt feliç. El va penjar i la casa se li va omplir de llum i de color. De seguida, però, va pensar en la seva amiga Maria, que vivia una casa molt trista. Aquell quadre seria el millor regal de Nadal per a ella. El va embolicar i l’hi va portar aquell mateix vespre, per tal de que en pogués gaudir el mateix dia de Nadal. Com que la Maria havia sortit, l’hi va deixar al costat de la porta de casa seva.

      La Maria va tornar, es va trobar el regal d’en Josep i li va fer molta il.lusió. El va penjar, i va ser com si s’hagués obert una finestra en la seva casa tant trista. Mentre se’l mirava, va pensar en el seu amic Joan i en la felicitat que li portaria aquell quadre. Una cosa tant bona, havia de compartir-se amb els bons amics. Va despenjar el quadre i el va embolicar una altra vegada. Quan va arribar a casa d’en Joan, aquest no hi era, i va deixar el paquet al costat de la porta.

       Així, la cosa que més s’estimava en Joan, la va donar a en Josep, i allò que va fer feliç a en Josep, va omplir de llum la casa de la Maria. I la felicitat d’en Josep i la llum de la Maria, van tornar a en Joan, que era el millor amic de tots dos.

                                                            Els desitjo Bon Nadal

Doncs això. I que tornin temps com aquell Nadal del 93.

    

El misteri d'en Jeffrey Jenkins

    

      Va ser l’any que la galeria es va presentar a la fira de Basilea amb un “one man show” d’en Frederic Amat. Havia de ser l’any 1989, perquè va ser el primer cop que hi vaig anar. Tot i que ja començaven a fer-li el llit, en Lluís Mª Riera encara manava molt a la galeria. Recordo que ell estava eufòric. Li encantava la ciutat de Basilea: la seva dimensió, els seus carrers, les botigues... Tenia ganes d’ensenyar-me la ciutat i fer-me participar del seu entusiasme. Ja feia setmanes que em deia: “prepara’t a veure l’espectacle del circ, ja ho veuràs”. El circ Knie instal.lava la seva carpa en una explanada al davant de la Fira, era una tradició anar a veure’l cada any. L’altra tradició era anar a la festa que, cada any amb motiu de la Fira, organitzava la Gisèle Linder. La Gisèle era una vella amiga d’en Lluís Mª i tenia una petita galeria d’art al carrer del darrera de l’hotel en el que estàvem. Aquell any ens havia anat a buscar a l’aeroport i ja ens havia dit que no podíem faltar a la seva festa de cap de les maneres.

    Un matí, en Lluís Mª va arribar a l’estand  pres d’una tremenda excitació. Havia descobert un artista boníssim que havia de veure de seguida. El vaig seguir pels passadisos de la fira fins a una galeria americana: la Stux Gallery. Presentaven un one man show de l’artista Jeffrey Jenkins.  Hi havia quadres de formats diversos, realitzats amb una tècnica que feia pensar en una mena de land art. Sota una tela metàlica, l’artista havia posat elements recollits de la natura: terra, fulles, branques, seguint un ordre perfectament geomètric. En Lluís estava tant emocionat amb la descoberta d’aquell artista, que va convèncer al nostre galerista per a que en comprés un. Em van deixar triar a mi, i em vaig decidir per una obra de petit format: una malla industrial de color verd cobria un gruix d’herba seca. L’artista havia retallat un rectangle al centre de l’obra i l’havia omplert aquella zona amb terra. Tenim aquella obra al magatzem des d’aleshores.

     Un dia vaig voler saber que se n’havia fet d’aquell artista i el vaig buscar amb el Google. Ni rastre, en Jeffrey Jenkins havia desaparegut. No vaig trobar ni una sola entrada que en fes referència. Res de res. Vaig escriure un correu electrònic a la galeria que ens el va vendre, però no em van contestar mai. Potser aquell artista era mort des de feia anys, o potser havia abandonat l’art. Qui sap si en Jefrey Jenkins és un enigma com el d’en Harris Burdick, l’il.lustrador que va deixar una fantàstica col.lecció de dibuixos en una editorial i mai va tornar a buscar-los. El van voler localitzar, però no havia deixat ni l’adreça ni el telèfon.    

De les persones que passen

    

      Acabo de llegir l’últim llibre de la Delphine de Vigan Res no s’oposa a la nit i m’he tornat a identificar amb l’actitud de la protagonista –que és la mateixa escriptora- en enfrontar-se a la vida. Ja em va passar quan vaig llegir el seu llibre anterior Les hores soterrades. La vida la porta, ella és tremendament permeable a tot el que passa, i lluny de prendre decisions dràstiques, es deixa arrossegar pel corrent i intenta sobreviure amb els seus propis recursos interns. Abans que una altra cosa, ella és espectadora. Em toca especialment, el fet de que no hi ha gairebé res de fictici en els seus llibres. Recordo que a mi, de vegades, tant el meu germà com algun amic, m’han expressat la seva incomoditat en llegir un text meu “massa personal” i que he penjat en aquest bloc. Jo, en canvi, això no m’ho plantejo.

     Durant els darrers anys, jo també he tingut la sensació de ser transportada pel corrent, qui sap si pel fet de treballar en primera línia i a peu de carrer. M’he acostumat a veure entrar i sortir de la galeria a tot tipus de persona, algunes que entraven tot passejant, altres que hi venien expressament. Amb algunes he arribat a establir algun tipus de conversa, altres m’han arribat a explicar la seva vida. Fora dels incondicionals –que també han anat variant a través dels anys-, cada exposició atreia el seu propi públic, així que molts dels visitants només venien quan fèiem un artista concret i després no tornaven més. L’afluència de públic va ser sempre un bon termòmetre de l’interès que despertava una exposició. Aquest fet no sempre es traduïa en un increment de les vendes, però a mi sempre em va agradar que vingués molta gent, encara que no compressin. A la llarga però, i si féssim un estudi seriós, hi hauria un tant per cent molt elevat en el que hi convergien els dos factors: les exposicions més visitades, també eren les més venudes.

     Hi ha hagut visitants que m’han quedat en el record. La Celia, per exemple. Durant una llarga temporada va venir tot sovint. Era una artista gallega especialitzada en fer mosaics. Recordo haver vist fotos dels seus treballs. Era una noia dolça i de conversa agradable, i sempre vaig pensar que estava en el lloc equivocat i en el moment equivocat. Un dia em va regalar un llibre: La vieja sirena, de José Luis Sampedro. Em va dir que aquell llibre li havia canviat la vida. Quan el vaig haver llegit vaig entendre el perquè: ella era com la Glauca, la protagonista, una sirena condemnada a viure eternament, a veure néixer i morir al seu voltant. Em sembla que, després de portar-me aquell libre, ja no la vaig veure més.

     Qui sap si no seria precisament això el que trobaria més a faltar? Tenir una porta oberta i convidar a la gent que passa a entrar. Poder formar part del riu que tot ho transporta. Poder deixar que l’atzar em condueixi i que no hi hagi ni un dia igual a un altre.

    

Karl Kraus i l'avorriment dels gats

    

     Quan es va estrenar La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky el 23 de maig de 1913 al Theatre des Champs Éliseés de Paris, el públic es va escandalitzar de mala manera. Va mostrar el seu rebuig més rotund tant a la música d’Stravinsky com a la coreografia de Nijinsky. Eren altres temps, els temps de les avantguardes artístiques, quan l’art obria nous camins i es situava al davant de la societat. L’art sempre havia tingut aquesta característica intrínseca, i potser per això fins fa pocs anys, qualsevol estrena o inauguració era tot un esdeveniment  intel.lectual.

     La setmana passada vaig assistir a dues inauguracions ben diferents. Les dues presentaven obres d’artistes reconeguts: un del nostre país i dos d’americans. Ben aviat però, em va caure l’ànima als peus. El públic assistent consistia única i exclusivament en amics de l’artista (a l'exposició de l’artista local) o amics i familiars dels galeristes (en l'exposició dels artistes americans). Em vaig trobar un vell conegut –havíem anat junts a l’escola- i vam comentar el fet. Ell també se’n havia adonat, l’ambient de totes dues exposicions era el que s’hauria pogut trobar en qualsevol poble o ciutat petita, tant se val en quina època. Durant els anys setanta i vuitanta, les inauguracions a Barcelona eren molt freqüentades per intel.lectuals de qualsevol disciplina, i a partir de mitjans dels vuitanta s’hi van incorporar els col.leccionistes. Els intel.lectuals van anar desapareixent de l’escena artística, però els col.leccionistes, quasi tots d’un bon nivell cultural, van seguir donant un bon to a aquests esdeveniments artístics.  La crisi ha anat fent desaparèixer els compradors d’art, en aquests moments molts pocs s’acosten a les galeries encara que només sigui per mirar. Però que ha passat amb els intel.lectuals? Aquest conegut meu creu que el panorama de l’art contemporani ja no interessa de la mateixa manera que als anys setanta o vuitanta. La idea de transgressió o fins i tot de provocació ni existeix ni interessa, i la pulsació vibrant d’un artista genial és tant escassa, que la gent ja no es mou per no decebre’s.

     De tornada cap a casa, vaig passar per una altra galeria que també inauguraven. Tot i que era molt tard, encara hi havia gent. Es veia de lluny: eren els amics de l’artista i dels galeristes. Els mateixos papers, els mateixos actors. Ja sabem que la història no es repetirà i no hem d’esperar grans trencaments com es van produir durant la irrupció de les avantguardes, però seria d’agrair trobar una mica de caliu en aquesta ciutat adormida. Si hi hagués algú influent en els mitjans, com ho va ser Karl Kraus en la Viena del tombant de segle, potser ens faria sortir a tots d’aquesta desesperant letargia.

     

Martin George, el retorn de Mr. Baylor

 Tot just quan pensàvem que els nostres estafadors favorits ja havien llençat la tovallola, ens ha arribat un correu electrònic idèntic als anteriors, signat per un tal Martin George. Fidels a la seva manca d'imaginació, tornen a la càrrega amb l'excusa del regal de boda de la seva estimada filla:

     Hello,
I am Martin George, a British oil Engineer. I am interested in buying a wedding gift for my lovely daughter as a gift present on her wedding day. Kindly provide me with a catalogue and quotes of the available art works and gift products in your gallery at the moment, please let me know:

Your FOB Prices and FOB Port.
Your estimate delivery time.

Best regards,
Martin George.

Si voleu saber com acaba la història, llegiu: "La increïble història de Mr. Baylor",publicada al mes d'Abril de 2012 en aquest mateix blog: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2012/04/la-increible-historia-de-mr-baylor.html

Del somni d'un navegant

       Fa més de deu anys, en Riera i Aragó em va regalar una petita joia. És una pintura sobre fusta, en la que un avió de cua groga destaca sobre un fons negre. La vaig fer emmarcar i la vaig col.locar sobre un prestatge de la llibreria. Allà la podria veure cada dia, quan m’assegués al sofà, que és el que faig quan aparco definitivament la feina o l’estudi. Durant tot aquest temps l’he estat mirant. La veritat és que posseeix un poder d’atracció considerable. Per damunt de tot però, el que sempre se’m va fer evident va ser que, aquella petita peça parlava.  Sempre vaig intentar esbrinar el què deia, però era com si parlés en una llengua que no acabava d’entendre, o com si ho fes en veu baixa i jo no fos capaç de sentir-la. Em resultava molt plaent escoltar-la, però no era capaç d’arribar al fons d’allò que m’estava dient.

     L’altre dia, el mateix Riera i Aragó em va enviar un link per a que pogués veure un documental que li havien fet a França, amb motiu de la seva exposició Le rêve du navigateur (El somni del navegant). Aquesta es va poder veure al Museu de Céret i la setmana passada es va inaugurar a Le Havre, al Museu André Malraux. Le Havre és una ciutat portuària del nord de França i el Museu és un edifici modern, amb unes grans vidrieres. Al seu davant es desplega un espectacle magnífic: els vaixells de càrrega –pintats de vermell, blanc verd o negre- llisquen per damunt de l’aigua deixant al seu darrera una imponent estela blanca.  Van sempre escortats per altres vaixells més petits i per desenes de gavines i altres espècies d’aus marines. Les onades piquen  amb força contra les roques i les esculleres i els fars s’alcen amb dignitat majestàtica al bell mig  de l’espectacle.  El documental ens ensenya l’artista passejant per la platja del mar del Nord. Sembla que s’acosta una tempesta: fa vent i les onades s’arrissen des de l’horitzó, la llum es grisa, el vent s’intueix fred.  S’atura i parla de les seves dues obsessions: el mar i el cel. A la sorra hi dibuixa formes oblongues, les descriu com les formes ideals per travessar aquests mitjans. Són les formes que ténen els peixos i els submarins, els ocells i els avions.

     Veient aquell documental, vaig entendre de sobte, tot el que m’havia estat dient aquella petita pintura sobre fusta. M’havia estat parlant d’aquell cel gris de tempesta al damunt del mar, dels vaixells i dels navegants, d’un món remot, de ciència i de llegenda, d’una vida que va a un altre ritme, que te unes altres coordenades. Aquest és el món al que pertany i que enyora.  Les obres d’en Riera i Aragó exposades en aquell museu, han arribat a casa seva. Els vaixells que passen pel port, les vénen a rebre.